La maduresa vital és anar comprenent que el que un dia es va dir, un altre no es fa; que el que un dia vaig creure ara ho qüestiono o que els plantejaments dels vint anys s’esfumen a mitjans dels trenta. Anar comprenent, però sobretot, anar acceptant. Acceptació com a derrota, justificació, mentida o saviesa; és igual, acceptació.
I aquesta maduresa vital és política perquè (ens) expliquem que són les condicions materials, les estructures normatives i la corrent socialitzadora el que ens ha empès inevitablement a què el nostre camí no s’hagi separat tant del mínim comú múltiple; abandonant, amb culpa o no, desitjant-ho o no, el màxim comú denominador. Resignació totalitzadora: “puta vida tete”.
Mentre parlem i parlem recorrent a la teoria, el sac es va omplint de canvis pràctics imperceptibles, de decisions preses amb la boqueta tancada i de cessions davant els xantatges sistèmics quotidians
És perversa aquesta transmutació de posicions: mentre parlem i parlem recorrent a la teoria, el sac es va omplint de canvis pràctics imperceptibles, de decisions preses amb la boqueta tancada i de cessions davant els xantatges sistèmics quotidians. I de cop i volta pesa -de vegades molt-, i deixem anar el mític “amb el que jo era”, o “mireu-me on m’he de veure”. La revolució no es fa sola, cal fer-la … però amb les 40 hores -o la recerca de treball-, la família, la casa, internet, els deutes i les vacances és millor que segueixi en la literatura que tant ens apassiona; no donem per a més.
Venim de les èpoques on altres vides eren possibles, en què una casa okupada, una justa expropiació, el reciclatge de verdures dels dissabtes al matí en els mercats populars, les accions directes i les assemblees que feien remoure els carrers eren organitzacions comunitàries que pretenien fer-ho saltar tot pels aires a més de boniques formes de vida. Avui, per allò de la circumstàncies en crisi -que no crisis circumstancials-, són moltes les persones que es veuen abocades a aquestes situacions d’associació comuna però empeses per la supervivència i la necessitat. I ni se li treu una mica de virtut, però no és el mateix punt de partida. Avui, per allò de l’assalt als cels institucionals o els Parlaments desobedients, són molts els que combaten el present encara més injust delegant la seva responsabilitat en l’altre, per no dir en el vot.
Avui, per allò de l’assalt als cels institucionals o els Parlaments desobedients, són molts els que combaten el present encara més injust delegant la seva responsabilitat en l’altre, per no dir en el vot
Durant aquelles nits de rostres tapats i dies il·lusionants -avui ja il·lusoris-, on la política marcava a foc la nostra existència, sempre responíem amb molt mala cara als nostres grans que no es tractava de la clàssica etapa universitària quan ells, savis i sabuts, impugnaven els nostres desafiaments. Abans odiàvem les seves desconfiances, nascudes de la projecció de les seves derrotes punxants; ara, odiem reconèixer que tenien raó: la realitat ens fa sucumbir. Dels trenta i el seu dolç verí de la seguretat mononuclear pocs n’escapen; i a qui la repti, l’ombra de la solitud se li antullarà allargada. L’individu fet a si mateix, la parella, el piset, la mascota, l’Instagram i els àpats amb els avis posat a la venda com el campi qui pugui d’aquesta realitat que boicoteja el nou món que portàvem als nostres cors. “Xaval, assabenta’t, els amics passen i al final qui queda és la família”, un mantra que es repeteix com un bufetada després d’una altra.
Que consti que ho veig raonable: no són en va els milers de milions gastats en laboratoris socials neoliberals per tal d’eradicar qualsevol indici d’Una altra Cosa. La mercaderia, per definició, no es comparteix, i tant la propietat com el lloguer tenen unes normes d’ús molt concretes. Si volem col·lectivitat serà en aparença, un grupal gregari basat en uns i zeros. Les comunitats virtuals i vivencials són inversament proporcionals, però les primeres no ens pertanyen: ens amunteguen en quantitat però no ens conjuren en qualitat.
L’individu fet a si mateix, la parella, el piset, la mascota, l’Instagram i els àpats amb els avis posat a la venda com el campi qui pugui d’aquesta realitat que boicoteja el nou món que portàvem als nostres cors
És curiós com en aquestes edats de no resignació titllàvem d’innocus els discursos dels modes de vida. Rebutjar la solució individual, la hipoteca o la jornada completa tenia poc valor. La comunitat, d’afinitat i amistat, que feia front a allò establert venia per defecte, era obligada i no apreciada: la revolució era l’objectiu primordial que calia organitzar -o naixeria de l’espontaneïtat segons altres-, per això, viure d’acord amb els ideals era només un salconduit. Ara ja, vist el panorama, amb desenes de desenganys a les nostres esquenes, un es conforma amb l’eslògan “comença el canvi per tu mateix”… vinga no, tampoc ens passem.
Ho sento per aquest inici de temporada tan derrotista, mai m’havia atrevit a mostrar una cara amarga, però els plors i les pors també han de comunicar-se … potser serveixin de revulsiu per a altres o activin palanques que s’estaven quedant rovellades. El sentiment de traïció fa mal i és difícil caminar amb ell; per això és urgent transformar-lo en comprensió perquè no culmini la voladura de tots els ponts i almenys quedin esglaons pels quals passar.
Seria injust no prestar atenció a desenes de projectes de base que no s’han separat del teló de fons d’allò comunitari com a salvavides davant del narcisisme fet sistema
Així, en un intent de pujar els ànims, seria injust no prestar atenció a desenes de projectes de base que no s’han separat del teló de fons d’allò comunitari com a salvavides davant del narcisisme fet sistema. Des de cooperatives d’habitatges a col·lectius polítics que transcendeixen la militància; PAHs que arrabassen pisos al Capital a més de teixir suport mutu, grups antirepressius que construeixen complicitats, projectes laborals horitzontals, centres socials que treballen als barris, cooperatives de consum, comunitats al camp i el petit etcètera que cadascú vulgui suggerir.
Ara bé, quina garantia tenim de què no es tracta d’una supervivència fugaç? Com aconseguim que s’escapin de l’etapisme vital? Quan començarem a entendre que organitzar la vida en comú des de ja és una salvació a la vellesa en solitud, una solució a molts insomnis, un desafiament polític primari que proposa una de les principals alternatives a aquest món del “yo-mí-me-conmigo”?
