Grammo Suspect és el nom artístic de la cantant de hip-hop Grace Munene (Lamu, Kènia, 1982). ‘Grammo’ és un acrònim del seu nom i cognom, i la paraula Suspect fa referència que, durant tota la seva vida, sempre ha estat assenyalada com a “sospitosa habitual” de tots els problemes pel simple fet de ser lesbiana i per tenir una actitud i una manera de vestir i caminar considerada masculina. La cantant i compositora keniana ha patit insults, assetjaments, agressions verbals i físiques i amenaces de mort des que va sortir de l’armari l’any 2015. Ella, lluny de callar, ha abanderat la lluita pels drets LGBTI amb la seva música i els seus missatges i fotos apoderadores amb la seva parella, que difon a les xarxes, fins al punt que moltes l’han proclamat “ambaixadora arc de Sant Martí de Kènia”. Des del setembre, Munene es troba a la residència artística del Konvent, al Berguedà, a través del projecte Artists at Risk, que acull artistes que són amenaçades i perseguides al seu país d’origen.
Quina va ser la teva primera connexió amb la música?
Va ser de petita, quan anava a l’església. Hi anava per escoltar música, però també per acontentar la meva mare. He crescut allà i des de ben petita m’han inculcat que ser lesbiana o gai és un pecat. Va ser complicat desmuntar aquesta educació i assumir que Déu m’ha creat així, i per tant ningú m’ha de dir que no tinc dret a ser com soc. Ens hem de sentir orgulloses de ser diferents.
I aquest orgull, l’expresses a través del hip-hop?
Sí, el hip-hop m’inspira i és la meva via d’expressió natural. Quan vaig veure a la televisió la cantant Nazizi Hirji, la primera dona de Kènia que rapejava, em vaig enamorar d’aquell ritme.
Dius que la teva música representa les teves experiències vitals, “especialment les més dures”. Has tingut una vida dura?
Sí. He estat insultada, amenaçada i agredida diverses vegades pel carrer per la meva manera de vestir i de caminar. Uns policies em van apallissar, em van despullar i em van tallar les rastes. L’any 2006 em va segrestar una secta i em va mutilar els genitals. Les dones més masculines i els homes més efeminats som qui patim més les agressions perquè som més visibles. Només la nostra aparença ja molesta.
El teu àlbum més famós, Embrace Diversity (2015), se centra justament en aquestes discriminacions. Com sorgeix el projecte?
Sorgeix després de conèixer les històries de més d’un miler de persones LGBTI en diferents trobades de l’organització Out of Kenya, on participava activament. El primer single, “Injustice”, que explica casos reals de discriminacions que pateixen dia a dia diverses persones homosexuals, el vaig enregistrar després que l’aleshores president del país, Uhuru Kenyatta, afirmés que “els drets LGBTI no són un problema a Kènia”. Volia gravar un àlbum que demostrés que les violències i humiliacions existeixen.
Gràcies a aquest àlbum i al teu activisme t’han proclamat “ambaixadora LGBTI” de Kènia.
Sí, quan vaig publicar Embrace Diversity em van contactar moltes persones LGBTI a través de les xarxes. La majoria no s’atrevien a sortir de l’armari, però se sentien inspirades per la meva música. Em deien que continués fent d’ambaixadora dels drets LGBTI i he agafat aquesta responsabilitat amb orgull.
Vas sortir de l’armari publicant unes fotos amb la teva parella a les xarxes. Com va reaccionar el teu entorn?
Bona part de la meva família em va deixar de parlar o em va bloquejar. Em van dir que els estava avergonyint. També van deixar de programar les meves cançons a la ràdio i totes les discogràfiques em van tancar la porta i m’amenaçaven de denunciar-me
a la policia per produir “música gai”. Per sort, també he rebut missatges de suport i d’amor. Això m’ha donat força per seguir vivint.
Ara que estàs a la residència artística del Konvent, quins seran els propers passos?
Estic fent col·laboracions amb músics catalans, faré algun concert i preparo un àlbum inspirat en Barcelona. M’inspira molt l’activisme que hi ha aquí i com s’aprecia l’art. També estic escrivint una cançó que es dirà “Fuck you”, adreçada als racistes i feixistes.
