Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Els poders de l’Estat enfront del procés republicà català

/ Mercè Moreno

Reviso el text d’aquest article a la llum de les detencions dels nou membres del CDR al Vallès i Osona, de la revisió de la sentència sobre els fets d’Altsasu i a l’espera de la dels presos polítics de Catalunya, i també de les imatges de les càrregues dels Mossos d’Esquadra en els desnonaments del 10 d’octubre a Barcelona. I encara amb el ressò dels discursos de Félix Vicente Azón, director general de la Guàrdia Civil, i del general Pedro Garrido, cap d’aquest cos armat a Catalunya.

No és una barreja de situacions dispars, sinó l’evidència que els poders de l’Estat treballen desfermats per sostenir el règim del 78, sense control ni del legislatiu ni de l’executiu. No es pot qualificar de res més que de ridícula, si no penosa, l’escena del ministre Grande-Marlaska i la delegada Cunillera davant les paraules dels màxims comandaments de la Benemèrita, en la vigília de la sentència sobre el procés. Encara van salvar la dignitat els responsables del Govern de la Generalitat i de la policia catalana marxant de l’acte en senyal de protesta. En vista, però, de la companyonia que mostraven fiscals, jutges i oficials de la Guàrdia Civil i dels aplaudiments dels assistents, mentre Azón i Garrido amenaçaven la ciutadania i insultaven els representants de la Generalitat pels esdeveniments que vindran, potser arribava massa tard aquesta manifestació de dignitat.

L’1 d’octubre de 2017 es van posar de manifest dues lliçons que cal no oblidar. Una, la capacitat d’autoorganització popular; l’altra, l’actuació de la policia de l’Estat atacant unes escasses desenes de col·legis electorals per justificar el seu fracàs i ordir-ne un relat segons el qual aquesta ciutadania pertany a una organització criminal. La primera part mai ens la perdonaran.

No és una barreja de situacions dispars, sinó l’evidència que els poders de l’Estat treballen desfermats per sostenir el règim del 78

A l’Estat espanyol, la llei atribueix als cossos policials un poder discrecional i una capacitat de selecció del relat molt àmplia que és reconeguda pel sistema judicial, el qual atorga a les seves declaracions –i, per tant, a tot el que es recull en l’atestat policial– valor probatori en el procés penal. La recreació d’aquesta realitat quan es produeix en l’àmbit de la criminalitat comuna passa de manera discreta i gairebé amagada als ulls de la ciutadania (la feina bruta de la lluita contra el delicte, en diuen): de les comissaries als jutjats (amb prèvia ratificació fiscal de l’atestat policial; qualificació, en diuen) i a l’enjudiciament del presumpte delinqüent. El circuit del delicte es tanca aquí, bé amb la sentència (i, si escau, la condemna), bé amb el sobreseïment (engrossint les estadístiques dels milers de delictes no resolts per la policia). Sense publicitat. De manera fosca. Cadascú (policia, jutge i delinqüent) en el seu rol predefinit.

El problema es presenta quan aquest circuit és utilitzat per reprimir moviments polítics o dirimir conflictes socials. Policia i judicatura –les dues parts actives del sistema de justícia criminal– topen amb els actors del conflicte (la ciutadania), que no acostuma a acceptar el rol de delinqüent que el sistema li atribueix per més que les seves accions puguin acabar sent qualificades dins d’alguns dels supòsits tipificats pel Codi Penal.

Fa uns quants anys, el professor Queralt assenyalava, arran de la polèmica sobre els conceptes d’ordre públic versus seguretat ciutadana: “La crítica rotunda [és] a tractar el delinqüent com a un enemic, ja que aquest és l’objectiu preuat dels militars: inoculació o destrucció de l’enemic, condició de la qual no es pot dir que sigui un corol·lari d’allò més satisfactori en l’àmbit dels drets i llibertats públiques fonamentals. I el fet d’estar preparat professionalment per lluitar contra un enemic provoca, lògicament, l’aplicació de determinades tècniques bèl·liques”.

Mai havia estat tan evident l’aplicació del dret penal de l’enemic com en la causa general oberta contra el procés republicà català

El responsable de l’operatiu de l’1 d’octubre i de perseguir la dissidència republicana, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, afirmà en la seva testifical davant del Tribunal Suprem: “El compliment de la llei estava per sobre de la convivència ciutadana”. Es tracta d’una concepció predemocràtica de la justícia i de la seguretat, que es va traduir en un operatiu militar en territori hostil durant els mesos de setembre i octubre de 2017, i que s’adiu perfectament amb el model fonamentat en la defensa de l’ordre públic, per sobre de qualsevol altra circumstància, i en l’aplicació del dret penal de l’enemic (Jakobs).

Aquests principis d’actuació –la llei per sobre de la convivència i l’ordre públic per sobre dels drets ciutadans– s’ajusten formalment a la legislació penal i serveixen per adequar la realitat a les seves necessitats operatives. Al llarg dels darrers anys, s’han aplicat en moltíssims conflictes polítics i socials, tant en operatius d’ordre públic (des del desallotjament de la plaça de Catalunya del 15-M fins a les càrregues policials del febrer de 2018 arran la visita del rei d’Espanya a Barcelona o les actuacions dels Mossos d’Esquadra en casos tan poc criminògens com els desnonaments veïnals) com de perquisició penal de la dissidència (contra independentistes, anarquistes, musulmans, okupes o migrants sense papers –del cas Scala al cas Judes, passant pel Tarajal).

De fet, tots els cossos policials (estatals, Mossos d’Esquadra i policies locals) es regeixen pel mateix marc normatiu, amb els mateixos principis d’actuació en matèria d’ordre públic, i han estat formats per instructors provinents dels cossos estatals, singularment del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP). Però mai havia estat tan evident l’aplicació del dret penal de l’enemic com en la causa general oberta contra el procés republicà català. Tot plegat per intentar convertir un moviment democràtic en l’activitat d’un grup criminal organitzat al qual poder acusar de rebel·lió, sedició i malversació, els fets amb penes més altes de la legislació penal.

El suport a una proposta política que no consagra l’statu quo –mitjançant l’exercici del dret de vot, de manifestació, de reunió o d’expressió– ha rebut la tipificació de delictes molt greus per justificar la violència policial, l’exili o la presó, en un procés kafkià en el qual la situació processal dels encausats depèn d’actes judicials fonamentades en atestats i informes que fabulen realitats incontrastables, basades en intervencions telefòniques massives, seguiments de persones, escorcolls, interrogatoris i detencions aleatòries. Tot amb manaments judicials de dubtosa justificació processal i fent servir recursos il·limitats contra un moviment que actua a cara descoberta, amb l’objectiu concret de destruir una opció política legítima.

Es tracta de la rèplica del model basc. Va començar amb l’encausament de desenes de persones, amb l’empresonament i l’exili d’activistes socials i polítics, i ara van per la gent corrent, a la qual fa més de tres anys que vigilen i a la qual volen atemorir. Aquest és el model de justícia i de seguretat que caldrà transformar.

Article publicat al número 486 publicación número 486 de la Directa