L’amor feroç i dur d’Emerenc cap als éssers que estima és tan fort com les seves mans, que netegen, que curen i que saben tant. És ella qui tria la gent, les famílies, les cases on treballa –i no al revés. Els seus ossos vells, les arrugues i la constitució petita suporten una energia i un ritme de feina que sorprenen la reconeguda escriptora, a qui concedeix el privilegi de contractar els seus serveis.
Si bé l’inici de la relació entre les dues dones és tumultuós, separades per l’edat i la classe social, a poc a poc s’acosten l’una a l’altra unides pels moments difícils, en una amistat exigent en la qual Emerenc deixa entreveure pel llindar de la porta tot allò que ha viscut.
Szabó fa malabarismes magistrals amb els temps narratius
i colpeja el cor de la lectora sense pietat, en un text brillant de llenguatge senzill i proper. Ens explica la vida d’Emerenc, un gra de sorra bonic i esgarrifós de la història d’Hongria i la seva Budapest esplendorosa, grisa tanmateix; del segle XX i les seves guerres; de les experiències de dones que no van poder explicar tantes coses que els van passar.
