En teoria, l’anomenada economia social i solidària francesa representa una desena part del producte interior brut del país, manté dos milions de llocs de treball i suposa el 12% de l’activitat assalariada privada. Però aquestes xifres amaguen una realitat més contradictòria i conflictiva. A més, el govern ha adoptat recentment una nova llei de privatitzacions, que a través de la creació del nou subjecte jurídic empresa de missió busca debilitar l’economia solidària tradicional. Però d’on venen els principis i els estatuts de l’economia social i solidària (ESS) francesa? I, en aquest context, quin és el lloc, el sentit i el futur dels seus actors?
L’origen de l’economia social francesa sorgeix d’un desafiament a la molt liberal llei Le Chapelier (de 1791 i abolida el 1884), que prohibia tota forma de societat civil organitzada. Les capes més desafavorides de la primera revolució industrial sembraren les llavors de les primeres iniciatives solidàries amb societats de socors mutu, associacions obreres de producció o cooperatives de consum. Les petites productores rurals també hi contribuïren amb les caixes locals de crèdit autoorganitzades. Moltes de les persones que animaren aquestes estructures eren militants de la causa emancipadora: deixebles de Pierre-Joseph Proudhon, de Charles Fourier, de Karl Marx o anarquistes. Per exemple, quan al segle XIX, Fernand Pelloutier, el teoritzador del sindicalisme revolucionari, va crear les borses de treball, ho va fer com una entitat que aglutinava lluita obrera i economia social; amb cooperatives de producció, mútues de treball, associacions d’educació popular, etc. Així, des del seu inici, l’economia social francesa posa en pràctica un sistema d’organització de caràcter col·lectiu amb presa de decisió democràtica on tots els membres de l’entitat productiva hi participen directament.
Procés d’institucionalització
Partint d’un arrelament ferm al territori, l’economia solidària es va anar estructurant de mica en mica en l’àmbit estatal, a partir de la visió centralitzadora reguladora francesa: el 1898 es va aprovar la primera llei de les mútues, i tres anys després una altra norma va establir el marc per a les associacions. La llei de les cooperatives vindria mig segle després, el 1947.
Aquests tres grans estatuts –mútues, cooperatives i associacions– han estructurat des de llavors l’economia social. Conjuntament representen més d’un 10% de la riquesa francesa. Tanmateix, considerar el conjunt d’aquesta xifra com a economia solidària tradicional seria un error. L’agregat comprèn grups cooperatius de la gran distribució, el principal d’ells el grup Leclerc, que representa una cooperativa de patrons que tenen pràctiques socials i comercials –tant respecte als subministradors com a la clientela– que no es diferencien gaire de la seva competència capitalista. També inclou bancs, com el Crédit Agricole que, malgrat ser cooperativa, és abans que res una superestructura bancària financiaritzada, o també el grup BPCE i la seva filial Natixis, un banc de negocis amb pràctiques especulatives. Enmig d’aquest panorama, els bancs solidaris Crédit Cooperatif i la NEF en són l’excepció.
El 2014, el parlament francès va fer un nou intent d’intervenir en el sector, amb la coneguda popularment com a llei Hamon, en honor al llavors ministre delegat a l’Economia Social i Solidària i al Consum sota el govern de François Hollande. La llei definia legalment l’economia social i solidària amb els principis següents: un objectiu principal no centrat en l’acumulació de beneficis; una governança democràtica, transparent i participativa, i una gestió orientada al desenvolupament de l’activitat.
Tanmateix, un canvi molt discutit introduït per aquesta llei Hamon fou l’abandó d’una definició purament estatutària que establís els límits de l’ESS. A més dels tres grans estatuts tradicionals, la llei ha ampliat la definició per comprendre també les societats mercantils, sempre que respectin els mateixos principis i si un mínim del 70% dels seus beneficis són destinats a l’activitat social. Aquestes últimes societats reben aleshores l’etiqueta empresa solidària i des de 2014 van passar a tenir la denominació oficial d’Empresa Solidària d’Utilitat Social (ESUS). A finals de 2018 n’hi havia 151 al conjunt de la geografia de l’Estat francès.
L’atac a l’estatut solidari
Un conjunt de modificacions legislatives promulgades pel govern de Manuel Valls i, després, pel d’Emmanuel Macron, han intentat canviar profundament el contorn de l’economia solidària, amb l’objectiu clar d’ocultar i mitigar el seu valor d’eina política transformadora i pretenent integrar-la dins d’un sistema complementari de mercat on totes les empreses, incloses les més mercantils
i les multinacionals, s’hi poden reconèixer.
Ja sigui en l’ajuda a les persones grans, la lluita contra l’exclusió o els serveis a la infància, el teixit cooperatiu dona serveis primordials
El primer pas s’ha fet a escala territorial. Ja sigui en l’ajuda a les persones grans, la lluita contra l’exclusió social o els serveis a la petita infància, el teixit local solidari dona uns serveis primordials, sovint com a últim recurs allà on el servei públic està pràcticament desaparegut. En aquest context, sempre hi ha hagut una relació pròxima entre els ajuntaments i els actors solidaris. A través de la llei NOTRe, de 2015, el govern de Manuel Valls va anar retirant de mica en mica les clàusules ètiques que afavorien les associacions en els concursos públics, justificant-ho amb l’important deute públic de les administracions regionals (apostant sempre per l’oferta més econòmica, deixant a banda altres criteris). D’una lògica d’iniciatives solidàries per respondre a necessitats locals, es va passar a uns criteris purament lucratius.
També, en l’àmbit estatutari, l’ESS es va veure afectada indirectament per l’aprovació, el mes de maig, de la llei Pacte, que suposa una nova onada de liberalització i privatitzacions. El seu principal impacte ha estat la creació d’un nou segell jurídic en paral·lel al marc estatutari tradicional de les empreses solidàries. Aquest nou segell, anomenat empresa de missió, es defineix com a “societat gestionada considerant els reptes socials i mediambientals de la seva activitat”.
L’objectiu perseguit pel govern és promoure un nou tipus d’empreses que facin competència als actors solidaris tradicionals
L’objectiu perseguit pel govern és promoure un nou tipus d’empreses que facin competència als actors solidaris tradicionals a través d’un estatut d’inspiració anglosaxona que s’allunya dels principis històrics solidaris francesos, que posa com a objectiu prioritari el lucre i, com a secundari, l’impacte social. L’estudi parlamentari sobre la llei (elaborat per les empresàries Nicole Notat
i Dominique Sénard l’any 2018) donava força pistes de les seves intencions: “Si l’ESS constituïa una tercera via entre l’acció pública i el mercat, sembla que hi ha una nova via, la d’una economia responsable, que pot conciliar l’objectiu lucratiu i la presa en consideració dels impactes socials
i mediambientals”.
El risc d’un rentat social de les empreses capitalistes és real, adverteix Jean-Michel Servet, economista especialista en aquests moviments des dels anys vuitanta. I recorda: “Sempre ens hem de preguntar el lligam entre l’activitat que genera els recursos econòmics de l’empresa i l’activitat social. Si l’empresa Carrefour recapta diners per la reconstrucció de Notre-Dame, és suficient per dir-ne empresa solidària? Quin lligam té amb la seva activitat de gran distribució alimentària?”.
El risc d’un rentat social de les empreses capitalistes és real, adverteix el reconegut economista Jean-Michel Servet
Els actors de l’economia solidària no s’han quedat de braços plegats. Com a conseqüència de la seva intensa tasca de lobbisme i intervenció legislativa durant l’aprovació de la llei Pacte, van aconseguir mantenir intactes els estatuts tradicionals de l’ESS davant la voluntat prèvia del govern de reformar-los, raó per la qual Macron va haver de trobar una tercera via a través de l’empresa de missió.
Aquesta acció va ser possible gràcies a un treball conjunt, tant tècnic com comunicatiu, per recordar que economia solidària i responsabilitat d’empresa “no són ni de la mateixa natura ni del mateix món”. De la mateixa manera, a través de peticions en línia i del teixit local, s’ha instat el govern a no minimitzar el treball dels actors de l’economia solidària, encara amb un nucli dur de voluntàries, associacions i governs locals compromesos. Davant l’onada liberal, i tal com ha expressat amb un manifest consensuat l’ESS France –la federació dels actors solidaris a l’Estat francès–, es reafirma en “un projecte polític emancipador” a través de l’economia solidària i els principis d’autogestió.
