Quan la Lana tenia setze anys, en una conversa informal, va dir: “Berri és un lladre”. Un simpatitzant del partit Amal __la va sentir i els líders locals van trucar el seu pare assegurant que, si no hagués estat una noia, l’haurien atonyinat. Han passat només set anys des de llavors i aquests dies la Lana s’emociona veient els carrers del seu Tir natal plens de manifestants que reclamen amb càntics la dimissió de Berri, entre altres dirigents polítics. “Escoltar això és tot el que puc demanar”, afirma. Nabih Berri, de 81 anys, és el líder del moviment Amal, un dels dos partits vinculats a la comunitat musulmana xiïta del país, juntament amb Hezbollah. La seva figura i el seu moviment gaudeixen d’especial suport en alguns barris de Beirut i, sobretot, al sud del país, on es troba Tir. Però Berri és, a més, el president del Parlament libanès des de 1992, gràcies a un vell pacte segons el qual el president del Líban ha de ser un cristià maronita; el primer ministre, un musulmà sunnita, i el president del Parlament, un musulmà xiïta.
Un sistema de repartiment confessional que ve d’antic: herència del mandat francès, es va instituir en un acord no escrit conegut com el Pacte Nacional de 1943. Però va ser després de la guerra civil (1975-1990) quan es va consolidar, a través d’un nou repartiment de quotes de poder entre grups religiosos per fer el sistema més equitatiu. Els grans beneficiats han estat els senyors d’aquella guerra i algunes famílies que durant dècades –sinó segles– s’han repartit el pastís. La principal conseqüència ha estat l’establiment d’un règim gairebé feudal, clientelar i corrupte que regula un sistema informal de petits i grans privilegis, ja sigui una feina a l’administració pública, un llit d’hospital o el desbloqueig d’un tràmit burocràtic. La derivada és que al voltant d’un 1% dels adults més rics percep al voltant d’un quart dels ingressos nacionals, mentre que la meitat més pobra amb prou feines en rep un 10%. Líban és un dels països més desiguals del món. Un de cada quatre habitants està a l’atur. Agreuja la situació la manca de serveis bàsics, com una xarxa de salut pública o una educació de qualitat, i els talls diaris d’electricitat o aigua a causa d’unes infraestructures deficitàries. Per això, com subratlla l’activista i escriptora Samah Hadid, “l’única cosa sorprenent sobre la ràbia als carrers és que no es desfermés abans”.
L’espurna ha estat l’intent d’imposar un nou paquet de mesures, entre elles un impost sobre les trucades de WhatsApp
Enmig de l’enèsima crisi econòmica en marxa –amb el temor que s’interrompi el subministrament de gasolina, farina i medicines–, l’espurna ha estat l’intent d’imposar un nou paquet de mesures, entre elles un impost sobre les trucades de WhatsApp. El país sencer ha abaixat la persiana. Centenars de milers de persones han pres els carrers durant dies. Han bloquejat carreteres i han ocupat les places. Entusiasmades i pletòriques. “Aquí estem construint un nou sentit de ciutadania”, assegurava un professor de la Universitat Americana mentre impartia una conferència en un dels edificis recuperats al centre de Beirut. Voluntat de reprendre’s l’espai col·lectiu i crear un sentiment de pertinença compartida en un país en què fins ara ha primat allò individual sobre el bé comú.
Tal com escriu Hadid, una de les claus de l’èxit és que “el moviment popular no està liderat per la rica Beirut, com en protestes anteriors, sinó que ha arribat a les zones més pobres a nord i sud del país. Les comunitats ja no tenen por a criticar els líders polítics i religiosos. Aquest rebuig comú a la classe dirigent representa la major amenaça per als líders, que ja no poden fer servir el mite de la divisió sectària per dissuadir la dissidència”. Festives, creatives, madures i perseverants, les protestes han fet una aposta clara per la no-violència. Sense líders ni un programa de demandes clar, les manifestants fan una esmena a la totalitat i reclamen la caiguda del règim.
Per la seva banda, la classe política libanesa ha intentat evitar la mà dura, confiant que el desànim i les divisions acabaran fent que les protestes es dilueixin soles. Això sí, el seu malestar ha quedat palès en els discursos del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, amb un to paternalista però amenaçador a la vegada. I és que, per primera vegada, crits de suport a la població xiïta de Nabatieh –“Estarem amb vosaltres fins a la mort”– van ressonar a la ciutat de majoria sunnita de Trípoli, després que simpatitzants d’Amal i Hezbollah ataquessin les protestes a Nabatieh.
Coratge en dues ciutats distants, ambdues conservadores i devotes, que trenca murs de desconfiança
i por mútua, herència de quinze anys de guerra civil. Entre tant entusiasme, moltes manifestants temen que si les protestes s’aturen, vingui un retrocés. Però, com assegura l’analista Lina Khatib, encara que les manifestacions no acabin conduint a cap canvi a curt termini, ja han provocat una revolució social en “haver superat la tradicional divisió social del Líban”. Moltes libaneses han deixat de mirar de reüll al del costat, culpant-lo dels propis mals. “L’altre” ha passat a ser el de dalt. La llavor està sembrada.
