Fins i tot a la tardor, el sol del matí crema la pell d’aquelles que s’aventuren a travessar els àrids turons del sud d’Hebron, a la Cisjordània ocupada. Però a Guy, Li, Pepe i les altres els és igual: suen, alegres, mentre enretiren les runes d’una casa palestina enderrocada fa un mes per l’exèrcit israelià. “Forma part de la rutina”, afirma Li, tot lluint un mocador al cap que el protegeix dels coents rajos del sol. Israel ho controla tot en aquesta regió de Cisjordània; és gairebé impossible aconseguir llicències per construir. Llavors, les palestines van construint edificis de manera il·legal, l’exèrcit els destrueix i, pocs dies després, rebrota un nou edifici.
És només en els moments de confrontació violenta que les residents de Hallet al-Dabba coincideixen amb gent d’Israel; en concret, amb soldats que les assetgen o colons que les amenacen. El cas de Li i les set activistes que l’acompanyen és una excepció. Formen part del grup Taayush, fundat el 2000. Cada dissabte, s’aixequen a l’alba mentre la resta del país gaudeix del sàbat, el dia de descans setmanal jueu, i intenten contrarestar les ferides provocades per l’ocupació a Cisjordània des de 1967. També protesten contra el bloqueig israelià que ha asfixiat Gaza durant més d’una dècada, demanen més igualtat i es manifesten contra l’arrabassament de terres. Una minoria, a ulls de la seva pròpia societat. “Com a israeliana, sento que el desequilibri de poder és tan fort (entre les palestines i jo mateixa) que aquest tipus d’activitats no el destrueixen, però sí que contribueixen a fer que disminueixi”, diu Li. “És difícil aixecar-se; però a mesura que el cotxe avança cap al sud, m’adono que soc exactament on vull ser”, afegeix l’artista de 32 anys. “Estic aprenent molt, em sento menys indefensa, i això m’anima personalment a no encongir-me, per exemple, davant de la censura”.
Al marge de la societat
Li es va unir a Taayush el 2010, però encara “li fa molta mandra”: “Implicar-m’hi em va costar molt de temps, i potser segueixo intentant esbrinar com vull implicar-m’hi i per què”, somriu mentre evoca alguns errors del passat, com ara el dia en què “vam bloquejar una carretera un dissabte a Cisjordània” i, finalment, “les úniques persones que havíem aconseguit bloquejar eren palestines! Et sents estúpida”.
També protesten contra el bloqueig israelià que ha asfixiat Gaza durant més d’una dècada, demanen més igualtat i es manifesten contra l’arrabassament de terres
A Israel, fins i tot l’esquerra és sionista. Són rares les que discuteixen la raó de ser del país: un estat per al poble jueu. “El supremacisme és inherent al sionisme”, afirma Ronnie Barkan, que va cofundar el moviment BDS a Israel per defensar el boicot a l’estat jueu i imposar-li sancions amb l’objectiu de destruir el sistema d’opressions contra la població palestina. Aquest israelià de 43 anys critica amb vehemència l’ala esquerra tradicional, que lluita només contra l’ocupació dels territoris palestins des de 1967. El problema, segons ell, “no és només dels assentaments”, sinó que es remet sobretot a l’any 1948, data de creació del país. Un naixement precedit de l’exili forçat de 700.000 palestines. La Nakba –en àrab, ‘la catàstrofe’– és una realitat negada per moltes israelianes, una part de la història que no s’ensenya mai a escola. Tanmateix, diu, “bona part de l’apartheid israelià no es produeix a Cisjordània o a Gaza, sinó dins del territori que es considera Israel”.
Ronnie segueix fent referència al territori situat entre la Mediterrània i Jordània: Palestina. “Els set milions de les anomenades ‘jueves israelianes privilegiades’ no han de decidir soles el seu propi futur”, insisteix. La seva finalitat ha de ser assolir “la igualtat entre els vint milions de filles d’aquesta terra”, les que viuen avui a Gaza, Cisjordània, Israel i les refugiades palestines que des de la Nakba es troben repartides pel món. Actualment viu a Alemanya, i se sent més útil. Només parla amb israelianes antisionistes que donen suport al BDS, “les que han anat més enllà del rentat de cervell”. “Te’n puc dir tots els noms, si vols, perquè vegis que en som moltes!”, riu. “La gran majoria (de la població d’Israel) dona suport als crims israelians. No tothom és extremista, sinó sovint simplement apàtic, com si la cosa no els afectés”, conclou en Ronnie.
Violències
Ofer Neiman va optar per quedar-se a Israel. Aquí, les antisionistes són considerades una amenaça, remarca aquest activista que es va incorporar al BDS a Israel poc després de la seva creació el 2009. Va ser víctima d’un assetjament a les xarxes socials. Tanmateix, diu que “hi ha qui pateix més, sobretot en poblacions petites”.
Detencions durant manifestacions, citacions per part de Shin Beth (els serveis de seguretat interior israelians)… “El govern vigila la comunitat dissident israeliana”, diu Neiman, però “la població israeliana jueva és molt privilegiada”. “Les israelianes que participen en manifestacions a Cisjordània poden ser detingudes, interrogades, però mai les retenen durant setmanes!”.“La gent palestina rep un tracte molt més violent”, diu, i cita les detencions administratives, un sistema heretat de l’època colonial britànica que permet que Israel empresoni palestines sense càrrecs ni judicis, sense límit de durada.
Pepe també va anar a la presó. Va arribar aquí quan l’ombra de la dictadura s’anava estenent per la seva terra natal, l’Argentina. Aquest israelià va fer el servei militar, a diferència d’altres antisionistes. Cada any servia durant un mes com a reservista, fins que el van dir que anés a Gaza i s’hi va negar. Va ser llavors quan el van detenir durant un mes i el van expulsar de la seva unitat. A Israel, la instrucció militar és obligatòria: dos anys per a les noies i tres per als nois. També és molt popular “la gran pregunta”: “Quan tinguis setze anys, a quina unitat serviràs?”, destaca Pepe llançant una mirada despectiva als soldats que van a tot gas per la carretereta que hi ha al costat, dirigint-se cap a l’assentament de Mitzpe Yair, davant d’un camp palestí al sud d’Hebron.
A Israel, la instrucció militar és obligatòria: dos anys per a les noies i tres per als nois
“Em representen, ho vulgui o no”. Així doncs, per “mostrar una altra cara de la societat israeliana, la d’una petita minoria”, Pepe arriba aquí cada setmana, amb el Taayush, per fer companyia al Jibrin, un pastor palestí que pastura el ramat. El protegeix de l’assetjament de colons que volen la seva terra i dels soldats que hi patrullen. “Els dissabtes estic tranquil, però s’agrairia que vinguessin cada dia”, somriu el pastor de 55 anys, amb la cara marcada amb senyals causats per l’exposició al sol. “Només tinc Al·là, i a ells”, diu assenyalant Pepe i Michal, l’altra voluntària israeliana. Relata les diverses humiliacions que va patir la gent del seu poble, Qawis, envoltat de poblats israelians: destruccions, robatoris, intimidacions, incursions a mitjanit, danys a les collites … “He posat més de mil denúncies” que no han rebut resposta, relata mentre s’enfosqueixen els seus ulls blaus. El líder de l’assentament veí, amb vista al seu camp, els va amenaçar: “Ves-te’n a Síria o Jordània, aquesta terra és nostra!”.
Pepe creu que la situació està empitjorant. “L’any passat ens van atacar en aquest assentament. Havien vingut a fer fotos d’un edifici nou que estaven construint per documentar l’expansió il·legal d’aquest caseriu, que, des del punt de vista del dret internacional i israelià, atempta contra la llei”, explica. “Trenta, quaranta colons van arribar i ens van colpejar. Em van ferir, una costella trencada. Quatre de nosaltres vam ser evacuades a l’hospital. L’exèrcit no hi va fer res. No ens vam queixar perquè no confiem en la justícia israeliana”, afirma.
En les setmanes que van seguir, va tornar a seure amb el Jibrin a mirar les ovelles que brillaven al prat. Michal somriu. “No és així com canviarem el programari polític d’Israel, però com a mínim algunes ovelles han pogut menjar aquest matí”.
