Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Clàudia Ruscalleda, portaveu del Primer Congrés d'Habitatge de Catalunya

"Volem fer por als fons d'inversió i la unitat dins la pluralitat és la nostra major força"

Claudia de l'assemblea d'habitatge de Sants pel 1r congrés d'habitatge / Victor Serri

És la primera vegada que grups d’habitatge, sindicats de barri, sindicats de llogaters i PAH es troben per enfortir un moviment popular pel dret a l’habitatge, amb l’objectiu de trobar eines organitzatives, tàctiques i estratègies comunes. La situació d’emergència ho requereix: 38 desnonaments al dia, 3.433 famílies expulsades de casa seva el segon trimestre de l’any, el 64% per impagament d’uns lloguers que estan pels núvols. L’habitatge és la llar de molt drets i cada vegada afecta més persones. Ara, el moviment ha de fer front als fons d’inversió que s’han convertit en els nous senyors del totxo. Conversem amb Clàudia Ruscalleda, la portaveu del Primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, que se celebra aquest cap de setmana a la Fabra i Coats del barri de Sant Andreu de Palomar a Barcelona.


Quan els mitjans parlen de rècord d’inversió, com ho traduïu des del moviment pel dret a l’habitatge?

Hi ha dues maneres d’entendre el món: des de la lògica del benefici econòmic i els diners o des de la lògica de la vida, necessitats que s’han de cobrir. Són dues lògiques que conflictuen. En el seu moment, la PAH ja ho va posar sobre la taula: l’habitatge no és una mercaderia, és un dret. El conflicte entre aquestes dues maneres es fa evident cada dia.


Han canviat els rostres que es dediquen a la “lògica del benefici econòmic”?

“Els entramats procuren despistar, ens envien d’un lloc a un altre, costa saber a qui pertanyen els immobles. Tot és el mateix i ningú és. Aquest ha estat el gran canvi: hi ha fons voltors de capital estranger”

La PAH neix el 2008 amb l’esclat de la crisi hipotecària, quan gran part conflicte era amb els bancs. Això s’ha anat transformant. Tots els col·lectius i sindicats neixen molt recentment per afrontar la inaccessibilitat a l’habitatge de gent que malgrat tenir o no feina no compleix els requisits del mercat i per afrontar les no renovacions i expulsions. Ara hi ha fons d’inversió, que són conseqüència de la crisi bancària: l’entramat Divarian, Cerberus i Haya Real Estate s’ha quedat amb tots els pisos de BBVA, i Blackstone que és el propietari més gran està fundat pels de Lehman Brothers. Són els mateixos, però es canvien de careta. Els entramats procuren despistar, ens envien d’un lloc a un altre, costa saber a qui pertanyen els immobles. Tot és el mateix i ningú és. Aquest ha estat el gran canvi: hi ha fons voltors de capital estranger.


Per aterrar-ho, pots posar un exemple d’algun cas?

Dimarts passat al barri del Poble sec de Barcelona es va fer una acció a la seu de la plataforma immobiliària de Cerberus-Divarian, Haya Real Estate, per resoldre dos casos: un desnonament en obert i una veïna que el mes de juliol va rebre una no renovació de contracte. Es va aconseguir parar el desnonament i començar les negociacions per aconseguir lloguers socials.


Una de les raons que us porten organitzar el Congrés és trobar estratègies per fer front a aquests entramats?

El Congrés pretén ser una conjunció de tota l’experiència acumulada. Els continguts formen part d’un procés que vam endegar fa més d’un any. Cadascú aporta la seva experiència: la PAH, per exemple, el seu saber en impulsar canvis legislatius; el Sindicat o nosaltres, en negociació col·lectiva; les estructures populars fan entendre l’habitatge no com un fet aïllat sinó com quelcom que va acompanyat de molts altres aspectes. A partir d’aquí, es triarà endavant una campanya per dur a terme els pròxims mesos. La majoria de propostes van en la línia d’una campanya contra un gran propietari. També hi haurà un debat per identificar bé a quins agents ens enfrontem i quins afecten de forma transversal el territori. Segurament, ens hi enfrontarem diverses formes.


Hi ha molts més desnonaments per lloguer que per hipoteca i l’increment dels preus obliga molta gent a canviar-se de barri o de ciutat. Tot i que hi ha molts més grups i sindicats, creus que pel grau d’afectació i patiment d’aquesta problemàtica, hi ha poca mobilització?

S’han multiplicat els grups que localment fan front a aquesta problemàtica i precisament, això mostra que la situació cada vegada és més greu. Estem parlant que cada hora a Catalunya hi ha gent que perd casa seva. Si bé és cert que estem posant el problema sobre la taula, és veritat que cada vegada afecta de forma més transversal, no només a gent en situació d’exclusió residencial, ni no només als més desfavorits. És un efecte dominó i si no hi posem remei, anirà a més. El fet d’estar arrelats als barris, ens ha donat la visibilitat, som espais de referència, i potser el que ens falta -i per això el Congrés- és ser un referent no tan difús cap enfora.

 


D’acord amb la vostra experiència, les situacions de vulnerabilitat dificulten la mobilització o t’hi aboquen?

“Ningú vol per als seus una situació d’inestabilitat com quedar-se en un lloc sense contracte o okupar. Ningú vol exposar els seus a això, però no hi ha alternativa”

A vegades quan tens alguna cosa a perdre, et resignes al procés d’expulsió. Així i tot, hi ha molta determinació i resistència. Sovint, no hi ha cap altra opció. Ningú vol per als seus una situació d’inestabilitat com quedar-se en un lloc sense contracte o okupar. Ningú vol exposar els seus a això, però no hi ha alternativa. La gent vol viure tranquil·la. Però sovint no queda altra que lluitar. Intentem aconseguir la tranquil·litat a partir de la negociació.


És una lluita on hi ha una càrrega emocional molt forta i afectacions sobre la salut. Com ho gestioneu?

Els espais de lluita cobreixen tota una altra sèrie de necessitats. Més enllà de ser una mena d’assessoria que arregla problemes d’habitatge, cobreixen necessitats comunitàries: espais de trobada, on la gent comparteix, aprèn i s’empodera. També són espais molt feminitzats. La qüestió de la llar sovint és molt femenina i sovint són les dones les que fan el pas a explicar la seva situació. Sense ser-ne conscients prèviament, això fa que es converteixin en líders d’aquest procés i el problema passa a l’esfera privada a la pública. Hi ha un procés molt interessant d’empoderament de les dones i, en general, és un espai d’aprenentatge per a tothom. Volem potenciar amb el Congrés tots els espais que es creen vinculats als sindicats: grups de dones autònoms o el cas de Les Aamas [Assemblea d’Afectades pel Masclisme i el Patriarcat de Manresa] a Manresa, que tracten la violència masclista de forma col·lectiva o les escoles populars a Sants, Manresa, Sabadell, Ripollès… Són experiències que formem part d’un mateix moviment i anem replicant, perquè generen que la gent se senti part del grup i no només passi per solucionar el seu problema. Hi ha una comunitat que es consolida.


La problemàtica també afecta d’una forma específica a les dones?

La gran majoria de sindicats estan conformats per dones i sovint també hi ha persones que vénen de processos migratoris. L’habitatge no va desconnectada de moltes altres coses, lliga amb el tema laboral, per exemple, i les possibilitats d’accedir a una feina o a un determinat tipus de feina. Això afecta de forma específica les dones, sobretot si tenen responsabilitats familiars. També en termes de salut. Per problemes de salut pots acabar tenint un problema d’habitatge o del problema d’habitatge se’n poden derivar problemes de salut que es cronifiquin.


A més de la lluita al carrer, reivindiquen canvis legislatius. Des de l’Ajuntament de Barcelona sempre han denunciat que tenen les competències per regular el preu del lloguer. Si hi ha un govern entre PSOE i Unidas Podemos, i que, per tant, es tindran les competències, quines expectatives teniu?

“Qui fa cada dia que es garanteixi el dret a l’habitatge és el moviment popular. Haurem de seguir fent el que fem i fer les reivindicacions que calgui. A més, si hi ha regulacions, que igualment són del tot insuficients, és gràcies a aquesta mobilització veïnal”

Nosaltres tenim tota una sèrie de reivindicacions, però en el Congrés haurem de decidir quines prioritzem i les farem públiques. Fem una crida a què les institucions es posicionen al costat de la gent. Ens agradaria pensar que un govern que es fa dir “progressista” farà millores en matèria d’habitatge, però la mateixa experiència a l’Ajuntament o els anys de govern del PSOE no ens dona massa marge. Hi ha hagut avanços, però si mirem les dades, el problema dels desnonaments ha empitjorat. Qui fa cada dia que es garanteixi el dret a l’habitatge és el moviment popular. Haurem de seguir fent el que fem i fer les reivindicacions que calgui. A més, si hi ha regulacions, que igualment són del tot insuficients, és gràcies a aquesta mobilització veïnal.


Hi ha instruments com la llei 24/2015, que no s’estan aplicant. Hi ha mesures que no es compleixen, d’altres que són insuficients i algunes que tenen esquerdes per on burlar-les?

És clara la insuficiència d’aquestes lleis. Però hem de recordar que l’article 47 de la Constitució hauria de garantir el dret a l’habitatge per a tothom i la Declaració Universal dels Drets Humans, amb l’article 25, també. Tenim una 24/2015 que obliga tots els fons i grans propietaris a oferir lloguer social a les persones en situació de vulnerabilitat i donar alternativa habitacional a qui pateix un desnonament. Però qui està garantint alternativa habitacional és el moviment popular i fins i tot, sovint, hi ha un traspàs d’aquestes administracions cap al moviment popular. Alhora, sempre hi ha una lletra escrita, però molta gent no hi entra, en queda exclòs, per exemple, les persones en situació administrativa irregular. Actualment, des de Serveis Socials ofereixen com a alternativa pensions. Nosaltres diem que això no és un reallotjament digne. Són pensions que molts cops no tenen ni cuina i una família ha de compartir una habitació. Aleshores hem de parlar del que vol dir alternativa habitacional i del que passa amb la gent que està a les meses d’emergència esperant eternament. S’ha d’ampliar el parc públic de lloguer sense opció de compra.

 

Des de l’organització del Congrés, parleu “d’acutar com un sol múscul”. Creus que l’efectivitat d’això ja es deixa intuir amb els casos de resposta col·lectiva davant la pujada de lloguers com el de Sant Joan Despí, Santa Perpètua de la Mogoda, Rubí o ara Badalona?

“També volem teixir aliances amb altres sectors, com el cooperativisme, el feminisme, el sindicalisme o el moviment juvenil, a qui afecta especialment la problemàtica de l’habitatge”

Sí, però és un estira i arronsa. Nosaltres incrementem la nostra força, però necessitem ajuntar-nos en el Congrés per no actuar tan atomitzadament. Volem fer por a aquests fons, que operen sota una mateixa lògica, i la unitat dins la pluralitat és la nostra major força. És temps d’anar tots junts i a vegades ens falta anar més a una. El que es concreta en un bloc, s’ha de concretar a tot el Congrés. Per això també volem teixir aliances amb altres sectors, com el cooperativisme, el feminisme, el sindicalisme o el moviment juvenil, a qui afecta especialment la problemàtica de l’habitatge.


Posar-hi el cos, la pressió, les negociacions, l’acompanyament, la creació d’espais diversos… hi ha molts mètodes complementaris de lluita dins el moviment, però quina principal feblesa hi veus?

L’arrelament als barris ha incrementat la nostra força, però alhora, com deia, crec que des de fora, genera certa confusió. Poster l’atomització és, d’alguna manera, una debilitat.


Creus que els fons d’inversió que operen en el sector immobiliari també tenen febleses?

Crec que s’estan topant amb una resistència que no s’esperaven. Hi ha gent molt diposada a lluitar, molt determinada a no abandonar el seu lloc. Estan trobant una gran resistència.


Quin és l’aprenentatge més important que t’endús dels anys que formes part del Grup d’Habitatge de Sants?

Sempre dic que la lluita per l’habitatge m’ha canviat la vida. Hem après molt. Estem on hem de ser, molt convençudes, perquè estem amb qui hem d’estar; amb la gent. Fent política arrelada a la realitat. Aquesta lluita m’ha canviat la manera d’estar al barri i mirar-lo, els vincles que hi tinc… La pròpia lluita que fem ens fa aprendre a defensar les nostres idees, també davant dels mitjans, i estem adquirint moltes habilitats.

Articles relacionats