Fa dies vaig rebre una trucada. A l’altre costat la veu trencada de la meva mare em va anunciar la mort de Fátima, la meva àvia. Quan vius a dotze mil quilòmetres dels teus familiars, sempre tems que el telèfon sigui portador d’aquesta mena de notícies.
Des de la defunció de la meva àvia no he pogut deixar de pensar en el seu somriure, en les seves lluites quotidianes, en aquella permanent disposició a ajudar a qui ho necessités. Porto tota la vida nodrint-me d’aquella energia: Fátima ha estat un dels meus referents més grans i, com sol ocórrer, mai li ho vaig transmetre.
Pensar en la meva àvia és referir-se als sabers dels feminismes africans, és atendre el debat sobre l’imperialisme del feminisme promogut per Amina Mama, Molara Ogundibe, Paulina Chiziane i tantes altres. Però recordar Fàtima és, també, recapitular què significa l’emancipació i l’apoderament per a nosaltres, les dones africanes. Evocar-la és qüestionar-me la nostra pròpia impossibilitat de reconciliació amb les generacions passades, com si tinguéssim dificultats per apreciar vides que avui poques de nosaltres aguantaríem. Què puc demanar-li jo a una dona que va sofrir dues guerres i va veure morir dues filles i el seu marit, que va tenir una educació religiosa i no universitària? Hauria de reclamar-li, a més, una militància feminista?
Amb avantpassats que procedien de l’Aràbia Saudita, María de Fátima dóna Conceição va néixer a Maputo el 1935, durant la segona onada del feminisme i en plena colonització portuguesa. Va perdre a la seva mare als cinc anys i va ser la seva tia, amb la qual va haver de marxar a viure a partir d’aquest moment, qui la va convertir a l’Islam, un fet que definiria la seva manera d’entendre la vida.
La condició femenina va ser important, va viure envoltada de dones. Però no entenia de feminismes blancs, negres, africans ni postcolonials… no entenia d’interseccionalitat, ni parlava de gènere, ni de cossos trans, ni parlava de sexualitat, dubto que li interessessin totes aquestes gramàtiques, perquè es trobava immersa en altres quefers.
Mentre Simone de Beauvoir triomfava amb El segon sexe, a Moçambic i en altres províncies d’Ultramar portugueses entrava en vigència de l’Estatut dos Indígenas (1951) que contemplava la divisió de la població a partir de criteris racials
Mentre Simone de Beauvoir triomfava amb El segon sexe, a Moçambic i en altres províncies d’Ultramar portugueses entrava en vigència de l’Estatut dos Indígenas (1951) que contemplava la divisió de la població a partir de criteris racials. Fátima i els seus familiars van obtenir la condició d’assimilats (blancs, negres i mestissos civilitzats enfront dels indígenes “no civilitzats”). Als vint anys es casa amb el meu avi i tots dos s’instal·len a Resanno García, un poble fronterer amb Sud-àfrica, el poble que va estimar i on jeu el cos del qual no vaig poder acomiadar-me.
M’hauria agradat tenir més detalls de la seva vida. Maleïda sigui la distància que m’ha sumit en una absoluta falta d’informació. Mai sabré com va passar la dècada de lluita decolonial contra Portugal (1964-1974), què feia en la Independència (1975) i el posterior esclat de la Guerra Civil (1977). Hi ha tantes coses que volia preguntar-li…
Durant el període més dur de la guerra es va veure obligada a abandonar la casa que va construir amb les seves pròpies mans i on van néixer els seus sis fills. Llavors, es va traslladar a la capital, Maputo, i intueixo que aquí comença la seva gran angoixa vital, un neguit que no sé si va abandonar del tot quan la guerra acaba i torna a aquella llar de parets tatuades pels impactes dels kalàixnikovs. Aquesta és la Fàtima que recordo: plena de dolor i sempre religiosa, perfectament polida i embolicada amb les seves capulanas, agafant chapas i venent coses davant de la seva porta per a poder sobreviure.
L’avô Fátima era la matriarca. La nostra matriarca. Mai es va aturar fins ben passats els vuitanta anys, va ser l’ànima de noces, batejos i funerals. Constantment al costat de les seves amigues malaltes i de la seva filla amb problemes de salut, va observar com tots anaven morint mentre ella s’anava apagant.
Em resisteixo a considerar la seva vida lluitadora com menys heroica per no ser feminista, per no haver pogut anar a la universitat o per no dominar la literatura escrita
En la quarta onada del feminisme, els seus cabells arrissats, sempre tapats amb un mocador, ja estaven emblanquits, el seu cos robust es va anar afinant. Mai va perdre el sentit de l’humor que la caracteritzava, fins a l’últim moment, ja a l’hospital, reia de les meves dents grans i blanques. Fátima va ser una dona extraordinària i irreductible. Malgrat tot, va ser feliç amb els seus sis fills, dotze néts i 21 besnéts, i a tots ens va transmetre fortalesa, vitalitat i una manera de ser generosos malgrat qualsevol circumstància. Aquest és el seu llegat i aquesta és la seva història, igual a la de moltes dones africanes.
Em resisteixo a considerar la seva vida lluitadora com menys heroica per no ser feminista, per no haver pogut anar a la universitat o per no dominar la literatura escrita. Estic segura que la seva labor feminista era posar-nos en alerta. He llegit Kimberlé Williams Crenshaw, Bel Hooks i Patricia Hill Collins; he gaudit amb els relats de Grace Paley i Natalia Ginzburg. No obstant això, no sóc feminista per totes elles, sinó per les nostres àvies i per les nostres mares, per totes les dones de la meva família sóc feminista. Les he vist lluitar i sofrir, les he vist felices i tristes, elles em van encoratjar a estudiar i a desobeir, a seguir malgrat tot.
