Estenent de nou els tentacles per la regió, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, va anunciar el 26 de desembre que es disposava a enviar tropes a Líbia per donar suport al Govern d’Acord Nacional (GAN) en la defensa de la capital del país, Trípoli, davant l’embat de les forces afiliades a l’autoproclamat Exèrcit Nacional Libi (ENL).
Una setmana després d’anunciar-ho davant de membres del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), Erdogan va fer valer la folgada majoria parlamentària que manté amb els seus socis ultranacionalistes per aconseguir la llum verda que necessitava per desplegar tropes al país de la llera sud de la Mediterrània. Aquest moviment, un cop consumat, promet obrir una nova fase en la internacionalització del conflicte libi.
La batalla de Trípoli
A principis del mes d’abril, i envalentit per una trepidant –però fràgil– campanya pel sud del país, el mariscal Khalifa Haftar, líder de l’ENL, va anunciar per sorpresa una ofensiva a Trípoli, seu del GAN –reconegut formalment per la comunitat internacional. L’embranzida amb què les forces sota la seva direcció es van plantar a les portes de la capital líbia, però, va contrastar amb la resistència amb què van topar. Ràpidament, el conflicte va entrar en una situació d’estancament, i des d’aleshores ambdues parts han confiat cada vegada més la seva sort als respectius aliats internacionals.
Un dels pocs moments en què semblava que aquest equilibri podia trencar-se va produir-se al juny, quan les forces nominalment afiliades al GAN van llançar una contraofensiva que els va permetre recuperar l’estratègica localitat de Garian, al sud de Trípoli. Haftar, que fins aleshores havia mantingut en aquesta ciutat el principal centre de comandament, va veure’s forçat a recular. Però la batalla va congelar-se de nou en un aparent punt mort.
Els drons xinesos pilotats pels Emirats Àrabs Units han posat contra les cordes el poder de la facció que controla Trípoli
Tot i aquell contratemps, l’ENL va saber recompondre’s novament com la força dominant en el tauler. Un dels factors clau per aconseguir-ho va ser portar la batalla de Trípoli als cels de Líbia, on la seva superioritat és inapel·lable. En aquest cas, l’ajut de drons xinesos pilotats pels Emirats Àrabs Units –un dels seus principals aliats–, els avions de combat d’aquest mateix país i probablement la intervenció puntual de l’aviació egípcia s’han demostrat providencials. Les capacitats aèries del GAN, subministrades per Turquia, han estat devastades, i l’ENL manté tancat des del novembre el cel del sud de Trípoli.
A més d’aconseguir el control aeri, Haftar també ha pogut comptar amb un augment de tropes i la inestimable ajuda proporcionada per centenars de preparats mercenaris russos del grup paramilitar Wagner. Amb ells, l’ENL ha pogut traduir recentment l’anterior superioritat en petits però significatius avenços territorials al sud de Trípoli, que no havia aconseguit en cap moment des de l’inici de l’ofensiva a l’abril.
Les forces alineades amb el GAN, per la seva part, han vist polvoritzades les seves capacitats aèries, s’han demostrat incapaces darrerament de poder llançar contraofensives efectives i la seva moral es trobava tocada. A més, l’arribada dels temuts mercenaris russos va coincidir amb una davallada del suport rebut per part de Turquia. El GAN es trobava en les seves hores més baixes des de l’abril, i Erdogan n’era del tot conscient.
Ankara mou fitxa
Mentre la batalla per Trípoli seguia el seu curs, un altre conflicte es tornava a encendre prop de les costes líbies, a la Mediterrània oriental. Durant anys, les dificultats per explotar el gas que emmagatzemen les profunditats d’aquesta mar havien provocat que la zona despertés un interès limitat. Però a mesura que s’han anat descobrint nous jaciments i desenvolupant formes per extreure’l, l’afany per accedir-hi, explotar-lo i controlar-lo s’han disparat.
Aquesta cursa per apoderar-se dels recursos de la zona ha contribuït a redefinir les relacions entre els diferents països de la regió, i han acabat emergint dos grans blocs. Per una banda, Egipte, Grècia, Israel i Xipre –que han trobat grans jaciments a prop de les seves costes– han aprofundit les seves relacions polítiques, econòmiques i militars. Turquia, que no ha tingut la mateixa fortuna, s’ha quedat aïllada en gran mesura.
En aquest context, Erdogan, principal aliat del GAN, va aconseguir que les autoritats de Trípoli accedissin finalment a signar dos polèmics acords íntimament vinculats el 27 de novembre. El primer d’ells –molt difícil d’implementar– amplia la jurisdicció de Turquia a la Mediterrània oriental de tal manera que Ankara podria arribar a assegurar-se el dret a declarar noves zones econòmiques exclusives on explorar
i explotar recursos. A canvi, Erdogan i Fayez al-Sarraj, primer ministre del GAN, van acordar expandir la cooperació militar i en matèria de seguretat.
Centenars de mercenaris russos del grup paramilitar Wagner s’han sumat a l’ofensiva contra la capital
En qüestió de dies va quedar palès que les conseqüències del doble acord per al GAN serien notables. Les autoritats de Trípoli no només havien cedit part dels seus interessos econòmics futurs, sinó també legitimitat internacional, a canvi de rebre suport militar a curt termini. Seguint l’anterior acord de demarcació territorial, el bloc que formen Egipte, Grècia, Israel i Xipre, però també la Unió Europea i els Estats Units, va exhibir en major o menor mesura la seva oposició. Atenes, que és qui més perjudicada sortiria en cas que l’acord entre Ankara i Trípoli s’implementés, va arribar a expulsar l’ambaixador libi al país, i ara el seu bloc està aproximant posicions amb Haftar.
La implicació de Turquia a Líbia a favor del GAN, que des del 2011 ha estat en general interpretada en termes ideològics i geopolítics, s’explica també pels forts interessos econòmics que Ankara manté al país magrebí, així com per l’aprovació que té dins de Turquia l’acord marítim signat amb Trípoli.
Cartes regionals
La intervenció oficial i directa de Turquia en l’escenari libi, però, encara està per veure quina dimensió tindrà. Per ara han transcendit pocs detalls oficials sobre l’envergadura de l’ajuda que estaria oferint, en part perquè el Parlament turc va donar llum verda al govern a l’hora de determinar les dimensions, l’abast i el temps del suposat desplegament.
L’analista en seguretat i subdirector d’intel·ligència de la consultora MAX-Security, Oded Berkowitz, considera improbable que es produeixi un enviament massiu de forces turques. I apunta, en canvi, que el més probable és que l’ajut sigui una extensió del que han ofert fins ara, inclosos drons, vehicles blindats, armes i assessors militars que puguin assumir algunes de les operacions i fer anar armament més sofisticat. Alhora, l’Observatori Sirià de Drets Humans ha apuntat que Turquia ja estaria reclutant combatents en zones ocupades per Ankara a Síria per enviar-los a Líbia.
L’Observatori Sirià de Drets Humans assegura que Turquia estaria reclutant combatents a Síria per enviar-los a Líbia
Una intervenció d’aquest tipus per part de Turquia es considera que podria ser suficient per revertir la situació sobre el terreny i els avenços aconseguits per l’ENL a curt termini. Però igualment importants per al futur de Trípoli i Haftar prometen ser les negociacions que entaulin Ankara i Moscou, que, com en el cas de Síria, es troben immersos a Líbia donant suport a bàndols rivals. Els interessos de tots dos en el cas libi, però, són molt menors.
Per aquest motiu, no es descarta que, en discussions amb Erdogan, Putin pogués arribar a rebaixar el suport per Haftar. I, alhora, tampoc es descarta que el mandatari turc pugui estar augmentant la seva presència i influència en un escenari de segona importància per als seus interessos per poder jugar la carta en un de més existencial, com el sirià.
