Kazim Oz és un director de cinema kurd, viu a Turquia, a Istambul, però originalment és de Daershem, una ciutat alevita de l’est de Turquia. Va estudiar enginyeria civil, però durant la carrera va descobrir el cinema i va decidir encarar la seva vida professional a la gran pantalla. D’això ja fa més de vint anys, i amb Zer arriba a la seva vuitena pel·lícula, que es va projectar al festival de cinema kurd de Barcelona de l’any 2017 i que s’ha tornat a projectar en la darrera edició. A finals de novembre de 2018 va ser arrestat per la policia turca i des de llavors es troba sotmès a control judicial. Oz, que compta amb una de les filmografies kurdes més importants dels darrers anys amb un total de vuit pel·lícules, representa una de les referències culturals i socials més importants en un dels moments més delicats per al seu poble.
Aquesta pel·lícula va venir d’una idea mentre rodaves un documental. Què et va portar a fer-la realitat?
Sí. Quan estava gravant un documental sobre Dersim, que és el meu poble, vaig voler gravar una història del meu poble. Tot va començar l’any 2002 quan, mentre entrevistava una dona gran, li vaig demanar si em podia cantar una cançó popular. Quan portava tres o quatre minuts es va aturar i em va dir que la meva càmera no tenia memòria suficient per gravar-la sencera, ja que era massa llarga. En aquell moment, alguna cosa va canviar en mi i a partir d’allà, vaig començar a descobrir que hi havia milers de cançons, ritmes i formes d’expressar les mateixes històries, i vaig decidir fer una pel·lícula de ficció per explicar la meva pròpia.
És molt rellevant el poble de Dersim?
Moltíssim. Vaig començar a llegir i documentar-me moltíssim sobre Dersim, i vaig descobrir coses que ni tan sols coneixia. L’any 1938 va ser objecte d’una de les massacres més importants de la història, on el govern turc va matar molta gent kurda i alevita. Partint d’aquí, vaig intentar explicar la tragèdia que va viure aquest poble a través del cine de la millor forma que vaig poder.
Durant el genocidi de Dersim es van raptar milers de persones, entre elles molts nens, dels que mai se n’ha tornat a saber res més. Com es pot explicar que encara no hi hagi respostes sobre el que va passar?
“Zer és la primera pel·lícula de ficció del que va passar durant la massacre de Dersim, i això que exemplifica clarament la victòria del govern turc sobre què va passar. Crec que hauria de ser un fet històric que s’estudiés a les escoles occidentals d’arreu del món”
És una de les tragèdies més fortes del segle XX. De fet, es podria catalogar com la més gran després de l’holocaust. Van morir més de 100.000 persones per diverses raons, la més important de les quals va ser que es tracta d’una regió no musulmana on simplement hi havia una majoria kurda. Mentre que avui dia podem veure centenars de pel·lícules sobre l’extermini jueu durant la Segona Guerra Mundial, Zer és la primera pel·lícula de ficció del que va passar durant la massacre de Dersim, i això exemplifica clarament la victòria del govern turc sobre què va passar. Crec que hauria de ser un fet històric que s’estudiés a les escoles occidentals d’arreu del món, però encara estem molt lluny d’això.
Zer es va estrenar a Barcelona durant el Festival de Cinema Kurd de l’any 2018 i també ha tingut una certa exposició a escala internacional. Quina ha estat la rebuda per part del públic?
La pel·lícula s’ha projectat a diversos països d’arreu del món. Segurament és la que he portat a més llocs de tota la meva carrera professional. He viatjat amb ella a indrets que ni tan sols hagués imaginat, tot i que quan fas una pel·lícula sobre una història tan trista com una massacre és molt difícil obtenir una bona reacció per part de la gent. Tot i l’enorme càrrega emocional que implica, vaig incloure algunes escenes que freguen l’humor i la ironia, que fan esbossar al públic algun somriure.
La policia turca et va detenir i empresonar el novembre del 2018, coincidint amb l’estrena de la teva pel·lícula aquí a Barcelona. En quina situació es troba el cas en aquest moment?
[Riu] Precisament, aquest matí he estat a punt de perdre el meu vol per culpa d’això, ja que he hagut d’anar a fitxar a la comissaria de policia abans d’anar a l’aeroport. Des de la detenció, he d’anar a la comissaria d’Istambul i presentar-hi físicament un cop per setmana. No té cap sentit. M’acusen de fer propaganda política de la causa kurda i si qualsevol persona del món em seguís de prop durant 24 hores, els set dies de la setmana, veuria que sóc tan sols un simple cineasta que fa pel·lícules i poc més.
Quina és la pena que demana la fiscalia?
El requeriment és que passi de set a quinze anys a la presó. La causa encara no està resolta, ja que el primer judici va ser fa tres mesos i el proper se celebrarà al mes de febrer.
La pel·lícula va rebre una subvenció del Ministeri de Cultura del govern turc en un primer moment, però mesos després vas ser detingut i empresonat. Com s’explica aquesta situació tan incomprensible?
“Quan vaig demanar permís per distribuir la pel·lícula arreu del país, Turquia em va obligar a tallar unes set escenes que eren considerades polèmiques”
[Riu] Segurament és la primera vegada en la història del cinema que es viu una situació tan rocambolesca. Quan vaig començar el projecte, Turquia es trobava en un moment de certa pau política, pel que vaig decidir aplicar per rebre la subvenció pública del Ministeri. Sorprenentment, van acceptar la petició després de llegir el guió -amb tot el que comportava- i van tancar l’expedient. Més tard, quan vaig demanar permís per distribuir la pel·lícula arreu del país em van obligar a tallar unes set escenes que eren considerades polèmiques.
I va acceptar-ho?
No. Però si volia distribuir la pel·lícula, aquelles escenes no es podien emetre de cap de les maneres. Així que vaig decidir que enlloc de tallar-les, deixaria la pantalla en negre durant els minuts que durava cadascun dels fragments censurats com a forma de protesta. Quan van tornar a veure la pel·lícula per aprovar les modificacions em van enviar una carta on deia: “Senyor Oz, s’ha oblidat d’incloure certes parts de la pel·lícula, ja que de tant en tant la pantalla s’ennegreix i no es projecta res” [Riu]. Com que no em podien negar la distribució perquè havia complert amb els canvis que em demanaven, vaig poder iniciar la gira.
Per on va començar?
La pel·lícula es va emetre en primícia durant el Festival de Cinema d’Istambul, i es va crear un gran rebombori entre el públic a causa de les escenes en negre que s’anaven succeint. A partir d’allò, em van prohibir distribuir la pel·lícula en aquest format. Per culpa d’això, actualment a Turquia només es pot veure la pel·lícula en la versió censurada.
Com et sents quan ets a Turquia des que et van detenir de forma totalment aleatòria un any enrere? Tens por que torni a succeir?
Em sento estrany. Des que va passar allò han aparegut moltes notícies en contra meu a diversos mitjans de comunicació nacionals. És complicat veure com es difama sobre la teva persona i no pots fer-hi absolutament res. En l’àmbit personal, també es fa complicat. M’és difícil programar les coses que faig, ja que tinc molt poc marge de maniobra per estar fora del país. Això ha provat que em perdi alguns festivals de cine on m’hagués agradat estar.
Se’t fa molt difícil la distribució de la pel·lícula al teu propi país?
Sí. Cap de les vuit pel·lícules que he produït s’ha emès mai a la televisió nacional turca. Tinc prohibit vendre els drets de la pel·lícula a aquests canals. Tot i això, sí que he aconseguit projectar-la en festivals autoorganitzats en pobles no massa grans amb una assistència mitjana d’un miler d’espectadors. Tot i que no és la manera idònia, és una forma de poder acostar-la a tot aquell públic que té tot el dret i les ganes de veure-la.
Quines són les principals dificultats que té un director de cinema kurd per dur a terme la seva carrera a Turquia?
“En el meu cas també em vaig trobar que actrius que són grans professionals volien treballar amb mi però no ho van fer per por a patir represàlies”
A banda dels problemes que ja he esmentat, la cerca de finançament constitueix el principal impediment per poder dur a terme projectes que són molt interessants. D’altra banda, en el meu cas també em vaig trobar que actrius que són grans professionals volien treballar amb mi però no ho van fer per por a patir represàlies. Hi ha una manca d’infraestructura molt important perquè els artistes kurds prosperin, molt semblant al que succeeix en l’àmbit polític i social. Una de les possibles solucions depèn de buscar aliances amb empreses i organitzacions polítiques fora del territori turc. Si construïm aliances amb col·lectius i institucions polítiques de pes, potser podem començar a obrir portes per parlar de la situació del nostre poble de forma oberta i sincera. Tinc l’esperança que cada cop hi haurà més produccions audiovisuals i artístiques en general.
Va ser molt difícil el rodatge de Zer?
Sí. Com he dit abans, rodar una pel·lícula kurda en territori turc és una gran dificultat a tots els nivells. Fins i tot tens dificultat per reproduir el guió de fidedigna, un fet que no et trobaries mai si treballessis amb una pel·lícula de qualsevol altra temàtica. En determinats moments, has de parar i estudiar la manera de representar aquella escena de forma més suau o menys realista. Vaig haver-hi d’incloure molts fragments d’un segon guió molt menys polèmic per gravar la pel·lícula original.
Com vius la dualitat de ser un director de cinema i alhora un militant de la causa kurda? És possible separar-ho?
“No em considero un militant de la causa kurda com a tal, però sí que faig aquestes pel·lícules per poder visibilitzar una situació absolutament injusta”
No em considero un militant de la causa kurda com a tal, però sí que faig aquestes pel·lícules per poder visibilitzar una situació absolutament injusta. Tot i això, no només faig cinema per als kurds, sinó que busco produir llargmetratges per al món sencer. Em faria molt feliç veure gaudir les meves pel·lícules a gent de totes les cultures i llocs del món, perquè demostraria que el cinema kurd és internacional i transgeneracional com qualsevol altre.
Creus que l’activitat cultural és un element important per donar a conèixer la causa kurda?
Crec que les produccions artístiques kurdes ajuden a visibilitzar la problemàtica kurda, però no haurien d’utilitzar-se com a eines amb fins polítics. Hem de preservar el seu valor i utilitat culturals.
La darrera macro-operació del govern turc contra territori kurd, anomenada Deu de Pau, va deixar milers de víctimes i bona part del territori nord-sirià ocupat pel govern d’Erdogan. Com pot suportar un poble tantes ofensives i seguir resistint com ho està fent?
Estem vivint temps molt difícils per al poble kurd. Aquesta operació és literalment una invasió de territori esperonada per la política autoritària del Govern turc, que ha de justificar el seu discurs constantment amb massacres com aquesta.
Turquia és un dels països que exerceix una de les censures de premsa més extremes a tot el món. Aquesta política està afectant diversos artistes. Creus que el Govern està intentant ficar periodistes i artistes dins el mateix sac?
Si, totalment. Estan equiparant periodistes i artistes amb soldats. Els fan veure a l’opinió pública com a persones que poden posar en perill la seguretat del país, és molt trist.
