“Anàvem a fer sonar les sirenes però hem comprovat que el núvol no era tòxic i hem decidit no activar-les”. Així s’expressava el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, el dimarts 14 de gener, només unes hores després de l’explosió del reactor d’òxid d’etilè de l’empresa Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada al polígon sud del complex petroquímic de Tarragona. A conseqüència del greu incident, van morir tres persones: dos operaris de la planta i un veí del barri tarragoní de Torreforta, situat a dos quilòmetres de la planta. L’home era al seu domicili, ubicat a la plaça García Lorca, quan una peça del reactor de 800 quilograms –projectada per la deflagració– va impactar en el pis de sobre, cosa que va provocar l’esfondrament del sostre i va posar fi a la seva vida. A més, set treballadors van resultar ferits i es va declarar un incendi que va cremar durant dies sota la supervisió del cos de Bombers.
“En menys d’una hora ja deien que el núvol no era tòxic. Com és possible? No és congruent dir que el núvol procedent d’una combustió no sigui tòxic. No va cremar només l’òxid d’etilè, allà es va cremar tot allò que el foc va trobar”, qüestiona des del seu despatx de la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili, a Reus, el catedràtic de toxicologia Josep Lluís Domingo, una de les veus científiques de la zona crítiques amb la gestió que s’ha fet de l’accident a la petroquímica. “L’administració sempre es posiciona al costat de les empreses, diuen que ho fan per no generar alarmes”, explica el catedràtic, que ho considera “una gran irresponsabilitat”.
Josep Lluís Domingo, catedràtic de toxicologia a la URV, afirma que el fum de l’explosió a IQOXE sí que era tòxic
Grups ecologistes com Cel Net, el GEPEC o La Canonja 3 han denunciat el fet que després de l’explosió no es posessin en marxa les sirenes del Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya (Plaseqcat), instal·lades a onze municipis pròxims a la petroquímica, com el Morell, la Pobla de Mafumet, la Canonja o Tarragona. Ens trobem amb Iris Cobacho, membre del col·lectiu ecologista canongí, als afores del poble on està situada IQOXE. Després de l’últim carrer del poble, uns quants camps i les xemeneies de l’empresa BASF com a teló de fons. Al terme municipal de la Canonja, on viuen unes 6.000 persones, se situen el 85% de les empreses del polígon sud del complex petroquímic, separades del nucli urbà només per la carretera N-340 i alguns camps abandonats. “La gent tenia incertesa sobre què estava passant, perquè era evident que passava alguna cosa: vam sentir l’explosió i les flames es veien des del poble. Com que no van sonar les alarmes, la gent no sabia com havia d’actuar”, recorda Cobacho. “Per les xarxes socials s’anaven donant algunes instruccions per part de protecció civil, però si no disposaves d’aquests canals d’informació, no sabies què passava”.
En resposta a l’explosió a IQOXE, des de la Direcció General de Protecció Civil es va activar el Plaseqcat, però les comunicacions es van fer principalment a través de Twitter. En un primer moment es va decretar el confinament del veïnat dels municipis de Tarragona, Salou, Vila-seca, Reus, Constantí, el Morell i la Canonja, tot i que posteriorment es va limitar al barri de les Pinedes de Vila-seca, el nucli de Bonavista, la Universitat Laboral de Tarragona i el municipi de la Canonja. L’ordre de confinament es va aixecar dues hores i mitja després de la deflagració, sense que moltes persones dels municipis limítrofs se n’assabentessin.
Júlia Granell, membre de la plataforma per la qualitat de l’aire Cel Net, creu que “els protocols no van funcionar i que hi ha una descoordinació molt gran. En moments com els que es van viure dimarts, la gent no sap què ha de fer”. Ens ho explica a tocar del polígon nord del complex industrial, situat a escassos 800 metres del nucli urbà del Morell. Mentre conversem amb ella, una xemeneia llança una glopada; el fum, dens i molt negre, s’escampa a poc a poc, com si no volgués marxar. “Segur que dirien que això no és tòxic”, comenta irònicament.
La Plataforma Cel Net assegura que els protocols no van funcionar i que l’accident es podria repetir
“Es fan moltes proves de sirenes durant l’any, però quan passen coses com aquesta, no ens n’assabentem. Molt sovint, els pobles que estem més a la vora del complex sí que tenim més informació, però quan vas a ciutats com Tarragona, la desconeixença és molt més gran”, explica l’activista. Granell exemplifica la descoordinació en un cas concret: “En una de les informacions que corria es parlava de la necessitat de confinar-se al Morell, però no a la Pobla de Mafumet, i els dos pobles estan tocant l’un amb l’altre”. En el seu parer, “hi va haver voluntat de calmar els ànims”, però, al mateix temps, “les informacions de Protecció Civil eren molt contradictòries pels missatges que rebíem”.
Les entitats ecologistes no han estat les úniques a qüestionar les actuacions de la Generalitat. Per al secretari general de la Federació Intercomarcal de la CGT a Tarragona i treballador de la petroquímica José Antonio Sánchez, “no és casual el fet que després de l’accident, l’Ajuntament de Tarragona i la Generalitat hagin sortit de seguida a treure el focus dels empresaris de la petroquímica. La urgència ha vingut per desplaçar el debat cap a com ha reaccionat la població. Posem tot l’èmfasi en com s’ha d’actuar mentre que s’hauria de posar en el fet que s’hagi produït aquest accident. El paper de l’administració sempre és el d’apagafocs a l’hora d’atenuar les contradiccions que genera el complex”, conclou el sindicalista.
La gestió de l’explosió d’IQOXE per part de la Generalitat ha visibilitzat els forts lligams entre l’administració i les empreses petroquímiques. Segons dades de la poderosa patronal del sector, l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona (AEQT) –que el 2019 representava una trentena d’empreses entre les quals es troben les principals multinacionals del sector, com Repsol, BASF, DOW Chemical o la mateixa IQOXE–, l’any 2018 van generar uns 10.000 llocs de treball directes i indirectes i fins a 31.000 llocs de treball induïts (derivats del consum realitzat per les plantilles directes i indirectes). El polígon petroquímic genera el 30% del PIB de la comarca del Camp, i els tentacles del petroli s’estenen més enllà de les institucions i els partits polítics, impregnant pràcticament tots els estrats de la població.
L’interior de la bèstia
“És evident que un accident semblant al d’IQOXE es podria produir a qualsevol indústria del complex petroquímic”, alerta Granell. “Vivim al costat d’un polvorí: l’altre dia es va viure un incident, només, però es podria haver propagat i haver desencadenat conseqüències molt més grans”. IQOXE és una de les 42 empreses que fan servir substàncies perilloses a la demarcació de Tarragona, la majoria concentrades als polígons nord i sud del Camp. Vuit d’elles treballen amb compostos molt tòxics, 25 ho fan amb productes tòxics i 15 amb productes altament inflamables, segons les dades del Plaseqcat.
33 empreses de la petroquímica treballen amb compostos tòxics o molt tòxics, 15 amb material inflamable
Des de La Canonja 3, Cobacho s’expressa en sintonia amb Granell. “Hi ha moltes indústries, molt juntes i totes treballant amb compostos molt perillosos”. I fa referència a la metralla alliberada per l’explosió que va causar la mort del veí de Torreforta i que encara es pot trobar –canonades i vàlvules de fins a 100 quilograms incrustades a terra– a la zona del Mur Verd, l’espai de teòrica protecció mediambiental que serveix de frontera entre la Canonja i el polígon sud, com ha pogut comprovar la Directa. “Els projectils que van sortir disparats podrien haver impactat en dipòsits o reactors d’altres empreses i haver provocat un efecte en cadena. Hi hauria d’haver hagut una regulació en el nombre d’indústries i la proximitat entre elles”. El conseller Miquel Buch ho ha reconegut en part en declaracions a Catalunya Ràdio: “És veritat que els plans preveien amb tot detall l’escenari d’una fuga, però no tant el d’una explosió”.
Per entendre el que comenten Granell i Cobacho cal tenir en compte la disposició de la petroquímica. El complex de Tarragona, on se situen la majoria de la trentena d’empreses que es dediquen a la producció i moltes de les 93 companyies especialitzades en el manteniment i els serveis de la petroquímica, està dividit en dos: el polígon sud i el polígon nord. El sud –també conegut com d’Entrevies– és el primer que el franquisme va projectar durant la dècada dels anys seixanta. Amb 720 hectàrees, se situa a l’oest de Tarragona, en uns terrenys que queden delimitats per la Canonja i els barris de Ponent tarragonins al nord, Vila-seca i Salou a l’oest i la Mediterrània al sud. La majoria d’empreses que s’hi concentren es dediquen a la indústria química: BASF, DOW Chemical, Bayer, IQOXE, Cepsa o Bic hi són presents.
Als anys setanta, el complex es va ampliar amb un nou sector de 600 hectàrees: entre els pobles del Morell, la Pobla de Mafumet i Perafort es va construir el polígon nord, amb la refineria d’Enpetrol –una empresa pública franquista que acabaria sent l’actual Repsol– com a instal·lació principal i tota una sèrie de canalitzacions (racks) per portar-hi els productes processats a les plantes del polígon sud. En l’actualitat, al polígon nord s’assenten empreses com Repsol, Dow Chemical i Carburos Metálicos. Les instal·lacions del complex es completen amb el port de Tarragona –un 63% de la seva activitat està lligada a la petroquímica–, on Repsol disposa d’un pantalà propi de 9.000 metres quadrats i “una monoboia situada a tres quilòmetres de la costa on els superpetroliers poden descarregar els seus dipòsits”, segons expliquen al seu web.
Vist des de fora, des dels carrers de la Canonja, el Morell o la Pobla de Mafumet, és difícil distingir on acaba una empresa i on comença l’altra. La xarxa de canonades, reactors, xemeneies i columnes té un funcionament més semblant al d’un organisme viu que al d’un polígon industrial, però amb venes d’acer i sang de petroli. “Totes les empreses tenen el seu propi recinte i personal, però són interdependents i s’hi donen processos simbiòtics. La gent del carrer ho coneix, i per això saben que pot haver-hi una reacció en cadena si hi ha un accident”, explica Núria Tomás, una tècnica de prevenció de riscos laborals que prefereix no fer servir el seu nom real per por a represàlies per part de l’empresa per la qual treballa. Tomás posa un exemple: “Pots estar al centre de la Dow, al polígon nord, i veure com hi ha línies [canonades] que creuen pels terrenys que són de Repsol, que és qui s’encarrega del manteniment d’aquestes infraestructures”. I, com un ésser viu, el complex petroquímic també respira, exhalant els seus residus a través de les imponents xemeneies.
Les sancions, ineficients
Tres dies després de l’explosió del reactor d’òxid d’etilè, la Generalitat anunciava que havia imposat quatre sancions greus relacionades amb la seguretat laboral a IQOXE entre els anys 2015 i 2017. L’import de les multes oscil·lava entre els 2.000 i els 8.200 euros. Tot i que el conseller de Treball, Chakir El Homrani, va desvincular cap relació entre les sancions i l’accident, el cert és que mentre s’investiguen les causes de l’explosió, Inspecció de Treball ha decidit obrir dos expedients en paral·lel per analitzar el que ha succeït a IQOXE.
Del que no s’ha parlat tant, però, és del resultat de les inspeccions ambientals integrades que el Departament de Territori i Sostenibilitat realitza anualment per valorar si es prenen mesures suficients per controlar les emissions a l’aire, l’aigua i el sòl, l’abocament de residus, els sorolls i les vibracions i la contaminació lumínica; així com per prevenir els incendis. En el cas del complex petroquímic de Tarragona, l’any 2018 es van realitzar 22 inspeccions ambientals integrades. Els resultats: en un 81,8% de les empreses (18) es constataven incompliments, que eren “rellevants” en dos terços de les inspeccionades (14). Només 4 de les 22 empreses “compleixen satisfactòriament les condicions fixades en l’autorització ambiental integrada”, segons els informes del departament. De les 18 empreses que incomplien la inspecció, 13 ho feien en aspectes relacionats amb la contaminació atmosfèrica, tant al polígon sud com al nord. Carburos Metálicos, Repsol, Dow Chemical, BASF o Asfaltos Españoles figuren entre les empreses que no van passar el control. En els anys anteriors es van donar resultats similars.
La qualitat de l’aire és un dels pals de paller per la lluita d’entitats ecologistes com Cel Net, el GEPEC o La Canonja 3, però també per alguns especialistes com Josep Lluís Domingo. “La Generalitat diu que la qualitat de l’aire és bona, i es basa en una sèrie de cabines que mesuren contaminants. Els mesura en continu i, tret d’un pic, considera que les emissions s’ajusten a les que la Unió Europea considera admissibles. Per tant, diu que la qualitat de l’aire és bona”, explica el toxicòleg. En l’actualitat, les cabines de mesurament de l’aire de la Generalitat controlen sis tipus de compostos dels que genera la petroquímica: òxids de sofre, ozó, òxids de nitrogen, àcid sulfhídric, benzè i compostos orgànics volàtils (COV), i metalls. Per al professor Domingo, aquests mesuraments es fan per “curar consciències” i “tranquil·litzar la gent” i reclama que es facin estudis en profunditat que analitzin la interacció entre tots els tòxics dins de l’organisme. Domingo es lamenta: “Ho intento des de 1988, però no se n’han fet perquè tant les indústries com l’administració temien els resultats que haurien pogut oferir”. Tot i no poder realitzar un estudi epidemiològic, el catedràtic encapçalarà pròximament una investigació per estudiar els efectes de la petroquímica sobre la salut, en col·laboració amb els centres d’atenció primària de la zona.
Des de Cel Net, Júlia Granell exigeix “una legislació específica que pugui valorar i analitzar els compostos que s’estan emetent” i assenyala una particularitat: “Estem al costat del complex petroquímic més gran del sud d’Europa. No podem tenir una legislació que inclogui només els compostos urbans, sinó que ha de ser específica”. Per Iris Cobacho, de La Canonja 3, “no hi ha hagut cap estudi sobre la salut de les persones i, per tant, no sabem com ens està afectant. Que les emissions s’ajustin a la normativa no vol dir que no tinguin riscos per la salut”. En aquest sentit, Josep Lluís Domingo es mostra clar: “La indústria té diners de sobres per fer estudis, però els haurien fet si haguessin tingut l’absoluta certesa que estaven fent les coses bé. No s’han fet pel dubte, tant de les indústries com de l’administració”. “Hi ha molt científic pocavergonya que treballa a sou”, continua el catedràtic. “Si ara em pagués la indústria petroquímica, podria buscar un perfil de persona que facilités el resultat que m’interessa”, relata. I resumeix l’estratègia del complex industrial: “Primer negació, després confusió i generar tinta, i després acceptació, i cap a una altra banda a fer negoci”.
Degoteig constant d’accidents ‘aïllats’
L’explosió del 14 de gener a la planta d’IQOXE no es pot considerar un fet aïllat. El maig de 2019, un treballador subcontractat va morir a l’empresa Carburos Metálicos, a la Pobla de Mafumet, després d’inhalar amoníac a causa d’una fuita. Durant l’episodi van alliberar-se entre 500 i 600 litres d’aquest component químic provinents d’un tanc amb capacitat per emmagatzemar 20.000 litres. Quinze treballadors més van resultar ferits, un d’ells de gravetat. Una fuga d’àcid nitrós de l’empresa Nitricomax –propietat de Maxam Chem, especialitzada en explosius i defensa– va ser la responsable de l’activació del pla d’emergència el maig del 2015. Es van rebre 91 trucades, totes elles per afectacions respiratòries al barri tarragoní de Bonavista. Un incident semblant va costar a l’empresa una sanció de 60.000 euros el 2009. Per la seva banda, Repsol va ser la responsable d’una explosió d’un reactor d’etilè el novembre de 2013 a la Pobla de Mafumet, un accident sense ferits, segons els mitjans de comunicació.
“Bon” salari, mala salut
Jaime Rodríguez està jubilat, però durant més de trenta anys ha treballat en diferents empreses de la petroquímica i forma part del sindicat Co.Bas. És asmàtic “crònic i degeneratiu” i té clar que la malaltia és conseqüència dels anys treballant en el sector. Tot i això, la seva és considerada com una malaltia comuna: “Vam reclamar que l’asma a la petroquímica s’equiparés amb la silicosi a la mineria, però no ho vam aconseguir. Ara cobro una pensió de 700 euros al mes”. “Cada any tens la teva revisió a fons; si hi ha alguna cosa, ha de sortir. Ens fan revisions i, si hi ha qualsevol cosa, et porten al metge o a l’especialista”, explica un altre treballador del polígon sud que prefereix mantenir el seu anonimat. “Mentre treballen no hi ha problema, perquè els fan seguiment, però quan deixen de treballar als 55 o 60 anys, ningú els fa seguiment. No sabem si els anys que els queden de vida seran els mateixos que la resta de població, no només en esperança de vida, sinó en qualitat de vida”, alerta el professor Domingo.
Un dels problemes assenyalats per les plantilles i els sindicats és l’alt grau d’externalització que promouen les empreses. Per a José Antonio Sánchez (CGT), “es tracta d’una indústria molt modernitzada i el que veiem avui són reduccions de plantilla enormes. Abans era un sector estable amb plantilles molt grans i ara està tot fragmentat”. “No tenim dades concretes sobre la relació entre treballadors d’empreses principals i subcontractades, però segons les nostres estimacions no baixaria d’un de cada vuit. Hi ha plantilles en empreses principals que no arriben a trenta persones”, explica Sánchez.
Algunes empreses codifiquen els productes per evitar l’espionatge, i això fa més difícil saber què combustiona
“Quan es produeixen accidents com el de la passada setmana a IQOXE, molt sovint la persona que hi estava treballant és a qui primer s’assenyala, però l’última responsabilitat no pot ser seva”, afirma Júlia Granell, de Cel Net. “El problema és de les empreses contractades o subcontractades i de la propietat, que mai imposen les condicions que serien necessàries. Allà el que importa és la urgència”, rebla al seu torn l’extreballador Jaime Rodríguez. La treballadora del polígon nord Núria Tomás està d’acord en aquest punt i posa sobre la taula un detall revelador i poc conegut: “Als laboratoris d’algunes empreses, els components estan codificats perquè els treballadors no coneguin les fórmules dels nous productes i evitar així l’espionatge industrial. En aquests casos, si hi ha un accident, és molt difícil alertar de quin producte s’està cremant”. Per contra, el treballador del polígon sud amb qui parlem sota condició d’anonimat nega la perillositat de la petroquímica i ho rebla amb aquesta afirmació: “Depèn de qui et dirà una cosa o altra, s’ha de ser neutral. Jo el que no puc és parlar malament de qui m’alimenta”.
Cau el sol a la Canonja, un municipi on tributen el 85% d’empreses del polígon sud, amb uns ingressos pròxims als vuit milions d’euros anuals. “És perillós, sigui petroquímica o qualsevol altre sector, dependre només d’una activitat. S’hauria de recuperar el poder de pressió –decidir si volem fer els estudis de qualitat de l’aire, per exemple–, ja que actualment hi ha por a patir represàlies. És important apoderar-nos, formar-nos i treballar conjuntament”, sentencia Iris Cobacho, que amb altres veïnes del poble està organitzant una assemblea oberta on “tothom pugui expressar-se i explicar com va viure l’explosió. Hem passat pàgina massa ràpid i cal donar-nos un temps per a les cures. No pot ser que estiguem fent els concerts de la festa major com si no hagués passat res”, conclou l’activista, mentre s’encenen els potents focus de la petroquímica que il·luminen les nits de la vall del Francolí des de fa cinquanta anys.
La compra dels terrenys, corrupció en ple franquisme
El 2 de desembre de 1969, el Tribunal Suprem franquista condemnava a set anys de presó l’exalcalde de Tarragona, Benigne Dalmau, per un delicte d’apropiació indeguda, per haver guanyat, com a mínim, 38 milions de pessetes. L’edil s’havia erigit en intermediari de la compra de terrenys per part de les indústries químiques a les petites propietats de la zona a principis de la dècada dels seixanta. El llavors alcalde recaptava diners de les empreses Dow Chemical, Shell o Union Española de Explosivos –origen de l’empresa IQOXE– per després comprar els terrenys. Posteriorment, Dalmau fixava un preu inferior amb la pagesia, fent-se valer de la seva condició, si calia, i s’embutxacava el benefici. “Fet i fet, aquest és un dels pocs casos de corrupció jutjats pel règim franquista”, explica Josep Llop al seu llibre La industrialització de Tarragona i les seves circumstàncies. Dalmau va ser un dels principals impulsors del polígon sud.
