Per entendre les grans convulsions polítiques i socials del període d’entreguerres, l’antropòleg vienès Karl Polanyi (1886-1964) es remunta fins als orígens de la Revolució Industrial per adonar-se d’una contradicció fonamental: el projecte del lliure mercat -que neix llavors- és incompatible amb la societat. És més, l’intent de subordinar la societat a la lògica del lliure mercat genera una tensió que es tradueix en formes cada vegada més dispars d’autoprotecció social; des de sindicats obrers que defensen una jornada laboral de vuit hores a moviments reaccionaris repugnants com el feixisme.
L’originalitat de Polanyi té a veure amb l’estudi que, com a bon antropòleg, fa de les societats preindustrials. Fins llavors l’economia s’organitzava basant-se en conceptes com la reciprocitat o la redistribució, i el mercat ocupava un lloc secundari en el funcionament social. No tenia sentit entendre l’economia com una esfera autònoma, ja que es trobava incrustada en altres processos no econòmics, sinó polítics, socials o religiosos.
Què és tradicionalment un mercat? Un lloc físic a on les persones compren i venen mercaderies a un preu acordat. I què són les mercaderies? Objectes produïts amb la finalitat de ser venuts. Fins aquí, diria Polanyi, no hi ha problema. El mercat, com a mecanisme de distribució de recursos, ha existit a totes o gairebé totes les societats, i ha comportat enormes beneficis en determinades circumstàncies. Ara bé, com insisteix Polanyi, el mercat ha ocupat sempre un lloc concret i marginal a la totalitat social. La idea -avui tan normalitzada- que tot es pot comprar i vendre i a qualsevol hora és absolutament irracional i excepcional: no s’havia donat mai abans i té nefastes conseqüències socials. Per això, com recorda sovint el filòsof César Rendueles, a tots els pobles hi trobem la plaça del Mercat. La imatge és molt gràfica: quan arriba el dia del mercat -només llavors- ens trobem per vendre allò que hem produït al llarg de la setmana i comprem allò que ens fa falta.
La ‘societat de mercat’ –que no ‘societat amb mercat’– exigeix que també el treball, la terra i el diner siguin mercantilitzables. Són mercaderies fictícies, diu Polanyi, perquè, naturalment, no estan produïdes per ser venudes al mercat
La degeneració, diria Polanyi, apareix quan el mercat comença a dominar-ho tot. És llavors quan deixa de ser un lloc físic i passa a ser una lògica, una manera de funcionar. La societat de mercat –que no societat amb mercat– exigeix que també el treball, la terra i el diner siguin mercantilitzables. Són mercaderies fictícies, diu Polanyi, perquè, naturalment, no estan produïdes per ser venudes al mercat.
Al capdavall, quan parlem de mercat de treball estem parlant de persones. El que es compra és la mà d’obra i el preu el salari. Si som mercaderies caldrà adaptar-nos a la lògica del mercat, i en aquest cas no és gens estrany que ens trobem amb cites com la de Ludwig von Mises, que cita Polanyi i que trobem recollida al Quadern de Cristianisme i Justícia “Mercaderies fictícies”. Recuperant Polanyi per al segle XXI, diu: “Si els treballadors redueixen les demandes i canvien de lloc i de professió d’acord amb les necessitats del mercat de treball, al final trobaran treball”. És a dir, com si els llaços comunitaris, els vincles socials, l’estabilitat o la dignitat de la persona no tinguessin importància. Com no pot ressonar-nos Polanyi avui en el context d’enorme precarització i uberització de l’economia?
I així amb tot. Quan parlem de la terra parlem del nostre hàbitat natural, de la qual en som absolutament dependents. Entendre-la dins la lògica del mercat i de la maximització de beneficis fa que explotar-la sense miraments sigui normal. Carles Capdevila es preguntava irònicament en un dels seus articles quin sentit tenia beure aigua del Montseny a Segòvia i beure aigua de Segòvia al Montseny. Pel sentit comú, cap. Pel lliure mercat, tot.
Carles Capdevila es preguntava irònicament en un dels seus articles quin sentit tenia beure aigua del Montseny a Segòvia i beure aigua de Segòvia al Montseny. Pel sentit comú, cap. Pel lliure mercat, tot
Probablement avui afegiríem altres esferes sagrades per al manteniment de la societat que estan sent mercantilitzades. Parlaríem, per exemple, de l’habitatge. “Arrenca el Black Friday dels pisos: Liberbank i Haia rebaixen fins a un 70% el preu de gairebé 1.000 immobles”. Amb aquest titular, Idealista donava el tret de sortida a la ja tradicional setmana de rebaixes prenadalenques. Com si parléssim d’unes sabates o d’un jersei, avui l’habitatge és convertit en un bé d’inversió entregat al joc d’oferta i demanda; una mercaderia més per especular i no un dret essencial de les persones.
La invasió del mercat a totes les esferes de la vida no és una qüestió només ideològica o teòrica; té conseqüències reals sobre la vida de la gent. Està lligat a fenòmens com l’exclusió residencial, treballadors/es que viuen amb ingressos que estan per sota del llindar de la pobresa, etc. Fenòmens que condemnen una part important de la població a una situació d’exclusió severa. Davant d’aquesta realitat, i tal com va passar en el context de Polanyi, és cert que la societat s’autoprotegeix a vegades optant per populismes autoritaris que reclamen tancament de fronteres, mà dura contra la delinqüència… Però també és cert que sorgeixen moviments d’aprofundiment democràtic, xarxes locals de veïns i veïnes, sindicats d’habitatge o cooperatives de consum. Cap a on anirem? No ho sabem; caldrà empènyer perquè vagi en una direcció i no en l’altra. Mentrestant, l’única certesa que tenim és que, tal com ens advertia Polanyi, el lliure mercat és una utopia irrealitzable que té conseqüències nefastes per la vida dels individus i les societats.
