Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Un teatre merdós i decadent

Performance i teatre de cambra amb escenes del materialisme histèric. Des de l'abocador més explícit als salons de l'elit més cínica, ens fixem en les peces teatrals 'Oblivion' i 'Decadència', vistes recentment al Teatre Lliure i a l'Escenari Joan Brossa de Barcelona. Les arts escèniques proposen aquí un retrat gens complaent de l'actualitat, i dibuixen un autoretrat gens afavorit de la societat

'Oblivion' es planteja com un show sostenible i sorprenent sobre la insostenible lleugeresa de l'ésser consumidor o consumista, que ensenya allò que normalment cal amagar, la nostra cara B, el que fa pudor i és lleig i sobrer / Sílvia Poch

Ja fa temps que el materialisme històric (la dialèctica, la lluita de classes, l’horitzó del comunisme…) ha deixat pas al materialisme histèric: el consumisme com a forma de vida, la imposició de discursos insostenibles, nihilistes i extractius… Hi ha algú que pugui treure’n l’entrellat, o almenys donar algunes pistes sobre aquest garbuix? Sí! Hi ha un voluntari que és un friqui molt friqui i que escriu uns llibres que mai no sé si prendre’m seriosament o pixar-me de riure. Algú capaç d’explicar amb acudits els motius del cavall de Torí de Nietschze o de l’Angelus Novus de Klee/Benjamin, i a la pàgina següent capgirar amb una clau de karate la definició de postmodernisme. Es diu Agustín Fernández Mallo, és el pare de la generació Nocilla i l’autor de la recent Trilogia de la guerra. I bé: en un assaig estrany i brillant, Teoría general de la basura (Galaxia Gutenberg), aquest físic amb aspecte de hipster, aquest lletraferit amb formes de monologuista, aquest DJ amb aire de monjo medieval (o viceversa) tracta del tema de l’apropiacionisme i el reciclatge, de la vàlua dels residus, de la capacitat creativa de les restes, simbòliques i físiques. Del valor, en definitiva, per a la creació i per a la cultura de les cares B i les zones grisoses i marginals. És un tema que, forjat per un autor que és mig poeta mig científic, desplega una xarxa de connexions amb els esdeveniments fragmentats del present, per acabar servint com a gran metàfora (política, ecològica).

Malgrat la seva densitat plena de grumolls pop, el tema de la brossa pot ser útil com a guia de lectura cultural. També com a guia teatral, i més concretament per acabar d’entendre el sentit d’alguns espectacles que hem vist recentment. Per exemple, amb dues idees genials i enlluernadores que ofereix l’assaig: Fernández Mallo assegura que seria important analitzar-nos a través de la perspectiva de les deixalles que generem, per veure com definim com a societat l’inútil i el residu, com duem a terme el seu tractament, quina relació hi mantenim… L’autor també afirma, en obrir el focus filosòfic i reflexionar sobre el sentit del temps, i específicament del passat, que aquest no explica com eren les coses “abans” sinó que, en canvi, el passat és com un “temps invers” del present, i funciona amb una sèrie de petges que ens informen de la forma de l'”ara”, i per tant defineixen l’actualitat. D’entre les moltes reflexions que conté aquest assaig, aquestes dues les hem fet servir per acostar-nos a dos espectacles vistos recentment als escenaris de Barcelona: Oblivion, vist al cicle Katharsis del Teatre Lliure, i Decadència, en cartell a l’Escenari Joan Brossa del barri de Ribera. Dues obres que tracten, precisament, l’un sobre la brossa com a punt de partida d’un discurs autobiogràfic, social i estètic, i l’altre sobre una escena europea del passat recent, que ajuda a entendre successos polítics d’avui mateix, o de la setmana passada.


El triomf aclaparant de la merda

A la performance Oblivion, la belga de Flandes Sarah Vanhee, artista de la productora experimental CAMPO, fa reversible la síndrome de Diògenes: va buidant i traient d’un munt de caixes la brossa, les restes, les escombraries acumulades al llarg de tot un any (entre el 2014 i el 2015). El procés anava omplint l’escenari d’ampolles, paperots, piles, plàstics, robes i un llarguíssim etcètera que no inclou, per motius obvis, les restes orgàniques. Al llarg de dues hores i mitja d’exercici pacient, calmat i repetitiu, com en un mantra budista executat pel grup Fluxus, les restes acabaven funcionant a la vegada com un autoretrat asèptic però explícit de l’artista, i igualment com el retrat de la societat que els ha concebut/permès/generat.

A la performance ‘Oblivion’, la belga de Flandes Sarah Vanhee, artista de la productora experimental CAMPO, fa reversible la síndrome de Diògenes: va buidant i traient d’un munt de caixes la brossa, les restes, les escombraries acumulades al llarg de tot un any

L’austeritat i la contundència d’aquesta idea tan senzilla és la que permet dotar d’un sentit radical i incontestable l’espectacle menys espectacular i menys virtual que hom pugui imaginar, una instal·lació en procés que és a la vegada la més exposada i íntima d’entre totes les “dramatúrgies del jo” imaginables. L’art escènica, quan és tan crua i nua, multiplica mercès a la seva humilitat i aparent simplicitat la seva capacitat per desenterrar i desvetllar les connexions subterrànies de l’artista i el seu temps. Perquè, atrafegada en la seva missió, Vanhee ens va confessant en algun moment el seu “diari de merda”: les característiques i circumstàncies de les seves cagades (literals: al lavabo) en diverses dates d’aquell any. Més tard, fa de contacontes en mode faula mal rotllo-Black Mirror (on els camions d’escombraries van repartint bosses de brossa a domicili) i després ens explica amb detall la petjada ecològica, el complex i costosíssim procés (energia, materials, indústria, costos ambientals, transports, diners, treball humà…) necessari per produir el plàstic d’una simple ampolla de les moltes que s’amunteguen en aquell moment a l’escenari. El collage de clips d’àudio i brossa virtual (recitat de missatges de spam, el Zizek parlant del petroli…) i les músiques animades també s’acumulen i s’encadenen, contrastant amb la parsimònia de la performer.

Heus aquí un show sostenible i sorprenent sobre la insostenible lleugeresa de l’ésser consumidor o consumista, que ensenya allò que normalment cal amagar, la nostra cara B, el que fa pudor i és lleig i sobrer. Si, com algú va dir, la bellesa és la part encara suportable del terrible, la performance ens obre momentàniament els ulls i ens obliga a mirar cap a l’abocador, el paisatge de l’època. I d’aquesta manera ens presenta la brossa, l’escombraria, el residu com la veritable “natura morta” dels nostres dies.

[Oblivion, de Sarah Vanhee. Es va veure al Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona), els dies 23 i 24 de gener, dins del cicle Katharsis].


Les màscares elitistes d’ahir, els jocs de saló d’avui

El dramaturg anglès Steven Berkoff (Londres, 1937) se situa estèticament i cronològicament entre els angry young men (la generació anomenada dels joves irats) i la del teatre inyerface (a la teva cara). L’autor assa d’ironies i ximpleries i va, amb les armes del teatre, al combat cos a cos amb el moment i la realitat, provant d’arribar fins al moll de l’os amb una barreja d’humor negre i àcid, enginy verbal i bisturí social, tal com vam veure a l’obra Greek (Com els grecs, la temporada passada al Teatre Lliure de Gràcia), que era una versió punk de l’Èdip ambientat a l’època de Thatcher. En altres textos, Berkoff no ha parat d’endinsar-se en les parts més dures i controvertides del context social, ja sigui copsant els plecs reals de l’East End londinenc o bé posant-se a la pell del productor de Hollywood assenyalat per assetjament Harvey Weinstein. L’espectacle que ara es presenta a l’Escenari Joan Brossa del Born, Decadència, és una sàtira de la mateixa etapa que Greek, a inicis de la dècada de 1980, i ve a ser-ne l’altra cara de la moneda. Els protagonistes són els membres de dues parelles encreuades (via la infidelitat, la traïció, la conxorxa i el crim), quatre personatges que interpreten dos únics actors que van combinant els papers (Carles Martínez i Míriam Alamany). La parella hi treu suc, perquè sap matisar les caricatures de tall expressionista desplegant tics i tocs gestuals i vocals molt ben trobats i divertits.

Decadència  s’explica sobretot via llargs monòlegs i diàlegs, estructurats sempre en versets de rimes fàcils i rebles graciosos, donant un to de comèdia lleugera i de vodevil que, de fet, xoca amb l’ambient carregat i nihilista que s’hi veu. |Arxiu

La història s’explica sobretot via llargs monòlegs i diàlegs, estructurats sempre en versets de rimes fàcils i rebles graciosos, donant un to de comèdia lleugera i de vodevil que, de fet, xoca amb l’ambient carregat i nihilista que s’hi veu: el de les classes més altes, enclaustrades en els seus nius d’àliga, que se la passen a les altures d’una vida totalment allunyada de la resta de la societat, en una existència banal i buida (per molt fuckingshopping i gin-tonics que facin). A l’obra hi ha una trama senzilla per fer brillar amb una llum negríssima tot d’encontres versallescos, i l’escenari segueix aquesta idea, amb les projeccions successives de pintures d’època amb pes metafòric. Es descriuen uns personatges privilegiats, però també llefiscosos i ridículs, movent-se a cop de pulsió i com fantasmes pel món material.

‘Decadència’, text original de l’anglès Steven Berkoff presenta una trama senzilla per fer brillar amb una llum negríssima tot d’encontres versallescos, i l’escenari segueix aquesta idea, amb projeccions successives de pintures d’època amb pes metafòric

Queda clar el que caracteritza (segons l’autor) l’elit anglesa: cinisme, racisme, patriotisme, classisme, consumisme, materialisme i alcoholisme. Certa sensació d’impunitat, una marcada manca d’empatia, la ferma voluntat de trobar-se per sobre del bé i del mal. És oportú recordar que, en aquella època, Margaret Thatcher deia que “la societat” no existia, que no era més que un constructe delirant i fantasiós de les esquerres, i assegurava que només existien famílies i individus aïllats. Uns trets i unes actituds que avui, quaranta anys després de l’escriptura de l’obra, encara es poden intuir rere les declaracions populistes que ens arriben des de Gran Bretanya.

Però Berkoff no es llepa el dit, i també fa una bona repassada a les classes populars britàniques (“la classe obrera amb les seves dones lligades a l’aigüera”, i coses així de bèsties), a les quals veu desballestades, ferides, rendides i embrutides amb les fites materials més pobres: agenollades davant la televisió, les apostes i la tafaneria dels tabloides… O sigui, les altres cares del materialisme histèric.

[Decadència, de Steven Berkoff, amb direcció de Glòria Balañà. A l’Escenari Joan Brossa, fins al 16 de febrer].