Els fragments que hi ha penjats a Youtube de l’entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer a Mercè Rodoreda cap a l’any 1980 no tenen pèrdua. L’any és important: 1980. No feia llavors ni cinc anys que havien posat el dictador al forat on ara encara descansa, tot i que, per fi, amb ordre de desnonament: fem molt tard.
Comença Soler Serano explicant a càmera que feia temps que perseguien Rodoreda per entrevistar-la sense èxit: primer era a Ginebra i després, quan per fi va poder tornar, si l’anaven a buscar a Barcelona, ella estava a Romanyà, si la volien a Madrid, ella era a Barcelona… “Es que había colaborado con revistas de izquierdas y, por consejo de mi madre, me tuve que exiliar”, diu ella tranquil·lament, en perfecte castellà, a la televisió pública espanyola en horari de màxima audiència. “Claro, claro…”, li respon l’entrevistador.
Venim d’uns mesos de guerra d’informació; mesos de veure qui la diu més grossa per veure com, immediatament després, a qui la digués, li queia al damunt una de més grossa encara
Era 1980, insisteixo, moment en què tot ja estava lligat, ara ho sabem, però tot estava també segurament per veure si acabava funcionant o no: si hi ha una cosa que se li ha de reconèixer a la Transició és el seu caràcter, almenys en un primer moment, d’experimental; no devia ser gens fàcil fer allò, perquè, en el fons, no hi devia haver cap garantia que allò els funcionés tan bé com fins ara els ha funcionat.
Aquest migdia, tot escoltant aquest podcast –El bar del Rick, es diu-, que s’han inventat l’Enric Vila i l’Abel Cutillas, em venia al cap aquella entrevista.
Venim d’uns mesos de guerra d’informació; mesos de veure qui la diu més grossa per veure com, immediatament després, a qui la digués li queia al damunt una de més grossa encara que passava com a veritat, perquè tot allò que es digui sembla bo per la guerra, és a dir per la forma, no pel fons, que ha acabat adoptant tot plegat.
Venim de mesos, ja podem parlar d’un any, d’escalada fins a un empat tècnic, tot i que amb un claríssim perdedor, en el qual tot s’hi val; en el qual, si algú diu que el català va ser perseguit durant el Franquisme, un altre surt dient que ara, a les escoles, el catalanisme persegueix el castellà, i aquesta segona afirmació, tot i ser mentida, molta gent la compra com a veritat que anul·la l’anterior.
Venim de mesos, ja podem parlar d’un any, d’escalada fins a un empat tècnic, tot i que amb un claríssim perdedor, en el qual, si algú diu que el català va ser perseguit durant el Franquisme, un altre surt dient que ara, a les escoles, el catalanisme persegueix el castellà
I llavors ara, com deia, arriben Vila i Cutillas, es fiquen en un bar amb quatre micros, hi conviden Marina Porras i Bernat Dedéu i graven una conversa on expliquen com la literatura europea (Proust, Joyce…), tal com la coneixem ara, és la literatura del segle XX i que per tant, la literatura catalana, ni tan sols ha tingut l’oportunitat d’existir perquè Rodoreda i altres van haver de marxar o de callar si no se’ls havien pelat abans.
I segueixen parlant durant una hora sencera -Vila, Cutillas, Porras i Dedéu-, en la qual tots quatre són Mercè Rodoreda mirant a càmera, dient: “es que tuve que exiliar-me, ¿sabe usted?”, i a tothom que els escoltem no ens queda més remei que fer: “claro, claro” i pensar que ja hi som un altre cop, perquè no hi pot haver resposta contrària davant d’aquesta veritat que no s’explica als mitjans oficials; aquells que no han trigat a espolsar-se de sobre els mateixos Vila i Dedéu; aquells que ara tornen a estar venuts, exactament igual que en el temps de la Transició.
S’han construït un cau on dir veritats, Vila i Cutillas; s’han buscat un micro des del qual explicar que igual que Rodoreda, en decidir que escriuria en català, va haver de posar-se primer a estudiar català (“me encontré con el problema de que yo no sabía escribir casi una carta en catalán”, li diu a Soler Serrano en un moment de l’entrevista), ells, en decidir-ho també i anar a buscar una tradició en la qual recolzar-se, van trobar que havien de buscar primer on era aquella tradició.
Acabant el programa, Cutillas deixa anar: “la inèrcia del moment actual ens torna a les catacumbes de nou” i jo llavors penso que per Rodoreda, per Sales, per Calders, per Sagarra, per Bonet, Català, Pla, D’Ors… tothom hauria d’escoltar aquest episodi d’El bar del Rick, perquè no podem deixar que a la literatura catalana li torni a passar això.
