Porto molts mesos allunyada dels espais feministes i lesbians de Barcelona a conseqüència d’una situació que he trigat a identificar com a violència perquè s’inscriu en el context d’una ruptura amorosa. Un context on hem interioritzat que tot s’hi val i en un món on els cadàvers emocionals no mereixen ni un instant de silenci.
Si en parlo de manera pública és per moltes raons: perquè ja he provat totes les formes privades de mediació i la violència no s’atura; perquè les denúncies de companyes en situacions realment bèsties ens salven col·lectivament i jo estic morta de por de denunciar una cosa molt més petita, i em sento molt covarda i em sento que sóc mentida si no ho faig; perquè jo tinc un munt d’eines per defensar-me: tinc poder, tinc legitimitat, tinc visibilitat, tinc una xarxa d’amor que m’ha salvat la vida, tinc l’escriptura, ho tinc tot. I perquè penso que si malgrat tot això porto mesos exclosa dels únics espais de socialització que tenim les lesbianes… quantes companyes hi ha tancades a casa soles, tirades a la cuneta, mentre les seves exparelles ocupen tots els espais i exerceixen totes aquestes violències emocionals que no sabem ni anomenar? I encara, perquè vull preguntar-nos col·lectivament què en fem d’això, com a espais lliures de violència, què en fem com a feministes.
Una ruptura poques vegades succeeix de mutu acord i és dolorós sempre, especialment per a la persona que cau de l’equació en ser substituïda, però el desconsol és més fàcil i païble si totes les persones implicades l’acompanyen i l’acullen
Amb tants anys de circ com porto he pogut reconèixer tres patrons generals de trencament per substitució, és a dir, quan apareix una nova persona. El primer l’anomeno ruptura, simplement. Els paràmetres de l’amor confrontacional ens han fet creure que ruptura és qualsevol cosa, i trobo important destriar el gra de la palla. Una ruptura és un procés entre persones que s’han estimat o s’estimen i que decideixen canviar la forma de relació. Poques vegades succeeix de mutu acord i és dolorós sempre, especialment per a la persona que cau de l’equació en ser substituïda, però el desconsol és més fàcil i païble si totes les persones implicades l’acompanyen i l’acullen. Els processos d’aquest dol no estan lliures de ràbia, però la ràbia es pot gestionar en el marc de la tendresa, també. Donar-se temps i distància és important així com pactar els espais de socialització comuna tot respectant els temps de dol de tothom. En una ruptura es perden moltes coses: un projecte de futur, la quotidianitat, les xarxes familiars. Especialment si hi ha criatures involucrades d’una o d’altra part, és imprescindible també un comiat respectuós i desculpabilitzador. És a dir, cal tancar la relació, com faríem amb una casa o amb un projecte. Perquè una relació també és això: una casa i un projecte que tanquem. En les comunitats petites, com som les lesbianes o com són les comunitats rurals, disposem de moltes eines desenvolupades en aquest sentit i molts exemples de com es pot fer sense haver d’inventar gaires coses. Posant, simplement, la cura al centre.
Hi ha un altre tipus de ruptura per substitució, però inclou l’abandó: considerar que el dol ja no forma part de l’espai comú. En comunitats grans és possible un canvi d’entorn i aplicar allò de ojos que no ven, corazón que no siente. Aquesta seria la clàssica ruptura heterosexual però no sempre és senzilla: repasseu els vostres grups activistes i de xarxes d’amistats segur que hi ha gent, especialment dones, que han desaparegut després d’una separació, i no s’ha fet res al respecte.
Aquests mesos m’han acompanyat molt amigues que treballen sobre assetjament escolar en casos de violència entre iguals que estan en situació de desigualtat i que m’han ajudat a identificar aquest procés com una situació d’assetjament escolar (entre adultes). Una forma d’abús sostinguda entre iguals on la desigualtat ve marcada per la fragilitat emocional que la situació genera en cada part.
Canviar de parella és un procés dolorós però no necessàriament violent i forma part de l’esdevenir de la vida. Violenta n’és la manera de fer-ho i és una elecció fer-ho així
Aquesta forma de ruptura, com qualsevol altre bullying, responsabilitza a la persona abusada de la seva situació. És també un clàssic de l’amor romàntic: l’anterior companya passa a ser l’enemic a abatre per tal de demostrar que la nova parella és l’amor de veritat i, com a tal, l’únic amor també de manera retrospectiva. Revisió sobtada de la història comuna redefinida com a error, com a violenta, en una narrativa sorgida curiosament, just i només quan apareix aquest nou amor. Aquesta forma de ruptura, amb unes violències gratuïtes, només s’entén passant-la pel filtre de la confrontació femenina i la construcció de gènere. Que algú deixi la seva parella per estar amb tu és una injecció d’ego en termes patriarcals que si no es treballa porta a un exhibicionisme obscè molt dolorós per a la persona abandonada i de molt poca sororitat. I, d’altra banda, en contextos feministes on el poliamor ha posat en dubte la necessitat d’abandó per substitució, la calumnia neteja la consciència i la imatge de la persona que ha substituït una relació per una altra, que camufla la violència que exerceix en una mena d’autojustícia. L’error de tot plegat és al principi mateix: canviar de parella és un procés dolorós però no necessàriament violent i forma part de l’esdevenir de la vida. Violenta n’és la manera de fer-ho i és una elecció fer-ho així.
A hores d’ara ja tinc molts testimonis que en el meu cas hi ha hagut crueltat intencional. I és que una de les coses que té el feminisme és que arribes a un punt en què no pots suportar veure segons quines coses, escoltar segons quines bromes o segons quins comentaris, llegir segons quines coses i no fer-hi res, encara que no parlin de tu. Que hagi estat intencional però, ja és una qüestió privada. El tema que vull posar sobre la taula és si més no la manca de cura, sostinguda durant mesos, i davant de tants testimonis. La qüestió és si la nostra política de cures inclou o desatén aquesta forma d’abús que vivim constantment. I la qüestió també és, com a feministes, què ens passa quan veiem això i ens incomoda però no sabem com actuar o només se’ns acut enviar un missatge privat a la víctima dient “no li desitjo a ningú el què t’estan fent a tu”.
Penso molt en la frase “tot aquest soroll” d’un disc de la Clara Peya. Tot aquest soroll a mi em tanca en el silenci. Crec que la violència fa això. Fa vergonya. De parlar-ne, de demanar ajut… i fa vergonya la sensació de culpa per no haver vist els indicadors a temps o de no haver-ne fet cas. La vergonya d’una ruptura amb buylling és la vergonya d’haver fracassat amorosament sense pal·liatius. De que allò que entenies com a amor ha esdevingut odi de la nit al dia. I la vergonya de reconèixer el teu dolor perquè creus que és conseqüència de la pèrdua i no d’una pràctica violenta. Perquè un dol millora amb el temps, però quan estàs rebent violència, tot és recular, tot és anar a pitjor, i et culpabilitzes d’estar encara tan enfonsada, tan ofegada.
Per alguna raó, però, seguim considerant que el fet amorós no és tan polític com per ficar-nos-hi. És com privat. I que quan es trenca una parella sempre passen “coses”. De que, al final, tot s’hi val. I no, no tot s’hi val
La violència també fa por, una por que va creixent, que es va alimentant de por. En realitat, ningú no et pot ferir eternament. Arriba un dia en què tant t’és, en què ja no et poden afectar més, ni et poden decebre més. Però queda la por a tornar a passar per aquell estat. És una por compartida, a més, amb l’entorn. I al final també sents culpa d’exposar-te i arriscar a què l’entorn hagi de tornar-te a recollir després de tants mesos d’estat d’emergència. Ara que ja estàs bé, has de tornar a remenar, et dius. Però no estic remenant, m’estic posant dempeus, estic denunciant. I tornem a començar en cicle infinit de la víctima que no troba espai, ni esma, ni ganes ja per denunciar. Això és també el què fa la violència.
Les companyes que coneixen bé l’assetjament escolar m’expliquen que per posar fi a la situació la clau són els testimonis, el seu posicionament. Per alguna raó, però, seguim considerant que el fet amorós no és tan polític com per ficar-nos-hi. És com privat. I que quan es trenca una parella sempre passen “coses”. De que, al final, tot s’hi val. I no, no tot s’hi val.
Si la resposta en casos d’assetjament escolar està en un entorn que es posicioni i que digui clarament “així no”, potser és aquesta la resposta col·lectiva que ens podria servir, si és que en volem o ens cal alguna. Dir “així no”, “en aquest espai no”, i preocupar-nos quan algú desapareix dels espais i veiem el percal. Perquè el nostre món és petit i el percal es veu si parem un xic d’atenció.
Cal que la vergonya canviï de costat, que sigui l’obscenitat de l’abús la que avergonyeixi a qui està abusant d’aquestes exparelles que ni tan sols són això: que són els cadàvers emocionals que deixem a la cuneta, les despulles que abandonem quan ja no ens fan cap servei i que permetem que esdevinguin això, els cadàvers dels nostres amors feministes i farcits de paraules de cura.
Acabo aquí. No respondré a rèpliques perquè això no és una guerra: és una denúncia, personal i política. Perquè vull que aquesta situació s’aturi per mi, però també perquè vull que l’experiència viscuda serveixi per a l’experiència col·lectiva. Que la meva denúncia, que dir “a mi també m’ha passat”, esdevingui si més no un maó a la construcció d’una política amorosa que inclogui una ètica de la ruptura i que estigui realment a l’altura dels nostres desitjos i dels nostres espais de cura.
Brigitte Vasallo és escriptora i activista feminista
