Manuel Domínguez és el president del Centre d’Estudis de L’Hospitalet (CELH) i una de les veus més autoritzades per parlar sobre el patrimoni a la ciutat. El CELH es va adherir al manifest en defensa del patrimoni de la ciutat que es va presentar públicament el passat 27 de setembre, un text que, entre altres mesures, exigia la reunió de la comissió del pla de protecció, el PEPPA, prevista pel passat mes de març i que encara no s’ha produït. Domínguez atén la Directa a la seu de l’ens, situada a una de les naus de la Tecla Sala, una fàbrica tèxtil del segle XIX, que avui alberga, entre altres dependències, un centre cultural.
Com s’ha arribat a la situació actual?
L’Hospitalet, com a espai, és un lloc molt llaminer per a les constructores. Fa unes dècades érem la perifèria i, tot i ser la perifèria, va ser el lloc on es van construir molts barris. Però des de fa un temps formem part del centre de l’àrea metropolitana. I això significa que la pressió per construir és enorme perquè aquí es poden fer molts calés, però molts. Estem en una situació semblant, en aquest sentit, a la dels anys 60. I, a l’hora de construir, el patrimoni fa nosa. Hi ha la voluntat d’empreses de fer grans negocis construint: estic parlant de l’època del franquisme i de la democràcia. De fet, podríem dir que hi ha hagut més destrucció en les darreres dècades que no abans. I, per altra banda, hi ha hagut una manca de resistència per part de la societat civil organitzada. Sí que s’han produït resistències per part del moviment veïnal en algunes ocasions, com Can Jordà a la Torrassa, que va tenir l’associació de veïns defensant-la. Però també el moviment veïnal no ha tingut els seus millors moments en les darreres dècades.
Però en els darrers anys hi ha hagut una revifada del moviment veïnal a la ciutat.
Sí, en els darrers anys hi ha una consciència que no existia fa un temps en relació al tema del patrimoni. Diria que el punt d’inflexió va ser el canal de la Infanta, que va coincidir amb el 15-M. És el moment social, que semblava que hi havia molta més capacitat d’indignació i de protesta. Arran del tema del canal de la Infanta ens vam reunir un grup de gent i vam formar el Grup de Patrimoni. A partir d’aquest punt vam entrar a una nova etapa.
És aquí on se situarien moviments com Can Trinxet Viu, Defensem el Castell de Bellvís o No Més Blocs?
“El cas de Can Trinxet és una mica diferent: l’agressió ja es va fer i es va destruir el 85% del conjunt, que era la part més significativa. El moviment de Can Trinxet viu sorgeix d’altres raons, per l’ús que se’n vol fer, perquè teòricament està protegit i no s’enderrocarà”
Cada acció de defensa es realitza en tant que hi ha una agressió o una acció que es considera agressiva. En molts casos, aquesta acció agressiva és una operació immobiliària. Per què es vol enderrocar? Perquè es vol construir. El cas de Can Trinxet és una mica diferent: l’agressió ja es va fer i es va destruir el 85% del conjunt, que era la part més significativa. El moviment de Can Trinxet viu sorgeix d’altres raons, per l’ús que se’n vol fer, perquè teòricament està protegit i no s’enderrocarà. No és una proposta formal, però hi ha certs indicis de què es vol fer un ús relacionat amb fàbriques de creació, cedir l’espai a empreses i artistes, relacionades amb el Districte Cultural, tot i que està fora. Aquí, el que ha passat és que a Santa Eulàlia sí que hi ha un moviment veïnal renovat i amb capacitat de dir “què passa aquí”, mentre que a altres barris no hi ha aquesta capacitat. Amb agents que no són només del barri, d’aquesta massa crítica, han vist aquest fet.
La comissió que ha de redactar el nou PEPPA encara no s’ha reunit.
No. Ni tenim data, ni tenim convocatòria.
Hi ha grups municipals que tenen la sospita que el Govern municipal està treballant en paral·lel en un nou document i que el presentaran ja enllestit a la comissió.
Si passés això, el tema del patrimoni quedaria en segon terme. El que estaria en joc seria la democràcia local. Seria inadmissible. Aquesta apertura a la participació dels consells de districte es va donar perquè vam demanar-li al regidor d’urbanisme, perquè el què proposava ell era una comissió reduïda d’experts i tècnics municipals. Nosaltres vam aconseguir que hi hagués el compromís de què estigués més obert a la ciutadania. Com passa amb el districte Cultural, el tema del patrimoni toca el tema de l’urbanisme. I el tema de l’urbanisme són molts diners. La legitimitat de pensar malament és raonable.
Creus que el nou document hauria d’incloure altres tipus de patrimoni, més enllà de l’arquitectònic, com l’espai públic?
Això va ser una cosa que vam decidir al grup de Patrimoni. El que és una mica més complicat és protegir el patrimoni immaterial. El tema de l’espai és una idea que nosaltres defensem perquè com a mínim un espai de cada barri conquerit gràcies a la lluita veïnal es consideri patrimoni. Hi ha un component emocional fortíssim en aquests casos.
Quina seria la pèrdua patrimonial més greu que hi ha hagut a L’Hospitalet?
“A qualsevol ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona sempre hi ha un carrer major, una petita illa preindustrial, molt ben conservada. A L’Hospitalet això era el carrer Major, i se l’han carregat. Hem vist com anaven caient cases del segle XVIII, una rere l’altra”
Malauradament n’hi ha moltes, com per triar-ne només una. Diré Can Trinxet, la part inicial, del 1905, que era fantàstica, molt semblant a la Casarramona. També hi ha un element bastant desconegut que cal destacar: Can Closet, un palauet que hi havia al barri de Can Serra, que va ser destruït per edificar un pàrquing. No calia. És un menyspreu que no és ni per cobdícia, és per total ignorància. O també les moltíssimes masies que s’han perdut.
Molts dels edificis inclosos al PEPPA estan en mans privades. Com afecta aquest fet a la seva protecció i conservació?
Afecta en tant que no és aprofitat per la ciutadania, que es cedeix per tal que es pugui obtenir un rèdit econòmic. L’accés, el gaudi i l’ús està vetat. Per exemple, si Can Tries va finalment a una empresa de medicina tradicional xinesa, qui en farà ús seran els clients. A més, tenint en compte la manca que hi ha d’equipaments o els que es fan de nova trinca, es podrien aprofitar tots aquests espais. A part, hi ha una tendència a pensar que l’empresa no farà malbé l’edifici, que hi ha algú que hi vetlla, però no sempre és així. A qualsevol ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona sempre hi ha un carrer major, una petita illa preindustrial, molt ben conservada. A L’Hospitalet això era el carrer Major, i se l’han carregat. Hem vist com anaven caient cases del segle XVIII, una rere l’altra. L’únic que queda és el carrer Xipreret. No s’hauria de tocar res, i prou s’ha tocat ja, perquè és l’únic que ens queda del poble de L’Hospitalet. Sant Adrià del Besòs i L’Hospitalet són els que pitjor ho tenim amb diferència.
