El 18 d’octubre de 1971, Antonio Ruíz Villalba tenia 33 anys. Feia sis anys que treballava com a soldador a la secció 33 del taller 4 de la fàbrica Seat de Zona Franca. Era un dels 6.000 obrers que van ocupar pacíficament la factoria aquell matí per la readmissió d’obrers acomiadats mesos abans, mobilitzats per les Comissions Obreres de la fàbrica. Villalba no arribaria a contar el que va ocórrer durant el conflicte. Vuit bales de la policia franquista li perforarien el cos i moriria el 10 de novembre. Va ser l’inici del període de conflictivitat permanent a Seat.
Ara, 45 anys més tard, la comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona, a petició del Memorial Democràtic dels treballadors de Seat, atorga el nom d’Antonio Ruíz Villalba a un passatge del barri dels habitatges de la Seat de Zona Franca, Sant Cristòfol. “Fa sis anys que vam fer la petició, però no hi havia un carrer disponible. La gent de l’Escola de la Seat i l’Ampa han proposat un passatge sense nom de la seua zona”, explica Carles Vallejo, antic treballador, acomiadat i detingut en diverses ocasions, i actual president de l’Associació del Memorial Democràtic. A les 12h hores d’avui dimarts 18 d’octubre tindrà lloc una ofrena floral dels treballadors en record de Villalba a la factoria i a la 13h s’inaugurarà el passatge. Així mateix, el dijous 20 d’octubre, s’inaugurarà l’exposició Seat, 60 años de lucha obrera a la seu del districte de Sant- Montjuïc i es podrà visitar fins el 4 de novembre.
L’ocupació del 1971, un conflicte històric
Carles Vallejo recorda la mobilització del 18 d’octubre, esquivant el risc de la distorsió del temps: “A les 6:45h de la matinada, van entrar d’amagat alguns dels acomiadats a la fàbrica i, amb altres treballadors, van començar a fer passejades, des de la Secció de mecànica del taller 1 a les altres seccions, per arrossegar la gent. Va ser una manifestació immensa i tot el torn del matí va fer una assemblea davant de les Oficines Centrals. Una comissió escollida entre els treballadors va intentar encetar la negociació amb l’empresa”.
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts
La direcció de SEAT va respondre amb una negativa taxativa a la petició i va tancar l’edifici. Les forces de l’ordre, autoritzades pel governador civil Tomás Pelayo Ros, van entrar a la fàbrica. “Van venir els grisos, la social i la Guàrdia Civil. Van donar ordre de dissoldre l’assemblea i, després de tres avisos, van atacar els treballadors, que es van replegar pels tallers”, explica Vallejo. I afegeix: “Allò va ser una batalla campal. Els treballadors es defensaven com podien, llaçant peces i caragols perquè rellisquessin els cavalls, van ser una guerrilla, quelcom únic en tot el franquisme”.
La policia va obrir foc entre els tallers 1 i 5. Va haver-hi nombrosos ferits, entre ells Ruíz Villalba, i centenars de detinguts. L’ocupació de la fàbrica va continuar fins al vespre, entre gasos lacrimògens. “Estàvem rodejats de materials inflamables, com per exemple, el taller de pintures. Allò podria haver sigut una bomba”, apunta Vallejo.
El 18 d’octubre de 1971 ha transcendit com la data que va marcar l’inici del període conegut com a “conflictivitat permanent” a la factoria SEAT de Zona Franca. L’atac policial a Ruíz Villalba va desencadenar una solidaritat econòmica sense precedents i es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista. El 23 d’octubre, una manifestació convocada a plaça Catalunya va arreplegar 10.000 persones, segons el bolletí clandestí autogestionat dels treballadors, Asamblea Obrera (1970-1975). Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT els dies següents amb aturades de producció, minuts de silenci i recaptació de diner.
Aquest primer conflicte del nou període va durar quinze dies. Fins llavors, la conflictivitat a SEAT no havia estat especialment transcendent; era difícil organitzar un moviment de fàbrica en un clima de control polític constant per part de la direcció, que prioritzava treballadors provinents del món rural, sense tradició d’organització obrera. “El règim tenia molta por a la Seat, a Zona Franca érem 25.000 treballadors”, apunta Vallejo.
Els obrers de més de cent fàbriques com Hispano Olivetti, Cipalsa o La Maquinista Terrestre i Marítima es van solidaritzar amb els obrers de SEAT
Després de l’assassinat de Villalba, la consciència política va anar in crescendo i els treballadors van incrementar les seues reivindicacions, que anaven en consonància amb el moment d’erosió i crisi política del règim. Millores salarials i aprovació de les plataformes de conveni, però també representativitat obrera, la fi del sindicat vertical i llibertats de reunió i manifestació van ser les peticions recollides per la publicació Assemblea Obrera. El conflicte dur com a tàctica, amb aturades de producció, i una negociació constant i difícil amb la direcció de l’empresa, van ser les característiques d’un lluita de fàbrica referent per al moviment obrer i l’antifranquisme de la resta de Barcelona.
El final de la conflictivitat a SEAT i la mort del franquisme
El 1973, la solidaritat econòmica i política cap a les fàbriques era constant, factor que va permetre el relleu dels sindicalistes i militants antifranquistes caiguts. El moviment obrer i el moviment veïnal van confluir teixint una xarxa política-cultural que disputava l’hegemonia de l’espai públic al règim. No obstant això, la importància del territori per articular relacions de suport va jugar en contra dels treballadores de SEAT: la llunyania de Zona Franca de la resta de la ciutat feia difícil l’expansió de la mobilització fora de la fàbrica i la generació d’una àmplia solidaritat.
La realitat s’imposaria el gener de 1975. Després d’aconseguir aturar un expedient de crisi i d’eliminar una sanció a 19.000 treballadors, Comissions Obreres, l’avantguarda obrera de SEAT, va sobrevalorar les condicions objectives per a la mobilització, i seguint l’exemple de les dues vagues generals del Baix Llobregat, va cridar a la vaga general sense suports exteriors suficients. 500 treballadors van ser acomiadats. Els obrers van fer manifestacions públiques i, aquell febrer, grups de dones de treballadors, invisibilitzades a l’imaginari obrerista, es van concentrar en diverses ocasions front l’Ajuntament de Barcelona i a les portes de la fàbrica per la seua readmissió. Part de l’església va demanar espais per a les reunions entre acomiadats i representats sindicals. Però era massa tard; el moviment obrer de Seat no recuperaria la seua força conflictiva.
En contrast, amb la perspectiva de canvi polític, en 1976 la conflictivitat obrera de fàbriques menors de la província de Barcelona i de la resta de l’Estat va anar en augment i cap a una radicalització progressiva, en un clima de violència política generalitzada. El conflicte social i la capacitat mobilitzadora d’organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, cristal·litzaven l’expansió d’una consciència pro democràtica entre diversos sectors socials que, finalment, van forçar la fi del règim.
