Llar Natalis és un centre d’acollida a Tarragona per a mares sense recursos que, tot i predicar l’ideari antiavortista, rep dones derivades de Serveis Socials. L’edifici on es troba el va comprar la fundació privada Obra Pia Montserrat i és conegut com a Centre Pastoral de les Oblates. Antigament va ser una presó de dones, on van estar empresonades unes 150 dones “desviades” segons els estàndards franquistes: republicanes, anarquistes, antifeixistes i comunistes, entre altres.
Curiosament, avui dia acull el centre pastoral, sota responsabilitat directa de l’Arquebisbat de Tarragona, que té per missió “afavorir la dignificació de la VIDA”, segons s’explica al web de Llar Natalis. Per això, actualment comparteix espais amb diverses iniciatives de promoció de la família, tal com s’entén en termes cristians eclesiàstics –nuclear, heterosexual, tradicional…– com són el Centre d’Orientació Familiar (COF), el Centre diocesà de preparació al matrimoni (CPM) i el Projecte Raquel, que s’enquadra en les ramificacions antiavortistes de l’Església catòlica a territori de l’Estat espanyol.
Al Centre Pastoral de les Oblates també s’ha donat espai al Projecte Àngel i al projecte Matervita, gestionats per l’Associació de Fidels Spei Mater, un altre dels grans actors actuals del panorama antiavortista, més enllà de les manifestacions. Es tracta d’una feina de formigueta, impulsada per Jesús Chavarría i la seva presidenta, María José Mansilla Arcos i que té per missió prevenir l’avortament,tal com afirmen a la seva pàgina web, essent presents a 33 diòcesis catòliques, entre les quals València, Tarragona, Granada, Albacete i Valladolid.
Es tracta de noves cares que prenen els sectors antiavortistes per difondre la seva ideologia antidret al propi cos. Empren estratègies diferents de les dels equips de “rescatadores” que practiquen setges a clíniques ginecològiques (o manifestacions Provida. Les persones que promouen el projecte Raquel es dirigeixen a les dones per oferir “el perdó” pel seu avortament. Segons el seu web, no es tracta d’una organització aliena a l’Església, quan actuen no ho fan a títol particular, sinó “en nom d’aquesta, de la qual rep la missió”.
La Llar Natalis ha acollit diverses formacions de capacitació d’Spei Mater. Entre elles, els cursos per aprendre a ser “Àngels” i acompanyar a dones que pateixen l’anomenada síndrome de postavortament, i també el projecte Mater Vita
La Llar Natalis ha acollit diverses formacions de capacitació d’Spei Mater. Entre elles, els cursos per aprendre a ser “Àngels” i acompanyar a dones que pateixen l’anomenada síndrome de postavortament, i també el projecte Mater Vita, que vol “entrar en contacte amb possibles mares i el seu entorn per tal d’ajudar-los a discernir com seguir endavant amb l’embaràs”.
D’altra banda, el centre ha portat aquests coneixements de Spei Mater a l’esfera de l’educació secundària. Ha fet xerrades sobre l’avortament a instituts públics, com l’INS Gaudí de Reus, i a diversos col·legis concertats. Aquestes xerrades sobre l’avortament, impartides per la ginecòloga que treballa a Llar Natalis, la doctora Míriam de la Flor, es titulaven “una solució a alguns problemes de la societat actual”. De la Flor és cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia a l’Hospital Universitari de Tarragona Joan XXIII, i també imparteix classes com a professora associada a la Universitat Rovira i Virgili.
Pel col·lectiu feminista Cau de Llunes, de Tarragona,”és una aberració que una institució com l’Església catòlica rebi diners públics per a criminalitzar el dret a l’avortament i que sigui l’encarregada de donar l’atenció a dones embarassades en risc d’exclusió social”. Quelcom que es materialitza en centres com Llar Natalis, “un projecte gestionat per una fundació provida que fomenta ‘sanacions’ a dones que han avortat, perquè purguin el seu pecat, i pretén tutelar a les dones embarassades fent-les conviure amb unes monges que la seva única formació i experiència són la fe i moral catòliques, profundament misògines i patriarcals”. Per Cau de Llunes, aquesta derivació de persones en risc d’exclusió social a un espai antiavortista és “un atac al dret al propi cos i a la maternitat lliure i desitjada”.
El mite de la síndrome postavortament
En la feina de “capacitació” per ser Àngels, Spei Mater ofereix un curs en línia descarregable per quinze euros. Entre altres temes, denuncien “l’educació sexual hedonista, la porta cap a la cultura de la mort, perquè aquesta porta a l’anticoncepció, la qual al seu torn porta a l’avortament”. Malgrat que ha passat bastant desapercebut, fins i tot per entitats com l’Associació Drets Sexuals i Reproductius de Catalunya, aquestes estratègies tenen ramificacions transnacionals molt llargues. Sorgeixen als Estats Units i a l’Amèrica Llatina per “donar suport a dones que passin per la síndrome postavortament” o SPA.
Segons les organitzacions antiavortament, el SPA inclouria tota una sèrie de seqüeles físiques i psicològiques de les dones que hagin avortat, en especial però no en exclusiva, d’aquelles que hagin fet una interrupció voluntària de l’embaràs. L’Organització Mundial de la Salut no recull indicis que l’accés a un avortament -lliure, decidit i segur- comporti problemes psicològics o de salut. La SPA com a argument antiavortista no és nou: a l’Argentina, un país on la lluita prodrets està en auge, fa anys que les feministes han contribuït a desmuntar-lo.
Segons les organitzacions antiavortament, el SPA inclouria tota una sèrie de seqüeles físiques i psicològiques de les dones que hagin avortat, en especial però no en exclusiva, d’aquelles que hagin fet una interrupció voluntària de l’embaràs
El ginecòleg barceloní Santiago Barambio és un veterà de les interrupcions voluntàries de l’embaràs. Va ser president de l’Associació Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l’Embaràs (ACAIVE) i fa més de quaranta anys que porta a terme aquestes intervencions mèdiques. També ha viscut de prop les escomeses antidrets: durant molts anys, cada dissabte hi havia grups antiavortistes concentrats davant la clínica on treballava -pràctica habitual dels grups de “rescatadores” Provida.
Consultat sobre la suposada síndrome postavortament, el doctor explica que sense una experiència traumàtica relacionada amb l’avortament, les persones que decideixen interrompre voluntàriament els seus embarassos no tenen seqüeles físiques o psíquiques posteriors. “Ho sabem perquè a la clínica on treballo vam fer un estudi amb prop de 7.000 pacients a qui es va practicar una interrupció voluntària de l’embaràs (IVE). D’aquestes, 624 dones van contactar la clínica posteriorment per molèsties derivades del procediment -pèrdues de sang, dolor, vòmits, febre, dolor mamari, o per resoldre dubtes. En aquests casos es va fer un seguiment de 24 hores que van resoldre el malestar posterior a l’IVE”. Del total de 7.000 dones ateses, únicament quatre casos van haver de necessitar una atenció hospitalària després de la intervenció i van ser ingressades a l’Hospital Clínic de Barcelona.
Enguany ACAIVE ha fet públic un estudi amb una mostra aleatòria de 300 dones que van visitar clíniques ginecològiques que porten a terme IVE i que van ser abordades per grups antiavortistes
Pel doctor Barambio, això demostra que “si es du a terme el procés d’interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) amb una atenció i acompanyament correctes, que garanteixin que hi hagi les menors complicacions mèdiques durant i després possibles, i que donen un suport psicosocial a les persones que avorten, no hi ha conseqüències posteriors”. Al contrari, assenyala que el causant de la majoria de possibles conseqüències negatives d’una IVE no és l’avortament per se, sinó que sigui negatiu o agressiu l’entorn de la persona que decideix interrompre l’embaràs. “Si s’estigmatitzen els avortaments voluntaris, com passa en la societat judeocristiana en què vivim, aquesta experiència es pot viure traumàticament pel rebuig social i emocional de l’entorn”, defensa Barambio.
Per ell, els grups antiavortistes creuen que estan salvant el món. “Jo no impediré que algú exposi les seves idees, però no poden pretendre prohibir [l’accés a l’avortament]. Ells són els que creen els ‘síndromes post-avortament'”. A més, afegeix que han enviat algunes pacients que tenien dubtes a organitzacions Provida perquè les aconsellin i han tornat corrents, perquè, segons ell, no hi havia cap acompanyament, només missatges com “no lo hagas, es matar una vida, lo más importante que puedes hacer como mujer es ser madre…”. “Això no és acompanyar, només és estigmatitzar”, comparteix aquest ginecòleg.
A més, ressalta que cada persona té motius diferents per decidir avortar: econòmics, familiars, professionals, formatius, de desig de maternitat però no en el moment present, contextos de violències, etc. “El que cal és poder acompanyar les dones perquè prenguin la decisió que elles considerin més adequada. L’han de prendre elles, perquè són l’única persona en el món que sap què vol i què és el millor”, conclou Barambio.
Enguany ACAIVE ha fet públic un estudi amb una mostra aleatòria de 300 dones que van visitar clíniques ginecològiques que porten a terme IVE i que van ser abordades per grups antiavortistes. Del total, un 89% de les enquestades es van sentir assetjades: 267 dones, de les quals 200 van afirmar sentir-se directament amenaçades.
