Naixem, vivim i morim amb violència. La violència, per Marx, és la partera de la història. Construïm i combatem realitats que ens enfronten al dolor, el desconsol i la injustícia, però, què en fem quan arriben al teatre? Parlar, analitzar i entendre l’ús i abús de les violències, autoinfligint-les o denunciant-ne les conseqüències… això és el que fan damunt els escenaris Agnès Mateus i Quim Tarrida, Lali Àlvarez i Carla Rovira.
Parlar, analitzar i entendre l’ús i abús de les violències, autoinfligint-les o denunciant-ne les conseqüències és el que fan Agnès Mateus i Quim Tarrida, Lali Àlvarez i Carla Rovira
Carla Rovira, en canvi, a les seves dues primeres creacions Most of all you’ve got to hide it from the chicks i AÜC (on forma equip artístic amb Les Impuxibles), parla de la violència castradora, de la tutela de la violència per part de les persones adultes en relació amb els nens i les nenes i per part dels homes vers les dones: “Que et facin assumir que tu ets un col·lectiu vulnerable no deixa de subratllar el poder de l’altre sobre aquest col·lectiu. Una cosa és que tu t’apoderis de la teva etiqueta i l’altra, que algú altre en faci un ús”.
Així, al seu primer muntatge, Most of all you’ve got to hide it from the chicks, parlava del dolor i de com tractar i parlar de la violència amb la mainada. “Sovint, quan les dones entrem al teatre, se’ns demana que siguem poètiques i jo no ho vull ser, vull parlar del fàstic i de l’horror de la violència, encara que incomodi”, explica Rovira. Si en el primer espectacle es preguntava què volen els nens i les nenes, a AÜC denuncia sense embuts les violències masclistes i apodera les supervivents: “Aquesta obra ha estat una escopinada. Per mi, era dir, dir-los a ells, als altres: això també és meu, jo no ho volia, però és meu i ho explicaré jo”.
La cara fosca del sistema
Per la seva banda, Lali Àlvarez construeix històries basades o inspirades en fets reals, sense ser teatre documental. Àlvarez posa el focus sobre les víctimes i les supervivents de la violència institucional, aquella que no té nom, però, sovint, usa porra i té número de placa. “En el fons, parlo de persones a qui els passen coses. A Ragazzo, volia parlar de la joventut de la vida i, finalment, és una història de mort, una mort que ens va fer tenir por a tots”, apunta. Al seu primer muntatge, Ragazzo explica l’assassinat de Carlo Giuliani durant les protestes contra el G-8 que es van fer a Gènova l’any 2001. Les hores prèvies, la il·lusió pel canvi, la passió i la poesia de la lluita. “Penso que Gènova, Göteborg, Seattle, Barcelona… tot el que va passar aquells anys, la violència que van exercir sobre nosaltres, sobre el moviment antiglobalització, va espantar la nostra generació. Jo no he escrit des de la ràbia, ho he fet des de la por, des de la por que em fa la impunitat dels qui manen”.
Àlvarez posa el focus sobre les víctimes i les supervivents de la violència institucional, aquella que no té nom, però, sovint, usa porra i té número de placa
En canvi, a Contra la paret, l’autora ens col·loca a Barcelona, a la ciutat que no es veu a les postals ni els catàlegs. La de les tortures a les comissaries, les persecucions, la criminalització dels moviments socials i la vulneració de les llibertats. Basat sobretot en el cas 4-F, Àlvarez mostra les situacions i les conseqüències de la privació de llibertat, de la violència de la institució i la por que té l’statu quo de perdre els privilegis: “Jo no fujo de la denúncia i em polaritzo, no necessito ser objectiva. En l’espai que conquereixo, jo decideixo a qui donar veu perquè l’altra banda ja té els seus mitjans”.
No hi ha teatre neutral
“Tot el teatre és una opció política, no només de política cultural. No hi ha teatre neutral”. D’aquesta manera i recollint el que deia el pedagog Erwin Piscator, qualsevol fet artístic és polític. “Sempre hi ha discurs, fins i tot en l’entreteniment. És dolent quan és distractor. El teatre s’ha de posar en context, ja que sempre genera realitats. L’artista s’ha de fer el seu propi plantejament, si no, és art mort i purament estètic”, explica Carla Rovira.
Tot i la pretesa voluntat no pedagògica, el cert és que tots els espectacles conviden a la reflexió i al descobriment de realitats en què el públic espectador és interpel·lat
Per a ella, no fer una aposta feminista als seus espectacles no és una opció: “Si no fas una aposta feminista, el teatre es torna masclista. El teatre sempre és polític. Allò heteronormatiu, normalitzat, és polític; la tria i l’escenificació també ho són. Per això, a AÜC volíem explicar les violències sexuals des de les dones i les supervivents, omplir el buit i apropiar-nos del discurs des del feminisme. No ser explicades ni victimitzades des de fora”. Per a Mateus i Tarrida: “Teatre polític ho és tot. A vegades, creiem que fer política és només tractar temes que tenen a veure amb el govern i els qui ens governen, però va molt més enllà. En el nostre cas, parlem dels nostres governants i del que produeix la seva irresponsabilitat directament sobre la nostra pell”.
En la mateixa línia, Àlvarez no creu que l’artista tingui la “responsabilitat” de “fer política”, “però n’estarà fent, vulgui o no”. No obstant això, matisa que ella no té una intenció didàctica. “Jo pregunto, no faig statements, intento escoltar i entendre per què som aquí i ens relacionem així “, complementa Rovira.
‘L’home és un llop per a l’home’
Tot i la pretesa voluntat no pedagògica, el cert és que tots els espectacles d’aquestes creadores conviden a la reflexió i al descobriment de realitats en què el públic espectador és interpel·lat a l’acció i això topa amb l’essència de la violència.
La violència no és un sentiment per se, és una acció provocada per la ira, la ràbia o la humiliació. Angélica Liddell, actriu i dramaturga amb una llarga trajectòria als escenaris, així com dilatats estudis sobre el dolor i les violències, creu que la humiliació porta a la ràbia i “la ràbia és un impuls únic per no decaure”. La violència sol ser bidireccional, la violència genera més violència i és intrínseca als éssers vius segons les bases psicosocials del segle XX. El mite del bon salvatge de Rousseau contraposat a la idea de Hobbes que l’home és un llop per a l’home.
Maria Abraimovich, la performer sèrbia, va experimentar la violència anònima i natural en un dels seus espectacles. A Rhythm 0 (1974), es va posar a la disposició del públic juntament amb 72 instruments, entre els quals hi havia des d’un llapis, una Polaroid o un perfum fins a ganivets, tisores o una pistola carregada. Les visitants triaven un objecte i podien usar-lo amb ella o contra ella. El que va començar com una reflexió sobre la confiança i el contracte social va acabar sent una lliçó sobre la tendència natural de l’ésser humà a la violència: les visitants la van punxar, colpejar, tallar i agredir. Per a Agnès Mateus i Quim Tarrida: “Un cop de puny sobre la taula de tant en tant pot resultar força alliberador. L’adrenalina que provoca disparar una arma és la mateixa que provoca un petó apassionat. L’agressivitat i la violència les portem tots a dins; hem de veure com les fem servir, potser aquí és on marquem una diferència”.
Accions de societat per combatre les violències
I potser aquesta és la clau, marcar la diferència, l’ús i la canalització de la violència com a retorn a la violència infligida. El teatre no pot oferir una solució: “Això seria adoctrinar i aquest verb és més propi de polítics o predicadors que nostre. Els autors i els intèrprets tenim el deure de provocar emocions, si no, no sé què estem fent”, sentencien Tarrida i Mateus.
L’obra Rhythm 0 va començar com una reflexió sobre la confiança i el contracte social i va acabar sent una lliçó sobre la tendència natural de l’ésser humà a la violència
El teatre, per tant, pot esdevenir una arma de creació de cultura, no per omplir espais destinats a fer art, sinó per crear espais per buscar solucions col·lectivament i per explicar-nos per què ens trobem on ens trobem. La solució potser ja és implícita en el fet teatral: “Jo no vaig a fer còctels Molotov i aplicar violència, jo et convoco al teatre i ja t’estic oferint una possibilitat: un espai on encarar-nos i assumir responsabilitats”, explica Álvarez.
Potser no tenim resolt el tema de com canalitzar la violència, però el teatre ofereix la possibilitat del diàleg. “Busquem accions de societat, utilitzem la frustració, la ràbia i la ira per activar-nos i fer xarxa no violenta i fem servir la imaginació”, conclou Lali Álvarez. Si els altres destrueixen, nosaltres construïm, construint-nos i reconstruint-nos. Juntes.
