Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Enèsim dia històric, en sessió matinal

Declaració al TSJC d'Artur Mas, Rigau, perl 9n / Victor Serri

Sis de febrer, 2017. Dia històric número (deixem-ho estar, ja hem perdut el compte…) de l’anomenat procés sobiranista. Aquesta vegada, en una novedosa variant matinal. Pocs cops la plaça de Sant Jaume havia estat trepitjada per tanta gent alhora abans de les 8 del matí. L’institucional quadrilàter, que les ha vist de tots colors pel que fa a aplecs reivindicatius, avui s’estrena en un horari inèdit, abans de la sortida del sol, erigit en punt de partida de l’enèsima hora solemne del procés independentista català, per obra i gràcia de l’agenda judicial. Encara que les anomenades entitats sobiranistes han convocat la ciutadania uns quilòmetres enllà, davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (on Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau començaran a ser jutjades per desobediència i prevaricació com a responsables de la consulta del 9-N), molta gent ha vingut fins aquí, a Sant Jaume, on el govern de la Generalitat ha programat un agònic acte de suport minuts abans de l’inici de la vista. Les tres protagonistes del dia han arribat a palau fa uns minuts, a peu, amb la plaça gairebé plena, excepte un angle recte protegit per tanques entre la porta del palau i la boca del carrer Jaume I, com quan el Barça del dream team venia aquí a celebrar lligues.

Malgrat l’acumulació notable de gent, l’ambient és de certa contenció, expectant. El rigor horari no convida a les manifestacions expansives. Algun crit d'”independència” i “president, president” tímid, dispers. Gairebé es poden sentir els clics d’un eixam de fotògrafs. Predominen els auriculars entaforats a les orelles, atentes a les ràdios, mentre els ulls més joves (franca minoria avui) devoren les pantalles de mòbil de hashtag en hashtag: #Judici9N, #TotsSóm9N, #Niunpasenrere, #Ilovedemocracy… avui, si més no a Twitter, no hi ha consens. Fem cas a la facció veterana. Per la ràdio, l’ara president de la Generalitat, Carles Puigdemont, saluda el trio encausat amb una breu al·locució: “Un país capaç de fer el 9 de novembre té una democràcia més sana que un país que envia als jutjats els seus responsables”. Serà la frase més incisiva d’un discurs que, després, ja ha transitat pels llocs comuns que hem sentit i sentirem, al llarg de la matinal, en tota mena de declaracions i suports: ens jutgen a tots, és un judici polític, no esteu sols… breu i efectiu.

La cosa va de pressa, que el TSJC espera. La comitiva surt al carrer, amb un seguici oficial nombrós conformat pel govern en ple, exconsellers (Mas-Colell, el també processat Francesc Homs…) i presidenta i expresidenta del Parlament. En abandonar la plaça, s’hi afegeixen càrrecs d’altres partits i vips habituals del paisatge processista, que es donen cops de colze per compartir un instant de glòria el més a prop possible del trio cap de cartell. Aquí Ramon Tremosa; allà Juanjo Puigcorbé, més enllà Agustí Colomines, buscant saludats; més enretirat, Àngel Colom, guanyant posicions… Pel barri de la Ribera, els carrers s’estrenyen i, en aparença, comitiva, vips oportunistes, massa popular i reporters gràfics en lluita per un forat on col·locar l’objectiu, es confonen en un tot desordenat; en realitat, un invisible estol de policies de paisà va enretirant discretament espatlles i braços allargats àvids de selfie al pas del seguici. Marrada pel carrer de l’Argenteria en cerca d’escenaris simbòlics. La gent que s’amuntega als vorals i als balcons va aixecant una onada efímera d’aplaudiments i crits d’ànim al pas del tercet processat, com si fossin un grup de ciclistes enfilant un port de primera categoria; s’arrenca algun “ni un pas enrere!” o algun volem “volem votar!”, de tant en tant.

En arribar al fossar de les Moreres es fa una parada que sembla oficial i de forma –ara sí– prou unànime i entusiasta, es canta “Els Segadors”. En un lateral de Santa Maria del Mar, una formació de banderes amb la Creu de Sant Jordi i pendons negres disposats regularment, en equidistància gairebé militar, conforma una escenografia inquietant, talment com si Mas, Ortega i Rigau es dirigissin al baluard de Santa Eulàlia a aturar l’envestida dels exèrcits borbònics.

Una formació de banderes amb la Creu de Sant Jordi i pendons negres disposats regularment rep Mas, Ortega i Rigau al Fossar de les Moreres, com si es dirigissin a defensar el baluard de Santa Eulàlia

Nova aturada, més breu, davant de la gran senyera del Born Centre Cultural, seguida d’un nou meandre, més pronunciat, per tal que la riuada desemboqui per la banda nord al mar de gent i estelades que, des de ja fa força estona, s’ha anat conformant al passeig de Lluís Companys: 40.000 persones segons la Guàrdia Urbana, moltes vingudes d’arreu de la geografia catalana, enfilats en 140 autocars, segons l’ACN i Òmnium Cultural. Cafès, entrepans i cares de son conviuen pacíficament amb pancartes i eslògans ja coneguts d’altres convocatòries sobiranistes (un efecte més de l’acumulació de dies històrics). La novetat del dia podria ser el “volem democràcia”, que es reprodueix aquí i allà en diversos idiomes, destacant la variant anglesa, “love democracy”: la internacionalització del procés funciona, si més no, als carrers de Barcelona.

Una dona, davant nostre, ens demana disculpes quan n’aixeca un amb la versió en francès, “aimons la democracie”, mentre des d’un escenari conformat per una gran urna envoltada de sobres a escala, el director teatral Joan Lluís Bozzo s’erigeix en mestre de cerimònies i anima la concurrència a cantar l'”Estaca”. Algunes presents llegeixen la lletra d’una mena de cançoner ad hoc que sembla haver repartit l’organització. Un home, amb gorra de llana rivetejada per una senyera, exhibeix pedigrí: explica a qui l’envolta que fa més de trenta anys que du una adhesiu amb l’estelada al cotxe, “que ja me l’ha ratllat no sé quantes vegades”. Quan Bozzo no diu res, la megafonia punxa el senyal de Catalunya Ràdio, que tothom segueix amb molta atenció, fins al punt de somriure amb desconcert quan entra publicitat o apareix Màrius Serra amb el seu enigmàrius. D’altres es distreuen comentant com la bandera d’Espanya que presideix la coberta de l’edifici del TSJC sembla que pot ser arrencada per un cop de vent en qualsevol moment, no se sap si per un error real de manteniment, o per una il·lusió òptica no exempta de càrrega metafòrica.

La novetat del dia pel que fa a eslogans podria ser el “volem democràcia”, que es reprodueix aquí i allà en diversos idiomes, destacant la variant anglesa, “love democracy” / Victor Serri

 

Mentrestant, la comitiva oficial s’encalla entre sessions de fotos inacabables fins que assoleix l’objectiu de creuar per sota l’arc de triomf, moment anunciat solemnement des de l’escenari i que s’endú la primera gran ovació del dia. Al peu del monument, es tornen a fotografiar amb unes grans lletres retallades als seus peus, que conformen, de nou, la paraula “democràcia”, mentre s’escolta l’actiu Montserrat Carulla amb un missatge gravat d’aire èpic, que parla de “gent que no són herois, però que van canviar el curs de la història”, amb un fons musical de violins i metalls en crescendo. A continuació, Bozzo anuncia la presència a la tarima de les tres encausades, pronunciant els noms un per un i generant d’aquesta manera enceses ovacions individuals per a Mas, Ortega i Rigau, com si fossin integrants d’un trio musical al final d’un concert. Dels parlaments posteriors, poc a destacar: els arguments ja coneguts i que van explicar totes tres el dia abans en una roda de premsa i avui mateix, en un article firmat conjuntament i publicat a diversos diaris del dia: assumeixen la responsabilitat, ho tornarien a fer, i van obeir el mandat del poble de Catalunya.

A continuació, el trio trenca el cordó de tanques i policies, i enfila les escales de la seu judicial acompanyada d’advocades i familiars més pròxims, amb l’impresicindible comissari Joan Carles Molinero –de coneguda adscripció independentista– fent guàrdia ufanós a la portalada. En un gir final per saludar la concurrència, Mas no pot evitar aixecar per un instant els dos braços, triomfant, com un Ícar alat reemergit entre les aigües dividides de la paperera de la història. Aquell cartell electoral de fa cinc anys, tant criticat per messiànic, es mimetitza finalment amb la realitat però –poc que ho podien imaginar els spin doctors del masisme– no per obra i gràcia del veredicte de les urnes sinó per gentilesa de la Fiscalia General de l’Estat i de les giragonses llavors inimaginables del procés.

“Esperem que per aquesta porta no hi hagi d’entrar mai més cap defensor de la democràcia. Que hi entrin els que s’han carregat la sanitat pública”, deixa anar un sorprenent Joan Lluís Bozzo des de l’escenari

Encara abans de ser engolits portes endins, Joan Lluís Bozzo adreça un darrer missatge més desconcertant, que sembla fruit de la improvisació o d’un guionista poc documentat o bé malèvol: “esperem que per aquesta porta no hi hagi d’entrar mai més cap defensor de la democràcia. Que hi entrin els que s’han carregat la sanitat pública”. Els portaveus d’Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, l’Associació Catalana de Municipis i l’Associació de Municipis per la Independència intervenen a manera de cloenda des de la tarima. Jordi Sànchez té un record per a la gent gran, que avui (a raó de l’hora i de la condició de dia laborable) té un gran pes específic més que notable en la gernació: “diuen que això és la revolució dels somriures, però també és la revolució dels cabells blancs”. Mentrestant, un home amb els cabells blancs coberts amb una barretina suporta estoicament el pes d’una gegantina bandera en la qual no hi falta res: estelades diverses, les estrelles de la Unió Europea, una creu de Sant Jordi, els rostres serigrafiats dels tres protagonistes judicials del dia, i la paraula democràcia escrita en una amalgama de llengües. Al peu de l’escenari, mentre algunes assistents hi van pujant de forma ordenada per fotografiar-se al peu de la gran urna, veiem les lletres que havien dibuixat la paraula democràcia minuts amuntegades en desordre, a terra, com si fossin un verbalisme enginyat pel mateix Màrius Serra.

La gent d’edat avançada ha tingut un notable pes específic en la concentració d’avui / Victor Serri

 

Encara que formalment acabat, molta gent espera la llarga estona que duren les diligències prèvies, fins que comenci el judici, novament retransmès de forma nítida a l’avinguda aprofitant el senyal radiofònic. El magistrat Jesús Maria Barrientos, que presideix la sala, s’endú una esbroncada general quan interromp Artur Mas per dir-li que no cal que expliqui els motius pels quals no pensa respondre les preguntes de la fiscalia i les acusacions particulars. Encara un parell d’hores més tard, quan Mas, Rigau i Ortega abandonen la seu judicial acabat el primer dels cinc dies previstos pel judici, un considerable grup de gent ha aguantat pacientment per tornar-les a aclamar. La majoria, però, ja ha anat enfilant el camí cap al metro o els autocars. Fins al pròxim dia històric.

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;