Són les sis de la tarda. Només falta una hora pel començament de l’assemblea que aplega les sòcies de la cooperativa. La Clara vesteix amb calma però sense dilacions les seves dues filles i les convida a passejar totes juntes fins a l’ateneu cooperatiu. Allà, les petites romandran una bona estona amb altres nenes i nens que formen part del projecte de criança compartida i acompanyament familiar del barri. Normalment no funciona les tardes, però avui uns quants pares i mares –molts d’ells membres també d’un projecte de sobirania energètica- s’han posat d’acord perquè un d’ells romangui amb les petites mentre dura l’assemblea.
L’Ateneu forma part d’un edifici abandonat que va ser okupat fa deu anys i que compta, a més, amb un projecte d’habitatges comunitaris, un taller d’oficis, una biblioteca autogestionada i un parell d’espais polivalents per realitzar actes culturals i per a ús quotidià d’associacions i entitats de la zona. Fins i tot, el Banc del Temps disposa d’un petit raconet. L’Ateneu vertebra la vida del barri de dalt a baix i és un espai de trobada de referència per a veïnes de diferents generacions. No hi ha equipaments de titularitat municipal pels voltants, però això tampoc sembla una prioritat per les seves habitants. Sovint, fins i tot, s’han plantejat explorar models d’autogestió sanitària basats en el paradigma de la democràcia directa i la presa de decisions compartides entre veïnes i professionals de la sanitat descontentes amb la hipercentralització, burocratització i tecnificació de l’actual sistema…
Existeixen realitats comunitàries, cooperatives i autogestionàries que fan possibles petites experiències que es mouen a les esquerdes de la mercantilització, l’atomització i l’individualisme dominants sota el capitalisme
Aquest microrelat –fictici i real a la vegada- posa de manifest l’existència d’una sèrie de realitats comunitàries, cooperatives i autogestionàries que fan possibles experiències –petites, és cert- que es mouen al bell mig de les esquerdes de la mercantilització, l’atomització i l’individualisme dominants sota el capitalisme. Òbviament, potser només constitueixen petites illes de solidaritat en un oceà de mercantilització extrema i competència empresarial ferotge. Però en tot cas – i pel motiu d’aquest article- no podem sinó reconèixer que totes les iniciatives esmentades sorgeixen de la lliure iniciativa d’individus que es reconeixen mútuament en un seguit de necessitats compartides i es determinen a fer-les front de forma col·lectiva, autogestionada i solidària. Són, sense dubte, iniciatives privades. Privat versus públic. Posem-nos-hi.
Quan garantir un dret depèn exclusivament d’una determinada partida pressupostària de l’administració (local o supralocal en les seves diferents formes) diem que l’entitat, organisme, societat o ens que s’ocupa de fer prestar el servei –que l’esmentat dret sempre porta associat- als individus, forma part del sector públic. Públic és, avui i a l’imaginari polític i social dominant, sinònim perfecte d’estat. Així l’educació i la sanitat publiques són estatals i els seus treballadors són funcionaris o assimilats. Abans, però, d’entrar a considerar en profunditat sobre un dels dos àmbits esmentats, cal posar de manifest una errada d’origen. Aquesta dicotomia públic/privat es fonamenta en un reduccionisme en part interessat i sovint s’associa amb dues posicions polítiques que presenten –igualment de forma falsa- com antagòniques: el neoliberalisme i la socialdemocràcia clàssica swedenstyle (val a dir que algunes encara utilitzen el terme socialisme per referir-se a aquesta última). A més, l’esmentada oposició reforça la idea que l’estat i el capital existeixen com a dues realitats independents i amb interessos contradictoris quan això s’ha demostrat històricament fals: el capitalisme ha recorregut massivament a l’estat sempre que ho ha necessitat per garantir la seva supervivència i el segon mai l’ha fallat.
La dicotomia públic/privat reforça la idea que l’estat i el capital tenen interessos contradictoris, malgrat s’ha demostrat històricament fals
De forma totalment oposada, i en absolut contrast, totes les experiències què, en el marc dels mateixos sectors d’activitat que esmentàvem abans, s’ocupen de la prestació serveis com la sanitat, l’educació o la cultura, i són impulsades i finançades per agents diferents de les administracions públiques –i sense cap relació amb les mateixes-, les definim com iniciatives privades. Com, per exemple, ho és qualsevol experiència autogestionària. Permeteu-me, doncs, a continuació, proposar diferents parelles de contraris, l’objectiu de les quals és inserir-se en l’esmentat plantejament dicotòmic per qüestionar-lo en la seva totalitat, afegir-hi un bon grapat de matisos i evidenciar algunes paradoxes.
Autonomia vs Heteronomia. La burocràcia estatal no només són finestretes i formularis (avui on-line), sinó que porta associada un sistema particular de racionalitat que cerca la socialització dels individus en l’assumpció acrítica de la dominació estatal i, a la vegada, necessita un bon grapat de persones patològicament dependents del consum i l’espectacle. De nosaltres s’espera obediència i capacitat d’adaptació als entorns canviants de la postveritat i la liquiditat com a dogma. Al contrari, allò que és de totes, allò que serà veritablement públic, ha de construir-se col·lectivament, defugir les jerarquies i reforçar la nostra autonomia.
Autogestió vs l’imperi del crèdit. La titularitat pública-estatal d’empreses, serveis o béns és en realitat un miratge. L’actual estat del benestar es financia a base de crèdit i presenta una perillosa dependència dels organismes supraestatals que decideixen qui es mereix obtenir fons i qui no. Les universitats han rebut amb els braços oberts els bancs i les multinacionals que finançaran els futurs programes de recerca. Parlar de privatització de l’ensenyament superior vol dir parlar també de la financiarització de la despesa pública. En aquest context, potser aviat també a la sanitat, públic i privat, estat i capital, es dilueixen en un gegantí cos homogeni que vetlla pels interessos del capital mateix, o sigui dels diners i la mercaderia, que creix de forma autoreferencial.
Allò que serà veritablement públic, ha de construir-se col·lectivament, defugint de les jerarquies i reforçant la nostra autonomia: no sempre és sinònim d’estatal si acceptem que públic també pot significar comunitari o col·lectiu
En tot cas, el que és públic no sempre és sinònim d’estatal si acceptem que públic també pot significar comunitari o col·lectiu. Però s’ha de reconèixer que la veu pública acostuma a carregar-se políticament d’ambigüitat i ens ofereix informació molt clara i precisa només en un aspecte: el de la titularitat. Tant del servei com del conjunt d’actius humans i materials que són necessaris per a garantir-ne l’accés universal i gratuït. Però que la titularitat d’una empresa de gestió integral del cicle de l’aigua, per exemple, sigui pública només vol dir que el seu valor monetari pot ser dividit de forma imaginària pel nombre d’habitants del territori de referència i obtenir, així, una quantitat en diners que simbolitzaria fins a quin punt cada individu tindria dret de propietat sobre la societat esmentada. Malauradament, però, això deixa moltes coses fora de joc. En canvi, col·lectiu i, molt més enllà, socialitzat i autogestionat són adjectius que no només remeten a un model de gestió alternatiu (concretament, fonamentat en la descentralització i la democràcia directa), sinó a una proposta revolucionària pel que fa al tipus de societat de la qual volem formar part. Del que es tracta aquí, doncs, és de si volem passar de ser clients/espectadors a actors protagonistes. I en aquest punt, la clàssica contraposició públic/privat ja no ens serveix en absolut.
D’altra banda, i seguint les paraules d’en Carlos Taibo, la iniciativa privada no sempre està associada amb l’extracció salvatge de plusvàlua; el que David Harvey va popularitzar com acumulació per despossessió. El petit relat introductori ens dibuixava unes realitats comunitàries, cooperatives i autogestionàries amb les quals moltes de nosaltres estem familiaritzades. O, si més no, formen part del nostre particular projecte de vida. Allò que trobem desitjable quan pensem formes veritablement alternatives d’habitar els nostres pobles, barris i ciutats. No obstant això sovint trobem actituds confuses per part de qui es reconeix com a part dels moviments de lluita i resistència anticapitalista a l’hora de fer arribar, a la societat en general, el missatge sobre el model de societat que defensen. Més encara quan, reconeixent-les com a companyes, formen o han format part activa d’aquests espais i moviments. El fet que, als nostres dies, el debat s’hagi simplificat al màxim entre públic i privat és simptomàtic de l’estat de salut agònic de lluites antagonistes i la incapacitat manifesta d’aquestes per construir (reconstruir i reformular), no només propostes i models de gestió de la misèria existent (amb això ja tenen experiència), sinó, el que és més important, generar relats i pràctiques –teoria i praxi, compromeses amb la necessitat d’assolir transformacions estructurals que tinguin com a objectiu l’existència de comunitats humanes veritablement emancipades. És a dir, formades per individus conscients i amb capacitat efectiva de decidir sobre la totalitat de les seves vides. Emancipació i consciència s’uneixen fent servir els fils de l’autogestió i el suport mutu, i l’agulla de l’acció directa.
El fet que el debat s’hagi simplificat al màxim entre públic i privat és simptomàtic de l’estat de salut agònic de lluites antagonistes i de la impotència de la gestió de la misèria existent
En un intent de baixar arran de terra i prendre el pols a les possibilitats per fer front als desafiaments que ens planteja l’escenari regressiu en termes de redistribució de la riquesa d’allò que coneixem com ofensiva neoliberal, hi ha coses que no acabo d’entendre. En primer lloc, em costa de creure com encara hi ha qui –des de l’esquerra suposadament transformadora- pugui esperar el retorn de l’estat benefactor keynesià. Les causes de l’enèsima crisi del capitalisme –i seguint una vegada més la crítica del valor- són fonamentalment endògenes i tenen a veure amb la incapacitat de generar valor que no sigui fictici (que no provingui de creació il·lusòria d’actius financers), en un context on el treball productiu a occident és una espècie en extinció i els estats viuen en una espiral de crèdit a mort sense fi.
Després, trobo particularment enigmàtiques les raons per les quals una part de l’esquerra alternativa veu amb bons ulls la reprivatització, això sí, cooperativa de certs sectors estratègics de l’economia que abans estaven en mans de l’estat en forma de monopoli (o quasi). És el cas de les comercialitzadores d’energia i telecomunicacions o les finances. Però, en canvi, i en contrast, la mateixa esquerra inhibeix el seu impuls cooperativista quan parlem d’educació o sanitat. On sovint s’escenifica –les marees grogues són un bon exemple- un tancament gairebé unànime pel que fa a la defensa de l’ensenyament regulat per l’administració, és a dir, per l’Estat. Fins i tot una part gens menyspreable de qui es reconeix propera a la cultura política llibertària defensa sense matisos l’escola pública. En aquest sentit, hi ha un aspecte que, com a mínim, obre una línia d’argumentació relativament versemblant. Curiosament, l’economia social i solidària (majoritàriament també cooperativa) està impactant amb relativa força en aquells àmbits de l’economia que originalment van ser públics en la seva forma més pura (100% propietat de l’Estat), però que en un moment determinat van ser completament privatitzats. L’administració s’ho va vendre al millor postor, les grans corporacions es lucren i el seu model de negoci provoca que hagi qui es vegi exclosa del servei (com és el cas de la pobresa energètica o la impossibilitat d’accedir a finançament per part de persones amb recursos insuficients).
Fonamentar una estratègia política en la defensa de l’existent, millorat o corregit, de les privatitzaciosn és certificar la mort definitiva del dret social que es vol defensar
Llavors… Què passa amb aquesta aparent contradicció? Sembla que sigui necessària la privatització absoluta de l’educació, o dit d’una altra manera, la desaparició de l’ensenyament universal i gratuït dels 3 als 16 anys, per tal que comencin a generalitzar-se les experiències educatives cooperatives i autogestionàries impulsades per qui defensa un relat emancipatori propi de l’esquerra transformadora o antagonista. El mateix amb la sanitat. Però això, el que es presenta com una falta de criteri, o directament un sense sentit, no és res més que el reconeixement públic d’un fracàs. De l’absoluta absència d’una proposta veritablement transformadora i revolucionària dirigida a tots i cadascú dels espais de la vida quotidiana. És a dir, com reconeixem la impossibilitat de renacionalitzar (si el nostre model sanitari i educatiu és l’actual, la nostra proposta per a la resta de sectors estratègics no pot ser una altra) gegants corporatius com les energètiques o les proveïdores de telecomunicacions; llavors muntem cooperatives que, com a mínim, ens desglossin degudament la procedència ètica de l’energia que consumim. Tres quarts del mateix amb les finances.
I tornant al tema de l’educació, he de reconèixer que sovint es barregen dos aspectes que, al meu judici, són diferents. Una cosa és posar de manifest, de forma legítima, l’inacceptable que els centres educatius que discriminen persones d’origen divers, segreguen les alumnes per gènere (i per només dos quan n’existeixen múltiples assignacions) o les adoctrinen religiosament, rebin fons públics, comunitaris o com els vulguem anomenar. Però, per altra banda, que el model actual d’escola pública (sense retallades) sigui la proposta política de qui pretén transformar la realitat en un sentit emancipatori n’és una altra ben diferent. Pel qui escriu, l’escola Arcàdia, projecte educatiu autogestionari ubicat a Can Batlló (Sants, Barcelona) és una molt legítima iniciativa d’escola privada. En realitat, arreu del territori, sorgeixen un bon grapat d’experiències d’ensenyament comunitari i autònom a imatge del que esmentava. Però, malauradament, queden ocultes sota el groc dominant. Què hagués dit Ferrer i Guàrdia de tot plegat?
Fonamentar una estratègia política en la defensa de l’existent –de l’administració burocràtica, hipertecnificada i separada dels assumptes comunitaris-, o com a molt de l’existent millorat o corregit de les més fortes envestides privatitzadores, és simplement certificar la mort definitiva –i per avançat- d’aquell dret social que es vol defensar. Reconèixer que, finalment, acabaran privatitzant totalment l’educació i la sanitat. Dit d’una altra manera, anunciar al món sencer que es manca de cap model veritablement transformador que vegi l’extensió (sense límits ni exclusions de cap tipus) dels drets socials com a condició sine qua non per assolir l’autonomia de l’individu en el marc d’una comunitat emancipada. I, si això últim és el que realment volem, hem de reconèixer que encara està molt lluny del que estem acostumades a veure, sentir i llegir en els nostres dies.
