Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.
Mateu 25: 14-30, La paràbola dels talents
El sociòleg Robert King Merton va prendre les paraules de Mateu per fer referència a un fenomen que es donava en moltes àrees de la vida. Merton va descriure amb l’efecte Mateu la menor consideració que rebien els treballs i les obres d’escriptors, científics o artistes no coneguts, en comparació amb els treballs similars en importància, d’altres ja consagrats o famosos. Segons aquest efecte, les investigacions de científics joves, o no tan coneguts per la comunitat científica i la societat en general, encara que siguin millors que les dels seus companys ja consagrats rebran menor quantitat de mencions. I, a més, és possible que siguin oblidats o relegats a un segon pla, ocults per l’ombra del més famós.
Segons l’Efecte Mateu, les investigacions de científics joves rebran menor quantitat de mencions que les dels seus companys ja consagrats
Merton va deduir que la fama i la resplendor d’aquells investigadors reconeguts com brillants es devia al seu carisma, a la seva reputació o als efectes esdevinguts per les responsabilitats que havien tingut en dirigir grups de recerca. Ben al contrari, la situació dels “perdedors” es devia possiblement a la manca d’especialització d’aquests o a la seva inestable posició en els grups de treball. Al cap i a la fi, segons Merton, per aconseguir una major visibilitat és més important adquirir un determinat “rol” que no pas el treball realitzat.
El 1968 Robert K. Merton va donar a conèixer l’efecte Mateu a la revista Science. Per definir i encunyar aquest terme, el sociòleg es va basar en el treball d’una jove investigadora del seu grup, Harriet Zuckerman.
Durant la dècada dels 60 Harriet realitzava una investigació en el marc de la seva tesi doctoral. Investigava les característiques de l’elit científica i, per això, va realitzar entrevistes a científics nord-americans que havien guanyat el premi Nobel. Molts d’ells li van reconèixer que per dur a terme les seves llorejades investigacions, havien treballat colze a colze amb joves investigadors que formaven part dels seus grups de recerca. I que la feina i les aportacions d’aquests havien estat determinants. No obstant això, la comunitat científica els havia atorgat tot el mèrit a ells. Un dels entrevistats per Harriet Zuckerman va admetre que les mencions i els mèrits s’adjudicaven de manera un tant peculiar, ja que només se’ls atribuïen als investigadors amb renom. Potser, això es devia al fet que un cop llegida la llista d’autors que havien realitzat la investigació, només recordem el nom dels autors “famosos” i oblidem la resta.
De tot això, la sociòloga Harriet Zuckerman va concloure que la menor visibilitat dels científics i investigadors amb menys adjudicació de mèrits es devia a les relacions estructurals que s’imposaven en els grups de recerca. Amb posterioritat va adjuntar a aquest fenomen “l’acumulació d’avantatges”. De tal manera, que els científics amb més renom tenen més facilitats per aconseguir finançament per a les seves investigacions o ocupar càrrecs de pes en universitats o altres institucions. Resumint, i tornant a les paraules de Mateu, “a qui té, més se li donarà”.
El 1968 Merton va publicar l’article The Matthew Effect in Science, i el nom de Harriet Zuckerman apareixia únicament en les notes a peu de pàgina
Harriet va defensar la seva tesi en 1965 i els resultats de la mateixa van ser fonamentals perquè Merton identifiqués, expliqués i definís l’efecte Mateu. No obstant això, el treball de Harriet no va ser reconegut públicament pel sociòleg. El 1968 Merton va publicar l’article The Matthew Effect in Science, i el nom de Harriet Zuckerman apareixia únicament en les notes a peu de pàgina. Merton i Zuckerman van continuar treballant junts i el 1993 van contreure matrimoni.
Tots dos sociòlegs van treballar en el camp de la sociologia de la ciència. Van estudiar l’estructura, les relacions i els processos de socialització de la comunitat científica, però no es van fixar en les desigualtats de gènere que es percebien en la comunitat en l’època. 25 anys més tard, el 1993, la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter va treure a la llum el que va passar en el transcurs de la definició de l’efecte Mateu. Amb aquest exemple explicava i definia la discriminació sistemàtica que ha patit la dona en l’àmbit de la ciència.
Margaret W. Rossiter va definir l’oblit conscient i sistemàtic que havien patit les aportacions de les dones científiques i investigadores fent honor al nom d’Harriet Zuckerman i al de l’activista en pro dels drets de les dones, Matilda Joslyn Gage, que va ser la primera en fer-se ressò d’aquest fet. D’aquesta manera, la discriminació que han patit les dones en la ciència ha estat coneguda des de 1993 gràcies a Margaret W. Rossiter amb el nom d’efecte Harriet/Matilda (encara que avui dia es conegui com l’efecte Matilda).
L’Efecte Matilda posa de manifest no només la discriminació soferta per les dones. També reflecteix la negació de les aportacions, descobriments i el treball de moltes dones científiques, donant l’autoria dels mateixos a companys d’investigació.
La discriminació que han patit les dones en la ciència ha estat coneguda des de 1993 gràcies a Margaret W. Rossiter amb el nom d’efecte Harriet/Matilda
Rossiter ha anat recopilant varietat de formes de discriminació: l’oblit de les dones que signaven articles científics al costat dels seus marits; l’aïllament al qual es veien sotmeses moltes investigadores en grups de treball masculins; l’atribució de “mala fama” intencionada a dones per desprestigiar el seu treball; científiques a les què han robat els seus descobriments; dones que han estat apartades d’un lloc de treball davant companys que ostentaven currículums menys brillants, o aquelles els noms de les quals no eren registrats complets en les bases de dades científiques, sinó amb les seves inicials, el que feia molt difícil que els seus noms fossin reflectits i reconeguts en els resultats de les cerques.
Robert K. Merton va triar un nom bíblic per definir la sobreestimació que es fa del treball dels científics amb reconeixement públic. Margaret W. Rossiter es va fer ressò de la tasca d’una dona del segle XIX que va treballar en pro dels drets de les dones, per definir la falta d’estima i consideració que han patit les dones en l’àmbit de la ciència.
Margaret W. Rossiter ha subratllat amb freqüència que cal reconèixer i acceptar que les dones han patit una discriminació sistemàtica en la ciència, perquè la història s’escrigui correctament. Sense cap dubte, la història de la ciència ha de recollir les aportacions i els noms dels científics i les científiques amb imparcialitat, recordant a totes aquelles Matildas que hem tingut al llarg d’aquest camí.
Uxune Martinez Mazaga és llicenciada en sociologia i posgraduada en gestió de recursos i comunicació. És responsable de la base de dades de la comunitat científica vasca Inguma i col·labora amb la Càtedra de Cultura Científica de la UPV/EHU en el blog Zientzia Kaiera.
Article publicat originalment en euskera a Zientzia Kaiera i en espanyol a Mujeres con ciencia. Publiquem aquí una traducció del segon.
