La crisi sistèmica de la globalització neoliberal està transformant el panorama polític i econòmic mundial. A Europa, això s’ha manifestat de diverses maneres, que van des del Front Nacional a França, el moviment 5 Stelle a Itàlia i Podemos a Espanya, fins al Brèxit, el símptoma més clar de la nova configuració geopolítica global. En el cas dels Estats Units, la inèrcia d’aquests fenòmens ha engendrat el personatge de Donald Trump.
En els seus primers cent dies de govern, el nou president dels Estats Units d’Amèrica (EUA) ha mostrat com personifica la supervivència del capitalisme a través d’accions aparentment “proteccionistes”, com són la sortida immediata de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (TPP) i altres mecanismes fiscals per a la repatriació de capital, però mantenint polítiques neoliberals ortodoxes com la derogació de l’Obamacare, abaixant els impostos als més rics i la reducció de la regulació financera, atacant la Llei Dodd-Frank del 2010.
Bona part de la població se sent decebuda pel “somni americà” i s’aventura en una aposta del tot o res típica dels casinos de Las Vegas, mentre se’ls xiuxiueja a cau d’orella “make America great again”
Conscient de la seva pèssima relació amb els mitjans hegemònics i l’establishment del seu país, però amb la tranquil·litat de saber que té l’exèrcit de part seva, Trump ha implementat una estratègica de comunicació propagandística que al·ludeix als sentiments de frustració, angoixa, ira, tristesa i desesperació de bona part de la població que se sent decebuda pel “somni americà”, obre múltiples fronts i s’aventura en una aposta del tot o res típica dels casinos de Las Vegas mentre els xiuxiueja a cau d’orella un seductor “make America great again”.
L’enemic perfecte?
Des del seu discurs a la Torre Trump el juny del 2015, l’aleshores precandidat republicà ha dirigit els seus atacs a Mèxic. Per a fer-ho, Trump ha utilitzat la idea de la construcció d’un mur fronterer (pagat per Mèxic) com a fil conductor d’una narrativa neofeixista caracteritzada per l’exaltació del sentiment patriòtic i la “supremacia blanca”, una ideologia amb la qual simpatitza certa part de la població estatunidenca i que simbolitza la figura de l’emigrant com a prototip d’enemic públic.
Mèxic, en el seu paper dels “salvatges que vénen de més enllà del mur”, és sens dubte un rival propici donada l’enorme bretxa de poder que el separa de “Ponent”. Una de les principals causes del creixement d’aquesta desigualtat de poder en les últimes dècades ha estat l’abandonament, per part del govern de Mèxic, de la sobirania nacional i de la identitat llatinoamericana com a necessitat històrica, que havia constituït una forma de protecció i cohesió davant d’un veí amb aspiracions imperialistes. Per contra, l’actual decadència de l’Estat mexicà sembla no tocar fons entre els continus escàndols de corrupció i impunitat i la violència desenfrenada per la guerra contra el “crim organitzat”.
Sense comptar pràcticament amb cap suport social, la resposta del govern mexicà als constants “atacs” ha estat erràtica i tímida enfront d’un negociador agressiu (bullier) com és Trump, que no ha dubtat a humiliar un dels seus socis comercials més importants. Segons informacions filtrades per la premsa, les agressions verbals i gestuals han arribat inclús al grau d’amenaçar el president Enrique Peña Nieto d’enviar tropes nord-americanes per fer front a la ineptitud de l’exèrcit mexicà en la lluita contra el narcotràfic.
Així, de forma abrupta, s’inicia el Mèxit, terme que diferents mitjans han utilitzat per designar el cúmul de decisions polítiques que tenen per objectiu excloure Mèxic de forma unilateral dels vincles econòmics que van subscriure el Canadà, els EUA i Mèxic el 1993 amb la firma del Tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN o NAFTA, per les seves sigles en anglès). La renegociació del TLCAN, anunciada per ambdós governs per al maig d’aquest any, acabarà –després de poc més de tres dècades de disseny i execució– amb el projecte d’integració econòmica que pretenien aquests acords.
Els mitjans han utilitzat el terme Mèxit per designar l’objectiu d’excloure Mèxic de forma unilateral dels vincles econòmics que van subscriure amb Canadà i els EUA amb el Tractat de lliure comerç de l’Amèrica del Nord
Durant aquest període, a Mèxic s’han implementat progressivament els alineaments macroeconòmics del consens de Washington, que eren un requisit indispensable per a aconseguir integrar-se en l’economia d’uns socis comercials amb què competia/negociava sense igualtat de condicions (Taula 1). Això s’ha materialitzat en un model econòmic singular i dependent que permet la lliure circulació de mercaderies i capitals i, al mateix temps, exclou la lliure circulació de treballadors, de tal forma que els salaris baixos i altres condicions de precarietat s’han convertit en un dels principals avantatges competitius per a Mèxic.
L’impacte d’aquest model sobre la població és un dels temes més estudiats per l’acadèmia mexicana i genera una gran controvèrsia. Els arguments a favor de la integració amb l’economia nord-americana es basen en estudis que ressalten els efectes beneficiosos de la Inversió Estrangera Directa (IED) i el superàvit en la balança comercial en termes de creació d’ocupació, creixement del PIB i millora d’altres indicadors macroeconòmics de referència. Per altra banda, l’ala més crítica n’ha assenyalat aspectes negatius com la volatilitat financera derivada d’una profunda dependència de la IED, l’absència de transferència tecnològica, la creació d’un mercat de treball summament precaritzat i l’aprofundiment de les històriques bretxes de desigualtat entre nord i sud, entre localitats urbanes i rurals i entre rics i pobles.
Més enllà d’aquest debat, és un fet que aquesta organització de l’economia ha posat l’èmfasi en el desenvolupament urbà, de manera que la població de les ciutats s’ha duplicat entre 1980 i 2015, i ha passat de 40 a 80 milions de persones. Alhora, el camp mexicà ha estat monopolitzat pels grans productors, que han orientat l’agroindústria cap a l’exportació i han generat una pèrdua de la sobirania alimentària, ja que actualment s’importa fins al 70% de l’arròs, el 50% del blat, 33% del blat de moro i 15% dels fesols consumits al país.
El desplaçament de la producció agrícola camperola ha obligat la població rural empobrida a embarcar-se en un èxode migratori massiu. Així, algunes regions (Nord-Centre) s’han convertit en grans ciutats industrials manufactureres connectades a les cadenes de producció global gràcies al “dúmping” laboral, impositiu i mediambiental. Com a conseqüència, aquestes regions compten amb la presència d’abundant mà d’obra en situacions d’extrema vulnerabilitat, mentre que altres (Sud – Sud-est) només són tingudes en compte per les seves riqueses naturals. Alguns pronostiquen que el Mèxit serà un cop dur a l’economia mexicana i posarà en perill milions de llocs de treball, tenint en compte que el 90% de les vendes a l’estranger de Mèxic es dirigeixen a l’Amèrica del Nord, i que el 80% provenen del sector manufacturer i representen el 28% del PIB.
Alguns pronostiquen que el Mèxit serà un cop dur a l’economia mexicana tenint en compte que el 90% de les vendes a l’estranger es dirigeixen a l’Amèrica del Nord
Fins al moment, algunes empreses com Samsung, Ford o Chrysler han abandonat els seus projectes, i s’espera que siguin moltes més les que les segueixin. Altres veus parlen d’una oportunitat històrica per a recuperar la sobirania perduda. El cert és que hi ha una gran incertesa al voltant de les repercussions d’aquest important moviment geopolític. Això no obstant, ja se’n comencen a veure alguns exemples, com les reformes en la política migratòria estatunidenca, que ha iniciat un programa de deportacions massives que afectarà milions de treballadors. Aquest programa incrementa les competències actuals dels funcionaris, incorpora 15.000 nous agents i aplica, entre altres mesures persecutòries, expulsions exprés als “sense papers” que faci menys de tres anys que són al país i/o tinguin antecedents legals.
Davant d’aquesta situació, i al·ludint a la metàfora de Joc de Trons, “el poble lliure” de Mèxic ha de resistir fermament els atacs d’un govern cada vegada més assetjador que busca resituar la seva posició a l’escena global, i fer saber al món que “l’era de la paciència estratègica” ha acabat i que qualsevol país pot encarnar demà el paper dels “salvatges que viuen més enllà del mur”.
