Els enfrontaments que protagonitzen els grups partidaris i detractors del govern de Nicolás Maduro des de fa més de dos mesos han deixat més de 60 víctimes mortals. Les protestes a Caracas no s’aturen i l’anunci de la convocatòria d’una Assemblea Constituent ha intensificat l’espiral de violència. Com s’ha arribat fins aquí?
Veneçuela s’ha convertit en un polvorí, un estat de conflicte social i polític permanent que es retroalimenta des de dins i que la comunitat internacional encén amb benzina des de fora.
La situació del país caribeny, més enllà de la crisi social, política i econòmica, passa per una crisi de governabilitat provocada pel xoc institucional constant entre els poders executiu i legislatiu, en què el mediador natural, el poder judicial, té una postura majoritària a favor de l’oficialisme.
Desacatament del Parlament
Part del conflicte que es viu avui a Caracas s’origina arran de les eleccions legislatives del desembre de 2015. Per primera vegada en més de quinze anys, l’oposició va obtenir la majoria a l’Assemblea Nacional (AN), després d’uns comicis molt qüestionats. La polèmica més transcendent va tenir lloc a la regió de l’Amazones, on es va denunciar la compra de vots a favor de l’oposició. Davant les evidències de frau, el Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) va suspendre els parlamentaris implicats en l’escàndol, però l’AN va insistir a mantenir-los per no perdre la majoria absoluta. Aleshores, el tribunal va declarar el Parlament veneçolà en desacatament i va invalidar i deslegitimar les seves decisions. Des d’aleshores, el xoc entre poders és constant.La coalició opositora de la Mesa de Unidad Democrática (MUD) ha intentat destituir Maduro a través de diferents mecanismes: des d’intentar convocar un referèndum revocatori en contra seva, que va ser desestimat per frau, fins a declarar un suposat “abandonament” del càrrec del mandatari o cridar a les eleccions anticipades sense tenir potestat per fer-ho.
Sempre és l’economia
Després de diversos intents de diàleg i negociació, el clímax de la crisi va arribar el 30 de març passat, quan una resolució polèmica del TSJ va cessar les funcions del Parlament. La premsa va atiar el joc per perjudicar –encara més– la imatge d’un país situat al punt de mira. Les raons de la decisió del TSJ van quedar totalment eclipsades per l’acusació generalitzada d’una suposada falta de democràcia.
El motiu esgrimit per la justícia tenia a veure amb una inversió que podia donar més marge de maniobra al govern en el marc de “l’Estat d’Excepció i Emergència Econòmica” declarat el 2016. La principal empresa estatal veneçolana, Petróleos de Venezuela (PDVSA), va rebre una oferta de compra –per part de la companyia russa Rosneft– del 10% de la petroliera Petropiar, el control de la qual recau sobre PDVSA en un 70% i en l’estatunidenca Chevron en un 30%.
L’1 d’abril, els grups partidaris i detractors del president van sortir al carrer i les protestes no han cessat
La Constitució veneçolana estableix que l’AN és l’encarregada d’aprovar la conformació d’empreses mixtes o consorcis que vulguin interactuar financerament amb el desenvolupament petrolier del país. Tot i que l’oposició, amb majoria al Parlament, ja havia anunciat el rebuig a l’anunci, l’Assemblea Nacional no podia firmar cap autorització perquè estava en situació de desacatament.
Violència i Assemblea Constituent
L’espiral de reaccions que va desencadenar la decisió de la justícia va obligar els tribunals a fer marxa enrere, però feia temps que les alarmes s’havien disparat al màxim a tot el país. L’1 d’abril, els grups partidaris i detractors del president van sortir al carrer per encapçalar una sèrie de protestes que s’allarguen fins a l’actualitat. En total, fa més de dos mesos que hi ha mobilitzacions a la capital del país i, segons la fiscalia, les protestes han deixat 66 víctimes mortals i més d’un miler de persones ferides.
Just un mes després de l’inici de les manifestacions, Maduro va anunciar la convocatòria d’una Assemblea Nacional Constituent. La proposta va rebre crítiques dures, fins i tot des del chavisme, com les de la fiscal general, Luisa Ortega Díaz, que insisteix que “és el poble sobirà qui té la potestat de convocar una Constituent”, no el president.
De fet, l’argument de la magistrada es justifica amb l’article 347 de la Constitució veneçolana, precisament, la fórmula escollida per l’expresident Hugo Chávez per convocar l’Assemblea Constituent per primer cop, el 1999, per poder redactar la Carta Magna actual. Però l’article següent del text, el 348, també atribueix al president de la República la potestat de convocar-la sense necessitat de fer una consulta nacional prèvia. Just el que ha fet ara Nicolàs Maduro.
En el procés actual, el president veneçolà ha prohibit la postulació de candidats i candidates de partits polítics per a l’Assemblea Nacional Constituent i ha establert que les persones escollides siguin representants territorials i de diversos sectors del món social: joves, indígenes, estudiants, pensionistes, empresariat, camperolat, etc. Els sectors crítics ho interpreten com una via per corporativitzar el vot i assegurar-se una majoria, però la resposta de Maduro ha estat clara: el text de la nova Constitució serà validat per la ciutadania a través d’un referèndum popular. En total, 55.000 persones han presentat les seves precandidatures. De totes elles, només 545 arribaran a ser membres constituents.
Article publicat al número 433 de la ‘Directa’
