El 15 de febrer, la ciutat de Tarragona es felicitava del gran cas que el món mundial li fa. Finalment, Tarragona és guanyadora en alguna cosa i aquesta cosa es diu “un cotxe”. Sí, el nou model tot terreny de Seat portarà el nom de la ciutat en època romana, Tàrraco. Ja podem treure el cava i oblidar tot l’oblit i menyspreu que l’antiga capital imperial romana ha acumulat en els darrers decennis per part del Govern de la Generalitat de Barcelona. Durant anys, el PP local va atribuir a aquests greuges el mal estat de la ciutat, i en bona part va ser aquesta aposta la que va portar el seu cap més flamenc, Alejandro Fernández, a optar seriosament per l’alcaldia de la capital provincial. Fernández va ser l’abanderat de l’atac contra Catalunya disfressat d’anticentralisme català. Es va cansar de defensar la gamba tarragonina, que només mengen els rics, i de dir públicament que “Barcelunya ens roba”, quan tothom sabia que el que volia dir era “España, una y no 51”.
La sensació d’abandonament a Tarragona, a molts nivells, és evident; però aquesta sensació sovint és instrumentalitzada per un sentiment “blavero” que intenta contraposar tarragonisme a catalanisme i confondre el primer amb l’espanyolitat.
2017-2018…
El 2018, però, una fita com cap altra està destinada a aconseguir “aixecar els ànims” de les tarragonines i els tarragonins més enllà del cotxe de Seat, segons paraules del Govern municipal del PP-PSOE, amb el suport amb la boca petita d’uns Ciutadans que esperen el seu gran moment, aquell en què els resultats catalunyesos o estatals esdevinguin també municipals i aconsegueixin l’alcaldia. Tarragona és part de Tabàrnia, diuen, alhora que són i no deixen de ser, en cap cas, més espanyols que el toro d’Osborne… La fita tarragonina, que podria esdevenir tabarnesa pel munt de mentides, enredades i preses de pèl que acumula, són els Jocs Mediterranis del 2018, que –per si no ho sabíeu– són uns Jocs que es faran a Tarragona enguany després d’haver-se hagut d’ajornar un any perquè la ineptitud del govern municipal va fer impossible que es fessin quan tocava, el 2017.
Cal dir que no serà el primer cop que Catalunya aculli uns Jocs Mediterranis. Del 16 al 25 de juliol de 1955, l’Estadi de Montjuïc de Barcelona era testimoni d’un important esdeveniment esportiu internacional. Era el primer cop que això passava. Acollir els Jocs Mediterranis tenia una intenció bàsicament de reparació de credibilitat internacional i no ho van aconseguir del tot, però Samaranch és un producte directament procedent d’aquella convocatòria.
De Tarragona al món: mediterranis
Desgavell rere desgavell fins al desgavell final, els Jocs Mediterranis s’han tirat endavant com el gran projecte del període amb Josep Fèlix Ballesteros al capdavant de l’Ajuntament. En els darrers tres anys, han vist com l’absoluta majoria de partits que componen l’actual consistori es van presentar o essent molt crítics amb l’esdeveniment o demanant directament que no es fes. No hi ha hagut manera, i l’experiment ha tirat endavant, amb un ajornament d’un any per ineptitud dels que el volien fer, una presentació i retirada d’un projecte privatitzador de les instal·lacions construïdes o adequades (a través de l’empresa Santa Gadea) i una negativa total a la participació de la gent de la ciutat en qualsevol decisió que afectés el projecte, començant per la decisió sobre si era bo per a la ciutat tirar-lo endavant.
Un punt a banda mereix l’agra polèmica entre el que era el president del Consejo Superior de Deportes (CSD), Miguel Cardenal, que va acusar l’alcalde Ballesteros de molt diverses qüestions, entre altres de ser un mentider i d’haver-lo insultat, quan aquest el va acusar de no haver pogut fer els Jocs quan tocava. Cardenal va arribar a explicar que l’alcalde Ballesteros li va demanar, en un moment determinat, que intercedís en el Tribunal Administrativo del Deporte (TAD) per evitar una sanció de tres punts que el comitè de competició havia interposat al Nàstic l’any 2014 per l’alineació indeguda.
Un “projecte cultural”
Però tornem al gran esdeveniment i al “projecte cultural” secret que l’acompanya. Perquè a banda que regeneraran barris sencers, els Jocs –Olímpics, Mediterranis o els que siguin– sempre porten aparellat un projecte cultural amb què fer callar als que sempre acaben dient que són només un projecte especulatiu. I ara! També són cultura i per això tenen un “projecte cultural”.
Des que el regidor Josep M. Prats (ex-Unió Democràtica i ara Junts per Avançar) va marxar del Govern local indignat per la violència exercida contra les tarragonines i els tarragonins l’1 d’octubre –en un acte que l’honora–, la cosa ha anat de mal en pitjor. El mateix mes d’octubre, la regidora del PSC i possible hereva o successora de Ballesteros, Begoña Floria, es feia càrrec del “projecte cultural” i canviava les regles que fins aleshores hi havia. Si Prats s’havia negat a cedir les treballadores de la Conselleria de Cultura a la Fundació Tarragona 2018, perquè són poques i fan moltíssima feina, Floria no només les va cedir sinó que els va fer fer més hores que un rellotge.
El “projecte cultural” dels Jocs no existeix, encara que no us estranyi que aparegui un milió d’euros per fer-lo en un tres i no res
Cal dir que el “projecte cultural” dels Jocs no existeix, encara que no us estranyi que aparegui un milió d’euros per fer-lo en un tres i no res. Coses del 155. I segurament és per això que d’ell se n’encarregarà José Luis Martín, regidor del PP, que secretament i silenciosa és la gran esperança blanca de la cultura tarragonina. Martín i “una empresa externa”, explica la premsa. Esperem que “una empresa externa” sigui molt més eficient que Martín com a regidor de Transparència, una assignatura que Tarragona –amb ell al capdavant– no només ha suspès amb un Molt Deficient, sinó que ha passat de zero a tres.
Entremig de tot això, banderetes, banderilles i cantants coneguts d’Operación Triunfo, o La Voz, que sempre són cavalls guanyadors… i alguna exposició del Ministerio de Cultura que graciosament enviaran a la colònia perquè ens enllustrem. I caspa, caspeta, Setmana Santa i Santa Tecla, que també són cultura. En resum, l’afonament del Titànic, o de la barqueta de pesca, està previst, està anunciat i serà executat amb pulcritud i gosadia. El dia que s’acabin, Ballesteros, somrient com si res més no sabés fer, dirà que han estat l’enveja de moltes altres ciutats i la tripulació li anirà cantant a ritme de pas-doble “Manolete, Manolete, si no sabes pa’ que te metes!”. I tot a fi de bé, que el mal ja està fet. I si patiu perquè fem el ridícul davant del món, no patiu!!!, que aquests Jocs no se’ls mira ni el Tato. I encara sort…
*Article publicat al número 448 de la ‘Directa’
