El temps –si fos allò que en diem core i tingués sentit d’edat– havia anat retorçant-se i això volia dir que ja no fumava tant després dels àpats plasticosos, ni fora la cova, ni liava en papers fotogràfics les paraules en el fum ni el fum dins les paraules com havia fet antany. Ara el seu sintetitzador, més afinat i mancat per la fam de muses enterrades, i el llac calmat i els passos de cigne en cingleres de sutge on rodolen els bevedors del gebre altiu, eren alguna cosa semblant a allò que el trasbals dels sense ànima anomena el transbordament i l’èxit. Encara plovia a la seva ciutat, i a totes les ciutats on anava, i encara volava amb companyies de baix cost en ports amb rebedors airívols. Vestia semblant i en la seguretat estimava menys i rascava menys l’acord de la mandra. Tot el que és bonic és lluny, es deia, llauna en mà, assegut en un banc enlairat –havia oblidat quantes vegades s’havia repetit aquestes mateixes paraules de jugador enfonsat, i quants cops restaven encara per fer una aportació menor a l’harmonia humana.
Despertes com l’ala
en la pressió arribant,
i el teu pervers badall sota el cel!
Has esperat molt
per arribar aquí,
no t’importava
quan descendies
directe per les cascades
de les dones;
de fet,
hi tornaries feliç,
i la gran serp entre les cames
que t’havies promès
es cruspiria els serafins esventrats,
però aquesta vegada el braç del pare
et serviria a tu mateix
perquè et mengessis.
Com en un teatre que-no-acaba-sent-mai,
l’estúpid brindis brollant,
així és la teva vida en el món,
mentre esperes.
Darrerament, inventat
d’una manera de fer-te aparèixer
a partir de rumors,
he après de
recordar-te amb forma humana,
envoltada d’ocells
sorcadors, com àngels
asseguts en trons d’aire condicionat.
A vegades els crits
se m’han confós amb els dels gats
i no he sabut la boca
que em fel·lava,
i he anat a dins
com en un abordatge de miralls,
i he vist com
les meves ofrenes
acaben sempre en hemorràgies.
És la ciutat perduda enmig d’un desert emboirat
la que fa que ressoni la campana i la música del pecat,
la que enllustra l’arribada del seu trobador
en cada una de les pedres i senderots,
la que ensenya la cançó com una sandàlia
pel sacerdot enlairat;
és el somriure rubicund dels llavis humits
de l’estirada que menstrua
en la posta,
i els cavalls color rovell
de les vigílies incendiàries,
que ens avisen,
a la plana antiga,
abundosa de porcs i de pedres sortints
(la primera ofrena, la que provocà
la primera ofensa,
és la força del treball que excava
fins que desenterri totes les plomes de la mort),
els himnes numerats on espeteguen els somnis
fets de no gaire
entre núvols i budes mandarins.
I tu! Tu!
Tu que potser voldries no formar part de la pastoral,
sembla que has decidit baixar,
així que t’enfiles pluja avall
a la ciutat penjada,
i a dins la campana
hi fas bramar tot un ramat immortal!
Et porto als llavis
com una fulla
amb silvestre olor.
Segueixo assegut
al mateix banc
a mirar el teló dels nostres contes,
molts anys
després.
Qui n’estaria orgullós?
Podent ser lliures
vam decidir
vetllar.
Homes sense temps,
sovint apareguts,
no som allà,
ni veníem d’aquí,
sinó que hi hem estat,
i així seguim, seguim,
ens diem adéu perquè
hem fracassat…
I tu més
i tu res
i en aquests orgues de partença
el cor missioner desvetlla
les espigues de l’elegia i de la llet,
i aleshores
jo torno endolat per l’adéu
a cantar a la gent migrant
defugida de l’únic-i-real,
el nostre monument.
Article publicat al número 452 de la ‘Directa’
