Després de la derrota de la Guerra Civil, amb l’esclafament del moviment obrer i la pràctica liquidació de totes les seves organitzacions, a la fi de la dècada dels 50 les noves fornades laborals s’incorporen a la lluita, i reconstrueixen un nou i vigorós moviment obrer que protagonitza fites importants. Així va néixer la Llei General de la Seguretat Social de 1966, amb vigència des de l’1 de gener de 1967, i que va significar un salt qualitatiu en la consolidació d’un sistema públic de pensions a l’Estat espanyol.
Aquesta llei significava la implantació d’un model unitari i integrat de protecció social, amb una base financera de repartiment, gestió pública i participació de l’Estat en el finançament. També establia l’edat de jubilació als 65 anys. Es necessitaven vuit anys de cotització per tenir dret a la pensió i com a base reguladora per calcular-la es tenien en compte els dos anys anteriors a la data de la jubilació. I, sobretot, s’establia un règim transitori de bonificacions per a totes les persones que havien cotitzat abans de l’1 de gener de 1967 a l’Assegurança de Vellesa i Invalidesa i/o Mutualisme Laboral (encara que fos un únic dia).
Reforma de 1985 i vaga general
El govern del PSOE va presentar un projecte de llei que consistia a passar de 2 a 8 anys el període de la base reguladora per calcular la pensió, i de 8 a 10 els anys necessaris per tenir-hi dret. Davant d’aquesta primera retallada, CCOO va convocar una vaga general de 24 hores el 20 de juny de 1985, a la qual es van sumar ELA-STV i l’esquerra sindical (LAB, CIG, CGT, USTEC, SOC d’Andalusia i altres col·lectius). UGT no la va convocar ni hi va participar malgrat el cost que li va suposar. La vaga, malgrat la feroç campanya del govern i de tots els mitjans per desprestigiar-la, va ser un èxit rotund, amb una participació d’uns 5 milions de persones. Aquesta va ser la primera vaga general des del final de la Guerra Civil. El PSOE no va retirar la seva reforma, però es va veure obligat a establir per llei la revisió automàtica de les pensions amb l’IPC.
Pacte de Toledo i les noves reformes
A proposta de CiU, el Congrés dels Diputats va crear una ponència parlamentària (Pacte de Toledo) per elaborar un informe sobre els “problemes estructurals” del sistema de la Seguretat Social. Aquest informe es va aprovar el 6 d’abril de 1995 –quan encara governava el PSOE–, i va quedar consagrat posteriorment en el pacte entre el govern del PP, CCOO i UGT.
Engegava així un canvi de model, d’un sistema públic de pensions a un construït sobre dos pilars: unes pensions públiques convertides en pensions de subsistència, “complementades” amb pensions privades. Perquè tot això s’anés concretant, la primera recomanació del Pacte de Toledo va ser establir que “les cotitzacions socials hauran de ser suficients per a la cobertura de les prestacions contributives”. Així, s’eximia l’Estat de la responsabilitat del pagament de les pensions de la Seguretat Social i s’assentaven les bases per iniciar el desmantellament del sistema públic de pensions.
També es va acordar assentar una segona destralada a la quantia de les pensions, passant de 10 a 15 anys per tenir-hi dret. Posteriorment, el 2001 i 2008 es van aplicar dues noves reformes que comportaven importants agressions als treballadors, i alguna millora.
L’huracà neoliberal
El 2010, el govern de Zapatero, després d’haver estat repetint durant molts mesos que a l’Estat espanyol no hi havia cap crisi, va claudicar davant la troica, que li va imposar una cura de cua cavall per a l’economia espanyola, amb retallades en totes les matèries. En la reforma de les pensions que va imposar, any rere any s’incrementa l’edat per poder jubilar-se, fins a arribar als 67 anys en l’horitzó de 2027. Es passa de 15 a 25 anys el període necessari per accedir a la pensió. I no només això, sinó que per a la “cobertura de llacunes” (el temps sense haver cotitzat durant aquest període) la retallada de la pensió pot ser d’un 38%. També es va pactar aplicar el factor de sostenibilitat el 2027.
La solució exigeix reimplantar un model de revalorització automàtica de les pensions amb relació a l’IPC
S’augmenta també de 35 a 37 els anys necessaris per a cobrar el 100% de la pensió, juntament amb altres requisits. El 2011, Zapatero va congelar per primera vegada les pensions, una decisió que va representar la pèrdua d’un 3% del poder adquisitiu, i va obrir el camí que després ha seguit Rajoy.
Així, el PP, un cop al govern, ha aprofundit l’atac a les pensions aprovant una nova reforma de pensions i avançant al 2019 el factor de sostenibilitat (segons alguns economistes, per als nous pensionistes pot representar fins a un 30% menys). A més, introdueix el factor de la revalorització: augment del 0,25% de les pensions en lloc de l’índex de preus al consum (IPC), que havien estat aplicant fins llavors. Això pot representar que en situacions d’una alta inflació, d’aquí a pocs anys, es pugui perdre fins a la meitat de la pensió.
Marea Pensionista de Catalunya
A la campanya electoral de 2011, el PP es va comprometre a revisar les pensions amb l’IPC. Un cop al govern, no va aplicar l’1,9% que tocava. Com a conseqüència d’aquest atracament, a principis de 2013 es van començar a presentar demandes judicials des d’associacions de veïns i assemblees del 15-M a l’àrea metropolitana de Barcelona, que posteriorment es van estendre a la resta de Catalunya. El febrer de 2014, es va constituir, en una multitudinària assemblea a les Cotxeres de Sants, la Marea Pensionista. Dos anys més tard, es va crear la Coordinadora Estatal per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions, un pas important per estendre la creació de col·lectius de pensionistes a la majoria del territori de l’Estat.
Fa cinc anys que aquest govern aplica un 0,25% en la revalorització de les pensions, que representa, juntament amb la congelació de 2011, una pèrdua de més del 7% del nostre poder adquisitiu. Davant d’aquesta situació i de la campanya de mentides i amenaces del govern i els seus adlàters, posant en qüestió l’actual sistema de pensions, es van convocar dues mobilitzacions a l’Estat (el 22 de febrer i el 17 de març), amb la participació de milions de persones, en la seva majoria pensionistes. En l’última jornada reivindicativa, en dia festiu, també s’hi van sumar joves i treballadors en actiu, precisament els més afectats en el futur per les reformes que s’estan aplicant.
No ens entabanaran amb qualsevol de les ocurrències que estan llançant. La solució requereix reimplantar un model de revaloració automàtica de les pensions en relació amb l’IPC, restablir la jubilació als 65 anys i fixar una pensió i un salari mínims a partir dels 1.080 euros mensuals. A més, el finançament ha d’estar garantit per llei, de manera que obligui els Pressupostos de l’Estat a assignar les partides que cada any siguin necessàries per pagar les pensions mantenint les cotitzacions socials, i urgeix incorporar al Règim General de la Seguretat Social els treballadors i treballadores de la llar, amb totes les conseqüències.
Article publicat al número 452 de la Directa.
