L’adhesió a la no-violència és un dels aspectes més controvertits a les mobilitzacions populars dins el marc del Procés independentista català. Es podria generalitzar que a l’esquerra independentista i entre sectors anarquistes solidaris amb el Procés, les persones solen ser més crítiques amb la no-violència, mentre que als partits i a les associacions de la societat civil catalana abunda la insistència que “som gent de pau”. No obstant això, per a la gran majoria de gent, el seu rebuig o afirmació de la no-violència es deu més al context particular que no a cap ideologia o principi ferms.
En un estudi que vaig realitzar d’una quarantena de moviments populars i revoltes que han ocorregut des del final de la Guerra Freda a tots els continents, es van esclarir uns límits força marcats de l’acció no violenta. Aquesta és summament capaç de provocar una crisi de governació i forçar la substitució d’un govern per un altre, però únicament si té el suport d’unes institucions de poder (normalment una combinació de la premsa, l’exèrcit, els bancs o els estats dominants de la regió). Els moviments estrictament no-violents no han sigut capaços ni d’ocupar un espai a la societat per a la creació de relacions socials transformadores ni de defensar-se d’una repressió forta (en l’àmbit d’intervenció militar o inclús una intervenció policial enèrgica, com la que va posar fi a l’intent d’una revolució de color a Bielorússia l’any 2006).
Per tant, totes les anomenades victòries de la no-violència dels darrers 28 anys han canviat un règim explotador per un altre, a base del rebuig superficial d’un govern corrupte, sense cap anàlisi profunda ni visió transformadora. Aquesta afirmació resulta sorprenent per les moltíssimes persones que creuen que la no-violència era responsable d’algunes de les conquestes més importants del segle XX, com la independència de la Índia o la conquesta de drets civils per part de les comunitats afroamericanes als EUA. Però, en tots aquests casos, no es tracta d’un moviment pacífic, sinó d’una manipulació historiogràfica. Eren moviments amb importants corrents combatives i fins i tot armades, que tampoc no van assolir les seves fites més fonamentals.
De fet, la tendència dels pacifistes a pactar amb les institucions de poder jugava un paper clau en l’assoliment de reformes a costa de canvis profunds, provocant nombroses acusacions de traïció al si d’aquests moviments. Per exemple, l’organització de Martin Luther King no va aconseguir acabar amb la segregació a cap ciutat meridional fins que la joventut de Birmingham va rebel·lar-se tant contra els activistes professionals com contra la policia i va prendre el control del centre de la ciutat, fent fora als esbirros amb placa i cremant els negocis blancs; la campanya de King que sí que va mantenir el seu caràcter pacífic, a Albany, Geòrgia, va ser un fracàs total.
Totes les anomenades victòries de la no-violència dels darrers 28 anys han canviat un règim explotador per un altre, sense cap anàlisi profunda ni visió transformadora
Malauradament, la història l’escriuen els vencedors. I la proliferació d’amnèsia social sembla ser un element fonamental de la no-violència. Al brot sense precedents del pacifisme massiu al 15-M, escassejaven les referències al trajecte llarg i fecund de lluites anteriors, com si volguessin parar el neoliberalisme i la corrupció sense ni parlar de la Transacció ni del cicle en auge de vagues i okupacions. A Catalunya, la presència de memòria històrica a les lluites sol ser un punt fort en comparació amb altres països, però fomenta lliçons col·lectives i eines de resistència popular que no ens porten pas a la no-violència.
És veritat que, a l’Estat espanyol, tenim algun exemple de lluita no violenta, com l’antimilitarista o el moviment contra els transgènics (l’una que estava destinada a guanyar la seva demanda bàsica contra la mili, independent de les seves tàctiques, i l’altra que va fracassar). Però les veteranes d’aquelles lluites no eren pas les autores del dogma de no-violència hegemònica ni al 15-M ni ara al Procés. És més, les tradicions d’il·legalitat i de sabotatge d’aquelles lluites històriques no hi tindrien cabuda.
La no-violència extrema (manis silencioses o prohibició de costums ben arrelats com són les pintades, l’anonimat mitjançat màscares o caputxes, els piquets, etcètera) fou resultat de consignes que van venir des de dalt i que evidenciaven una desconnexió total amb la història de lluites d’aquí. Es donava suport entre les masses no per les seves experiències de lluita sinó per idees poc definides provinents dels mitjans en el sentit que “la violència no funciona”.
Puigdemont i Junqueras confien més en Brussel·les que en les classes populars i la no-violència és l’expressió de la seva desconfiança
A tot arreu, el concepte de no-violència s’ha transformat dràsticament durant l’última dècada. Les lluites pacífiques més complexes han desaparegut i a dia d’avui els únics moviments remarcables són aquells que segueixen el formulari de Gene Sharp, com serien les anomenades Revolucions de Colors. Aquest es basa en l’organització vertical del moviment, la mobilització massiva mitjançant lemes superficials, la valoració d’imatge per sobre de contingut i la cerca de suport als mitjans de comunicació i altres institucions de poder. Cal mencionar que Sharp va rebre diners de la DARPA, agència del Departament de Defensa dels EUA per desenvolupar el seu mètode i que deixebles de Sharp han treballat directament per al Pentàgon en campanyes de canvi de règim a una dotzena de països. És a dir, que el mètode no conté cap pràctica alliberadora ni canvia qui realment exerceix el poder en una societat.
Frantz Fanon, teòric i partícip de les lluites anticolonialistes a l’Àfrica i al Carib, qualificava de sanador l’efecte psicològic viscut per persones històricament oprimides que planten cara i lluiten amb força contra els seus opressors. També explicava de forma molt elegant el paper de la no-violència a les relacions interestatals. L’acte de governar és per sobre de tot un procés de dominació. Mitjançant la no-violència, els líders d’un moviment popular assenyalen a la classe dirigent que són capaços d’entrar a dita classe, que se’ls poden confiar la direcció d’un nou país. Segons Fanon, els líders africans imposaven la no-violència en una certa fase del moviment per mostrar als estats europeus que, tal com podien controlar tot un poble en moviment, podrien controlar un país estable.
Heus aquí l’arrel de l’autoritarisme i la insolidaritat de la no-violència, característiques que es van evidenciar durant la primera vaga general del passat 3 d’octubre, quan el consens de les assemblees per “un minut de silenci” es va trencar en imposar-se manis totalment silencioses; o quan, a Barcelona, els defensors de la no-violència van apallissar un noi encaputxat, justificant-se amb la mentida transparent que policies encaputxats estaven infiltrant les manis.
No hi ha cap dubte que els dirigents del BCE i la UE han seguit les revoltes i conflictes als carrers de Barcelona —i a vegades de tot Catalunya— als últims anys. Han sigut anys amb moltes amenaces a l’estabilitat de l’UE i nombroses revoltes populars provocades per les polítiques d’austeritat. Si la classe dirigent catalana pot mantenir la disciplina no-violenta entre les masses durant una època de màxima conflictivitat social, mostra que podria ser més capaç que l’Estat espanyol d’evitar una revolta netament anticapitalista. Només l’amenaça de tal revolta podria convèncer l’UE de superar la seva aversió al tema d’alliberament nacional.
Mitjançant la no-violència, els líders d’un moviment popular assenyalen a la classe dirigent que són capaços d’entrar a dita classe, que se’ls pot confiar la direcció d’un ‘nou país’
Aquesta necessitat de pacificar les classes populars ens il·lumina un paral·lelisme històric. Tal com el president Companys va decidir no armar als treballadors la vespra d’un alçament feixista, Puigdemont i els seus col·legues han mostrat que prefereixen regalar una victòria a la dreta espanyolista a arriscar una revolta popular capaç de fer fora la Guàrdia Civil i la Policia Nacional (forces no tan destres en el control d’avalots com els Mossos). Perdre el control al carrer també significaria perdre el control sobre el Procés i sobre la direcció del nou país. Puigdemont i Junqueras confien més en Brussel·les que en les classes populars i la no-violència és l’expressió de la seva desconfiança.
La qüestió de què pot aconseguir la no-violència és de summa importància per al moviment actual, sobre tot atès al seu caràcter interclassista. El nou país que imaginen els líders del Procés és molt diferent al nou país que imaginen moltes persones a la base. Si les consignes de la no-violència vénen des de dalt, pot ser que ens portin al destí equivocat.
*Peter Gelderloos viu a Catalunya des de 2007. És l’autor de Como la no violencia protege al Estado, La anarquía funciona, El fracaso de la no-violencia i Worshiping Power: An Anarchist Vision of Early State Formation (encara no traduït).
