Divendres 4 de maig, Kanbo, Iparralde (País Basc nord). Poques hores després que diverses personalitats escenifiquessin la dissolució d’Euskadi Ta Askatasuna (ETA) en aquest municipi del vessant nord dels Pirineus, a l’Audiència Nacional espanyola quedava vist per a sentència el judici als vuit joves d’Altsasu, a qui la fiscalia demana 60 anys de presó per un presumpte delicte de terrorisme.
Aquesta és la distopia que viu el País Basc, set anys després que l’organització ETA cessés l’activitat armada. Malgrat l’entrega dels seus arsenals, l’Estat amb qui havia de negociar el desmantellament s’ha girat d’esquena i la utilitza com a espantall per obstaculitzar la pau i la normalització política.
Amb aquesta anomalia va celebrar-se la Conferència de Kanbo, on les cadires reservades a les autoritats espanyoles van ser ocupades per mediadors, partits polítics bascos i francesos partidaris del procés i una societat civil sense la qual aquest horitzó no hauria estat possible.
És veritat que ETA estava a un pas de desaparèixer. La deslegitimació de la violència a Europa arran del fenomen gihadista i la pèrdua del suport que havia rebut entre el seu naixement –l’any 1959– i els anys durs de la guerra bruta, l’havien portat al llindar del precipici. De la mateixa manera que la creixent incomprensió dels seus atemptats havia obligat l’esquerra abertzale, colpejada per la repressió i afeblida en el terreny electoral, a replantejar la seva funció com a actor polític.
El canvi de rumb va començar a dibuixar-se fa anys, però va tenir el punt d’inflexió a mitjans de 2006, quan Arnaldo Otegi i altres líders de l’antiga Batasuna van incloure a la ponència “Zutik Euskal Herria” la necessitat de girar full a la violència. El document, avalat per la majoria de les bases abertzales el gener de 2010 i que bevia de la Declaració d’Altsasu, on referents del moviment havien recollit els Principis de Mitchell –elaborats a propòsit del conflicte nord-irlandès–, va situar ETA en el carril de la desaparició.
Ponts des de la trinxera
L’embat de l’Estat espanyol i el cop de timó de l’esquerra abertzale han estat fonamentals per a aquest desenllaç. Però el principal mèrit correspon a les entitats, plataformes civils i persones compromeses amb la pau. Una amalgama de zubi egileak (constructors de ponts, en eusquera) que, a vegades públicament i altres des de l’anonimat, han aplanat el camí per a la dissolució d’ETA.
Podríem recordar la influència que els anys 90 van tenir Pakea Orain, l’Associació pro Drets Humans, Gesto por la Paz i Denon Artean, organitzadores d’una imponent cadena humana pels carrers de Vitòria el desembre de 1992. O el moviment pacifista Elkarri, que aleshores emergia en un context on la pau semblava una veritable quimera atesa l’acumulació de morts, represàlies
i denúncies per tortures.
Elkarri va començar a bastir una xarxa de complicitats sense la qual la dissolució d’ETA hauria estat inimaginable
Nascut de la Coordinadora Lurraldea, pròxima a l’esquerra abertzale, Elkarri va començar a bastir una xarxa de complicitats sense la qual la dissolució d’ETA hauria estat inimaginable. Perquè, així com a la seva primera Conferència de Pau de 1995 només van comptar amb les forces autodeterministes, en la celebrada entre 2003 i 2005 va atraure figures de tot l’arc parlamentari basc i navarrès –tret del PP i UPN–, mediadors de prestigi internacional i 122.513 homes i dones que, a través d’un manifest, van instar els actors en litigi a “trencar el bloqueig per transitar cap a la pau i la resolució democràtica del conflicte”.
En paral·lel a Elkarri, cal destacar el grup de dones Ahotsak, que a les palpentes de la treva d’ETA de 2006 i després d’un període de reunions clandestines, va irrompre al Palau Euskalduna de Bilbao per contribuir a desballestar la cultura bèl·lica que sembrava de mines i rancúnies la societat basca.
També el 2006, una vegada la demanda de pau era àmpliament compartida, Elkarri va mutar-se en Lokarri, una agrupació destinada a canalitzar suports a favor de la convivència. S’hi va sumar tot seguit la Declaració dels sis, on mitja dotzena de premis Nobel van reclamar l’obertura de negociacions entre ETA i l’Estat espanyol; la creació del centre de pau Baketik, impulsat per franciscans amb l’objectiu de formar voluntaris en tasques de reconciliació, i desenes de propostes més que, des de l’àmbit local, han acostat els sectors polaritzats pel flagell de la violència.
En el recorregut no han faltat períodes en què les bombes i la repressió han sepultat qualsevol bri d’esperança
En aquest recorregut no han faltat períodes en què les bombes i la repressió han sepultat qualsevol bri d’esperança. Així va passar arran del trencament de les converses entre l’executiu del PSOE i ETA, escenificat amb l’atemptat contra la Terminal 4 de l’Aeroport de Barajas el 30 de desembre de 2006. Tan bon punt l’alto el foc va saltar pels aires, les llistes successores de Batasuna van ser il·legalitzades; un escamot etarra va assassinar l’exregidor socialista Isaías Carrasco el març de 2008; van fracassar les reunions secretes que PNB, PSOE i l’esquerra abertzale havien encetat al Santuari de Loiola, i Arnaldo Otegi, un dels arquitectes del procés, va ser engarjolat en el context del cas Bateragune. Però, així i tot, les iniciatives a favor del diàleg mai no van desaparèixer, ni tan sols quan faltaven les condicions objectives per a impulsar-lo.
Tothom recorda l’acte que, sota el lema Egin bidea bakeari (Obrim el camí cap a la pau), va tenir lloc al Bulevard de Sant Sebastià a finals de 2007; la jornada artística amb què els col·lectius Ikertze, Artamugarriak i Oteizaren Lagunak van omplir la platja donostiarra de Zurriola l’octubre de 2008, o la consulta que el novembre d’aquell any Lokarri va organitzar a Gernika entorn l’exigència d’una entesa política per a la convivència.
L’embús del procés de pau, doncs, sempre ha contrastat amb dinàmiques civils per a la reconciliació. Espais que han facilitat el gir estratègic de l’esquerra abertzale i, en aquest tombant de dècada, dues cites de referència obligada amb vista que ETA deixés les armes: la Declaració de Brussel·les (29 de març), promoguda pel Grup Internacional de Contacte (GIC), integrat per Brian Currin i altres experts en resolució de conflictes, i la Declaració de Gernika (25 de setembre), on tot el sobiranisme basc –tret del PNB– va exhortar l’organització a desaparèixer, cosa que va concretar-se el 10 de gener de 2011, quan, de manera unilateral, l’organització va decretar una treva “permanent i verificable”.
A partir d’aquí, tot va accelerar-se: Sortu (la nova marca de l’esquerra abertzale) va ser legalitzada, el GIC va crear la Comissió Internacional de Verificació (CIV) i el 27 d’octubre de 2011 el Palau d’Aiete de Sant Sebastià va acollir la famosa conferència de pau gràcies a la qual, tres dies més tard, ETA cessava l’activitat definitivament.
Constructors de pau
Lokarri ha sigut un dels agents que han arrossegat ETA al desmantellament. No sols perquè, de la mà del mediador Currin i la CIV, va generar unes expectatives fiables per a l’esquerra abertzale i l’organització armada, sinó també perquè, juntament amb Bake Bidea –la plataforma pacifista d’Iparralde–, va crear el març de 2012 l’anomenat Fòrum Social, el coixí ciutadà des del qual s’ha substanciat el desig majoritari d’assolir una pau justa i duradora.
Entorn del Fòrum Social –on participen Ahotsak, la Fundació Etikarte i la Càtedra Unesco de Ciutadania i que ha rebut el suport de FundiPau, Conciliation Resources, Berghof Foundation o l’Associació Europea de Juristes per a la Democràcia i els Drets Humans–, s’han desenvolupat desenes d’experiències en l’àmbit comunitari. Entre elles, la dinàmica Hitzorduak (Cites), on víctimes d’ETA, ex-preses i altres agents implicats en el contenciós han intercanviat les seves inquietuds, així com els “Fòrums de convivència social”, que han permès a la població establir un diàleg honest a fi de superar recels i desconfiances mútues.
Errenteria, Tolosa, Lasarte, Azpeitia, Elgoibar o Getaria també han acollit fòrums auspiciats per grups pacifistes
Municipis com Errenteria, Tolosa, Lasarte, Azpeitia, Urnieta, Elgoibar o Getaria també han acollit fòrums auspiciats per grups pacifistes en els quals s’ha analitzat la petjada social que ha deixat la violència, alhora que, des de Gogora – Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets Humans, s’han organitzat seminaris que han incentivat els valors de la convivència i el respecte pels drets humans. Sense oblidar, pel seu enorme simbolisme, la taula rodona celebrada a Barcelona el 21 de novembre de 2012, en la qual, per primer cop de manera pública, representants de l’esquerra abertzale van reconèixer el dany causat en el conflicte i van invocar la pau i el diàleg.
També van marcar un punt d’inflexió les catorze trobades restauratives que els anys 2011 i 2012 van celebrar-se entre víctimes i activistes d’ETA que, des de l’antiga presó de Nanclares de la Oca (avui presó d’Àlaba), volien manifestar el seu penediment i la voluntat de posar fi a la violència, o les conferències que els anys 2014 i 2015 van fer que víctimes d’ETA i els GAL emplacessin l’Estat espanyol a iniciar un marc de negociació.
Així és com l’exigència del desarmament ha arribat a places, carrers i fòrums cada vegada més inclusius. Igual que, en el marc d’aquest apoderament popular, les demandes vinculades als drets individuals i col·lectius han arrossegat un ventall creixent de capes ciutadanes. N’és un exemple Sare, nascuda per defensar els drets de les preses polítiques; Gure Esku Dago, on sectors distanciats pel conflicte s’han retrobat al voltant del dret a decidir, o el projecte Ehunberri, impulsat el 2015 per la Fundació Donostia i Gune Irekiak amb l’objectiu de “contribuir a la pau” mitjançant la “reconstrucció del teixit social” i que, des d’aleshores, dinamitza el cicle “Diàleg de sabers” i altres propostes similars.
Tot plegat ha portat el País Basc a un estadi de resolució pel qual la tasca del Fòrum Social –als territoris del sud–, a l’escalf del Grup Internacional de Contacte, ha sigut determinant. Al nord, els anomenats Artesans de la Pau, 172 voluntàries del moviment pacifista d’Iparralde que han esglaonat el desarmament, i el juny de 2016, quan va reconvertir-se en Fòrum Social Permanent per tal de cohesionar tots els agents compromesos en el procés sota cinc grans principis: el desarmament, els consensos bàsics, la integració de preses i refugiades, la defensa dels drets humans i la lluita per preservar la memòria i la veritat en pro d’una convivència futura.
En virtut d’aquest plantejament –que té l’aval dels sindicats ELA, LAB, CCOO, Steilas i les associacions Sare, Baketik, Etxerat, Gernika Batzordea, Uharan, Bake Bidean, Egiari Zor, Ahotsak i Antxeta Irratia–, el 8 d’abril de 2017 els Artesans de la Pau i Bake Bidea van fer possible el Dia del Desarmament a Baiona, en què la CIV i la policia judicial francesa van certificar sobre el terreny les armes lliurades per ETA.
La cita de Baiona va palesar la capacitat de la societat per “moure les línies vermelles” dels diferents actors polítics, i així van expressar-ho en un manifest les entitats internacionalistes Associació Pau i Dignitat, Mugarik Gabe, Mundubat, Lumaltik, Associació Euskadi-Cuba, Associació Jorge Adolfo Freytter Romero i el Col·lectiu Llatinoamericà de Refugiades-Bachué. Com és conegut, aquella jornada va donar peu a la posterior Conferència de Kanbo del passat 4 de maig, en què ETA va anunciar formalment la seva dissolució.
En qualsevol cas, la fi d’ETA s’ha d’inscriure en un procés respecte al qual l’Estat espanyol continua atiant l’espantall del terrorisme per bloquejar-ne l’avenç. Però, tot i aquesta distopia, ja ha tingut un efecte balsàmic per a la població, com ho demostren el recent comunicat d’Herria 2000 Eliza, Atxik Berrituz i altres col·lectius vinculats al cristianisme de base celebrant el pas d’ETA, o la pluralitat d’institucions i organismes dels diferents territoris que, després de l’escepticisme inicial, han aplaudit la perseverança dels constructors de ponts (zubi egileak) per posar fi a unes sigles que impedien pensar més enllà. Dependrà de la mateixa societat que la pau s’escrigui amb la voluntat que ningú hi perdi perquè tothom hi guanyi.
————————————–
El difícil equilibri entre la memòria i l’oblit
ETA ja és història. Se’n va el gran protagonista d’un conflicte del qual fa temps que s’analitzen les conseqüències en diferents àmbits de la societat. La majoria d’iniciatives han aparegut arran de l’alto el foc amb què l’organització armada va posar fi a les seves accions l’octubre de 2011. D’això ja en fa sis anys, i, tot i que la seva presència no ha desaparegut en l’imaginari social, comença a ser una gran desconeguda per les adolescents que van néixer quan els atemptats anaven de baixa o s’havien extingit.
Des del mateix govern basc s’ha volgut repassar l’impacte que ha tingut la violència a les aules, com a eina imprescindible per recordar el passat
Des del mateix govern basc s’ha volgut repassar l’impacte que ha tingut la violència a les aules, com a eina imprescindible per recordar el passat, i, a través de testimonis directes, reforçar els valors ètics i l’empatia mútua davant les ferides psicosocials que ha provocat.
Així ho pretén el programa “Adi-Adian”, que, des de 2013, impulsa la Direcció d’Innovació Educativa i la Secretaria General per la Pau i la Convivència als centres d’ensenyament secundari, on víctimes del conflicte aporten el seu testimoni i comparteixen la seva dolorosa vivència amb l’alumnat;
o “Memorian Plazean”, un dels projectes pilots que Gogora – Institut de la Memòria va posar en funcionament el 2014 a efectes que familiars de persones assassinades ofereixin el seu relat en càpsules de vídeo i carpes situades en llocs cèntrics dels municipis bascos.
També les universitats comencen a acollir debats sobre la premissa que “hi ha un repte pedagògic entre els més joves”, explica Alberto Olalde, professor de justícia transicional a la Universitat del País Basc. Segons Olalde, mediador en les trobades restauratives que van celebrar-se entre víctimes i victimaris els anys 2011 i 2012, “és necessari que es coneguin les diferents vulneracions, sobretot aquelles que no han estat ressignificades tal com es mereixien, especialment les causades per l’Estat”.
No obstant això, ell i altres professors indiquen que, si bé és un deure recordar el passat, també oblidar té el seu valor. Parafrasejant l’assagista nord-americana Susan Sontag, Olalde considera que “assolir la pau inclou oblidar, perquè d’altra banda no podríem viure”. Un equilibri d’una enorme complexitat, atès que la memòria ha de donar cabuda a tothom, “però si es fa respectant els diferents relats i se’ls reconeix socialment, segur que esdevindrà sanador i terapèutic”.
Per a ell i altres persones expertes, processar tot plegat pot anar de pressa, de manera que en pocs anys la història d’ETA, dels GAL i altres situacions de violència quedaran relegades a manuals, museus o memorials de víctimes. Espais que l’alumnat haurà de visitar per conèixer els drames que ha experimentat la societat basca com a antídot perquè no tornin a passar. A hores d’ara, diu Olalde, la prioritat és treballar amb cautela els valors ètics i humanitaris sabent que les pors i els recels encara són presents en les mirades.
10.000 alumnes de 82 centres d’educació secundària del País Basc ja han tingut l’oportunitat d’escoltar testimonis de víctimes d’ETA, els GAL i abusos policials
14 reunions secretes entre víctimes d’ETA i persones preses d’aquesta organització es van celebrar els anys 2011 i 2012 a la presó alabesa de Zaballa en el marc de les trobades restauratives
Article publicat al número 454 de la ‘Directa’
