Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les treballadores autònomes i precàries s'organitzen al marge del sindicalisme tradicional a Itàlia

“No existeix cap subjecte inorganitzable, només cal trobar la forma d’organització adequada.” Així resumeix Tiziano Trobia el principi que, l’any 2013, va comportar el naixement de les CLAP (Cambres del Treball Autònom i Precari) al centre social Esc del barri San Lorenzo, a Roma. “Tant a l’Esc com als altres espais socials de Roma —continua Trobia, activista i impulsor d’aquest sindicat alternatiu i autònom— ja s’havia començat a discutir sobre què era la precarietat laboral, però ens vam adonar que l’elaboració teòrica, tot i que fos necessària, ja no era suficient. Així vam pensar en ajuntar les formes de lluita típiques dels centres socials amb les del sindicalisme. Al principi vam veure quines eren les situacions laborals de les persones que freqüenten espais d’aquesta mena i, a partir d’allà, vam començar a fer les primeres intervencions en sectors diferents”.

L’idea de base de les CLAP fou que els grans sindicats italians de sempre –la Confederació General Italiana del Treball (CGIL), la Confederació Italiana de Sindicats de Treballadors (CISL ) i la Unió Italiana del Treball (UIL)– van fracassar en el moment que calia defensar les noves treballadores precàries. En realitat, la CGIL, el sindicat italià més majoritari, i antigament molt proper al Partit Comunista Italià, va entendre ràpidament que el món laboral estava canviant i va intentar reorganitzar-se: el 1998, després d’algunes lleis que introduïen formes molt precàries de treball a Itàlia, va néixer el NIDIL (Noves Identitats Laborals, sindicat federat amb CGIL) amb l’objectiu de representar les treballadores que no tenien lloc a les articulacions tradicionals del sindicalisme.

L’idea de base de les Cambres del Treball Autònom i Precari (CLAP) fou que els grans sindicats italians de sempre van fracassar en el moment que calia defensar les noves treballadores precàries

“Quan vam crear NIDIL pensàvem que la precarietat era una condició temporal cap a una feina estable i en canvi, ara podem dir que ha passat a representar una part molt gran del mercat laboral”, explica Claudio Treves, secretari general de NIDIL. Tiziano Trobia ho veu diferent: “Tot i haver començat a intervenir bastant d’hora, la lògica de NIDIL és insuficient per interpretar la situació i deixa sense cobertura una part molt gran de les treballadores precàries”, apunta.

Llavors les CLAP es van organitzar d’una forma territorial i no pas sectorial, com les Cambres del treball (Camere del Lavoro) organitzacions territorials de la CGIL que incou les diferents federacions sindicals en una zona geogràfica i estan regulades per l’article 10 de l’Estatut del sindicat. Aquests espais van néixer a Itàlia a final del segle XIX i que es caracteritzaven per una component molt marcada de mutualisme. Les primeres formes de lluita es van organitzar en el sector sanitari on hi ha molts casos de persones que treballen formalment com autònomes, però que en realitat tenien una relació laboral fixa amb l’empresa.

Mobilització de repartidors de menjar a domicili a Itàlia

“Per nosaltres tractar amb les empreses i, si cal, plantejar la qüestió davant d’un jutge, és molt important, perquè l’èxit genera entusiasme a les persones i funciona molt millor que qualsevol campanya publicitària. Al mateix temps, sabem que no és suficient i que s’han de promocionar campanyes polítiques sobre temes més generals”, explica Trobia. Per exemple, les CLAP, des de fa anys, defensen la necessitat d’introduir un renda garantida per a tothom i així permetre refusar les formes de treball no dignes. Ara aquesta retribució s’ha convertit en un dels punts centrals del programa del Moviment 5 estrelles i pot haver estat una de les claus del seu últim èxit electoral (32% del vots en les últimes eleccions generals), tot i que la seva proposta sigui molt més propera a una indemnització per atur que a una renda mínima garantida.

Les CLAP, des de fa anys, defensen la necessitat d’introduir un renda garantida per a tothom i així permetre refusar les formes de treball no dignes

Nascudes a Roma, les CLAP han començat a trobar espai també en altres ciutats italianes, com Nàpols, Pàdua i Torí. Aquesta última ciutat és particularment interessant perquè l’octubre del 2016 els repartidos (riders) de Foodora (una empresa alemanya d’entrega ràpida de menjar, en la línia de Deliveroo) van organitzar la primera vaga a Itàlia per protestar contra les seves condicions laborals. La mobilització va tenir un gran impacte mediàtic i va fer possible revelar els problemes dels riders. En aquell moment a Torí, el CLAP encara no existia, però darrerament s’ha ocupat del tema, també perquè un grup dels riders que van participar a la vaga després van decidir lluitar per ser reconegudes com a treballadores amb contracte i no autònomes.

La seva tesi era que el control que Foodora i les altres empreses que ofereixen el mateix servei exerceixen sobre les treballadores no és compatible amb un tipus de contracte autònom. Finalment, el jutjat de Torí va donar la raó a la empresa i per tant, va evitar un efecte dominó que probablement hauria suposat canvis radicals en tot el sector. “Nosaltres no vam buscar directament un contacte amb els riders —explica Ilaria Magariello, de CLAP Torí—, però hi va haver una convergència d’objectius i vam començar a col·laborar. El principi de CLAP és no teledirigir les formes de lluites que han escollit les treballadores i, així, que elles puguin mantenir la seva autonomia”. Aplicant aquest principi, afirma que no és fàcil trobar formes de col·laboració amb els sindicats tradicionals, que “segueixen formes del segle XIX que ja no funcionen. El model ara ha ser el sindicalisme social”, conclou Magariello.
Organització autònoma

També Claudio Treves, del NIDIL-CGIL reconeix que en aquest sector, les lluites han derivat cap a formes d’organització autònoma, tot i que el NIDIL hagi intentat, sense molt d’èxit, mantenir contactes amb les realitats més actives. Riders Union n’és una. Aquest grup autorgantizat de repartidores de Bolonya va néixer fa uns mesos en aquesta ciutat. “Ens vam organitzar per sortir de l’aïllament i vam començar de seguida a agregar treballadores de diferents plataformes. Al principi vam fer molta autoformació i després vam començar a fer vagues. No hem rebut cap suport dels sindicats ni l’hem anat a buscar: l’assemblea és oberta i es possible participar-hi, però no com organitzacions”, detalla.

El passat 15 d’abril Riders Union va impuslar a Bolonya la primera assemblea de riders d’abast italià amb la participació de treballadores de moltes ciutats diferents

El passat 15 d’abril Riders Union va impuslar a Bolonya la primera assemblea de riders d’abast italià amb la participació de treballadores de moltes ciutats diferents. Tot i que es va notar la diferència entre algunes de les participants pel que fa a la situació contractual (algunes, sobretot les més joves, veuen amb bons ulls les possibilitats de flexibilitat que ofereixen els contractes actuals), hi va haver un acord sobre la necessitat de formar una coordinadora estatl i impulsar la creació d’espais on les treballadores es puguin conèixer i col·laborar com, per exemple, tallers-bici.

Un treballador de Deliveroo, que prefereix romandre en l’anonimat, assegura a la Directa que un dels objectius de la lluita actual ha de passar obtenir el reconeixement dels riders com part del sector logístic per poder acollir-se al conveni del sector. En un país caracteritzat per una baixa conflictivitat laboral, en canvi, en el sector de la logística darrerament les mobilitzacions han crescut, sobre tot a les regions del nord del país.

Guglielmo Musso, de Cobas, una de les organitzacions sindicals que més han impulsat aquest procés, ho explica d’aquesta manera: “vam començar a organitzar el sector d’operaris de logística i handling, on no hi havia cap mena de sindicalització. Allà moltes de les treballadores són immigrades i estan disposades a adoptar noves formes de lluites molt més contundents, com vagues i bloqueigos del trànsit. Generalment són les mateixes treballadores que ens venen a buscar i quan ho fan sabem que estan disposades a adoptar aquestes formes de lluita”. Les vagues s’han organitzat simultàniament a diferents llocs i això els ha donat una efectivitat notable, perquè les empreses no han tingut la possibilitat d’adequar la circulació de les mercaderies. “Nosaltres coordinem les lluites per obtenir resultats —continua Musso— i això és determinant perquè les treballadores segueixin tenint confiança en nosaltres”.