“No volveré a ser joven” (Jaime Gil de Biedma)
Versió musicada de Miguel Poveda / Silvia Bel / Loquillo
“Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde“. Gil de Biedma deia que “No volveré a ser joven” era el seu millor poema, i pocs versos més exactes i universals. Per alguna cosa els nostres avantpassats, amb les catrinas mexicanes o amb les tradicions celtes reconvertides en aquesta cosa tan ianqui de halloween, van inventar el Dia de morts. Visitar els morts o deixar-los tornar, un dia a l’any, per no oblidar que va de debò. Però ara les incineracions ja són la norma i d’aquí poc caldrà explicar als nens què són o per què servien els cementiris. Serà per això, o per alguna mena de cabreig monumental o d’avís desesperat dels nostres morts, que hi ha dies de morts que duren setmanes i no deixen pensar en res més.
El passat 1 de novembre va fer trenta anys de la primera mort documentada a la frontera sud. Des de llavors, 6.714 persones mortes en intentar creuar. Un jove marroquí va ser el primer en arribar flotant a una platja gaditana, i la setmana passada encara arribaven cossos de l’última pastera que havia naufragat prop de Caños de Meca. Com hem pogut estar-nos quasi trenta anys ignorant-ho? Hi ha morts tan poc i mal explicades que no semblen ni morts, que passen i no passa res. On eren els periodistes? El passat 1 de novembre, the fuking day, molts i moltes, a un tanatori de Barcelona. Hi ha morts que per inesperades o traumàtiques tenen una ona expansiva com de bomba atòmica. Són les morts que ens arrenquen plors de vides passades i ens fan tocar i abraçar els més propers com si fos la primera vegada que els veiem. El Dia de morts d’aquest any, per molts periodistes, serà el d’un nosaltres afectiu i afectat – que diria Marina Garcés- que en baixar de l’actualitat, va descobrir el present.
Mémora, l’empresa líder del sector, que igual et munta un grup terapèutic que patrocina el que calgui a canvi del monopoli sobre els cadàvers de la zona, és propietat d’un fons de pensions canadenc. Negoci rodó
És ben curiós però que a Catalunya, un dels llocs més cars de l’Estat per morir-se, les funeràries siguin les úniques que parlin alt i clar d’una “nova cultura de la mort”. Volen educar-nos per “naturalitzar el procés de l’adéu i l’etapa final de la vida”, la qual cosa estaria molt bé si no signifiqués només que volen que contractem el nostre funeral com qui contracta un creuer: amb antelació i descomptes, no sigui cas que les noves generacions de precaris i precàries acabem demanant bo social o cendres comunitàries. Mémora, l’empresa líder del sector, que igual et munta un grup terapèutic que patrocina el que calgui a canvi del monopoli sobre els cadàvers de la zona, és propietat d’un fons de pensions canadenc. Negoci rodó. Com millor els vagi per ací, millors serveis funeraris podran contractar els pensionistes allà.
Però la cultura de la mort que necessitem no és la de les funeràries, sinó la que obren totes aquelles morts que a més de trasbalsar, ensenyen a viure i a posar la vida al centre, la que instauren tots aquells i aquelles mestres que fan, dels seus dols, processos d’aprenentatge i millora col·lectiva. Mestra és la Sònia Moll quan, en les seves columnes sobre la mare, denuncia la manca de temps i espais per al dolor. “Viu l’ara però sempre que l’ara no sigui tristesa, record dolorós, imatge obsessiva”. Mestres són en Jose i la Lidia, amics estimats que han fet del record de la seva petita filla un espai compartit de creixement personal i espiritual, i s’han convertit en model de fortalesa i resiliència per a tots els que els envolten. Mestra és la Pilar Massana regalant el seu somriure a tots els actes d’homenatge a en Jaume Botey. Mestre és el Roger Palà quan, com ha escrit en Balanzà, anima a una tribu en xoc per saber-lo en xoc a seguir, i a estimar-se. I mestres són la Sílvia Melero i la Thais Bonilla quan ens proposen repensar la mort per celebrar la vida.
La cultura de la mort que necessitem no és la de les funeràries, sinó la que obren totes aquelles morts que a més de trasbalsar, ensenyen a viure i a posar la vida al centre, la que instauren tots aquells i aquelles mestres que fan, dels seus dols, processos d’aprenentatge
L’Esther, la germana de la Silvia es va suïcidar. Com ella mateixa explica, no hi ha pitjor tabú ni pitjor dol perquè la culpa ofega. Però després de travessar l’obscuritat va decidir homenatjar la seva germana vivint la seva vida com un regal. Va començar a compartir en obert les seves eines i el seu propi procés i va insuflar aire fresc en un món ple de silencis, patiment i terapeutes. Els astres es van confabular perquè es trobés amb la Thais i després de petar-la a Madrid, el 24 de novembre ens convoquen a La Base a les jornades “Luto en colores”. La millor manera de tancar el cicle que va començar amb la vetlla inoblidable de Pablo Molano. Com diu la Silvia, viure un dol ens posa davant el mirall de la nostra pròpia mort i pensar-hi, prendre consciència, és l’únic que ens ajuda a posar el focus en l’essencial. “La nostra única defensa contra la mort, és l’amor” que deia el gran Saramago. Va en serio.
