Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Temps anglès

 

si t’atures al camí
ja no és el teu camí

Anise Koltz

Toca aturar-se. Caiguda amb la moto, virus impertinents, fatiga intensa. De tota manera, et consoles pensant que febrer sempre és un mes en blanc: apuntalat amb prou feines entre gener, que encara arrossega celebracions nadalenques, i març, temporada alta del feminisme i primavera al calendari encara que el fred no afluixi. T’atures, doncs, i et sorprèn trobar tanta gent que et diu que el cos et para si tu no el pares, que vivim massa ràpid, que cal afluixar el ritme, que cal (fins i tot) donar espai i temps per pair dols, frustracions o canvis. Que si l’estrès, que si el sistema immunològic, que si els refredats mal curats.

I sí, d’acord, però els funerals encara són de mitja hora, els dols de tres dies, les infeccions de cinc i les grips d’una setmana. Amb aquest timing, com se suposa que hem de gestionar el temps de les cures i de l’autocura, el temps dels vincles, el temps del descans? Torna a la roda aviat (i et diran que ets una tia forta, mira-la que valenta) i fes bona cara, somriu, sigues creativa i tingues molta vida social. Estima el teu nou pis des del primer moment encara que hagis hagut de marxar de l’altre en contra de la teva voluntat i per culpa de la gentrificació salvatge. Lliga molt tot d’una si has trencat amb la parella i tingues una vida sexual súper activa. Apunta’t a un curs del centre cívic si els fills han marxat de casa i fes veure que no et passa res per dins. Viu l’ara (que vol dir mira una flor, contempla la lluna des del balcó de casa, hipnotitza’t amb el fum de la infusió o del cafè amb llet, vés al bosc a abraçar arbres), però sempre que l’ara no sigui tristesa, record dolorós, imatge obsessiva. Només l’ara bonic, l’ara Mr. Wonderful. La resta és pensament, fantasia, no existeix. Ventila ràpid tot el que no siguin núvols flonjos de cotó i somriures lluminosos.

Amb aquest timing, com se suposa que hem de gestionar el temps de les cures i de l’autocura, el temps dels vincles, el temps del descans?

Et mires els potus, contemples un eclipsi de lluna des del balcó, t’hipnotitzes amb els fils grisos de fum que surten de la tassa de la infusió de mitja tarda, però en comptes d’abraçar arbres el que vols és abraçar-la a ella, i per més que mires i contemples i t’hipnotitzes, no aconsegueixes ni una ombra del somriure Mr. Wonderful. Potser perquè el teu ara és sobretot un dol interromput durant mesos pel ritme vertiginós dels dies i per la dictadura de la felicitat perenne, i també són malsons i fatiga, enyors i dolor, records i cansament. És la inèrcia de l’angoixa dels matins en què el primer que et venia al cap era la llista d’obligacions i activitats del dia i pensaves no hi arribo. També són les amigues que es presenten a casa un vespre qualsevol i t’omplen la cuina de riures i complicitats mentre et fan una truita ben gruixuda de molts ous. I és un poema que parla d’aturar-se en el camí que ja no és el teu camí, i alguna il·lusió petita que et fa més suportable aquest espai inhòspit de parèntesi obligat.

No sé com es fa, això d’obrir espais de temps per viure a poc a poc, sense estressos, i no forçar el cos a l’aturada brusca. Potser ja està bé, que anem parlant d’aturar el ritme i de cuidar-nos, encara que sigui en frases de power point viralitzades fins a l’infinit a les xarxes socials. Potser sí, que si ens ho anem dient ens ho acabarem creient i ho farem possible. Potser fins i tot ho posarem al centre i en farem política. Però abans ens caldrà acceptar que el venerat ara no sempre està fet de núvols flonjos que esvaeixes fàcilment amb una respiració profunda, o de perennes somriures il·luminats. Ens caldrà assumir que l’ara, mal que ens pesi, és com el temps anglès: ara trona, ara neva, ara plou i ara fa vent (i ara, ves tu quines coses, surt el sol).