Em preguntes des de quan vivim així. Diria que ja ho saps -ets petita però no tant- i el que vols és sentir-m’ho explicar. En certa manera, el costum d’escoltar ve també d’aquells anys, d’aquell gir inesperat de la història, d’aquell forat en el temps que es va obrir. Vivim així des del decreixement o, com es va dir al principi, des de la crisi del coronavirus, una pandèmia sobre pandèmia que vam viure fa molts anys. La pandèmia última va ser un virus que va fer emmalaltir moltes persones i va matar-ne d’altres. La pandèmia preexistent es deia capitalisme i durant segles havia fet emmalaltir el planeta sencer, malviure la major part de la població i morir milions de persones. Però nosaltres no ens n’adonàvem ben bé d’això, no sabíem que malvivíem, no imaginàvem que hi havia cap altra manera de viure. I és per això que la pandèmia capitalisme se seguia propagant. Amb la del virus i tot el que va passar després, vam recordar el centre, els límits, de què anava això del cos, la casa, el planeta. Vam pensar en contorns, en confins.
Va ser fa gairebé quaranta anys, el 2020. Els teus pares no havien nascut. De fet, crec que van néixer a finals d’aquell any, com tanta gent. Es va procrear bastant, aquell mes de març, tothom a casa. Sí, aquí tot va esclatar al voltant del vuit de març, quina coincidència. Com el crit de dolor d’un part, d’un planeta explotat, d’un cos humà ignorat. Sóc vella, però recordo els vuit de març anteriors: vaga de cures; si nosaltres ens aturem, el planeta s’atura, tot i que no aconseguíem aturar-nos més d’un dia, que no era poca cosa, no, però aquell 2020 va ser una aturada de debò. Obligada, cert. Amarga, crua, esfereïdora. Reveladora, també. Tothom a casa, que qui diu casa ha de dir llar, descans, reproducció del dia, de les nits, dels cossos, de la vida vivible. Tothom a casa, que s’aturin les màquines, els centres comercials, les excavadores, les fàbriques, les botigues de coses innecessàries, les consultores, les gestores, els avions, els creuers (al principi no ho van fer, després ja sí).
La pandèmia última va ser un virus que va fer emmalaltir moltes persones i va matar-ne d’altres. La pandèmia preexistent es deia capitalisme i durant segles havia fet emmalaltir el planeta sencer
Tothom a casa, aquell mes de març. Tothom sabent que el veí està igual. Tothom sabent-se part d’un barri, d’un veïnat, aquell mes de març. I tants mesos després. Però m’adono que t’ho estic explicant com una cosa bonica, i no. Al principi, a més de la por, la saturació del sistema sanitari, la malaltia i la mort, que eren els principals drames, va haver-hi la histèria dels llegums i el paper de vàter i moltes misèries. Aquella resistència d’alguns a parar, aquell trist deliri perquè l’orquestra del Titànic continués sonant i que la darrera en ressentir-se fos allò que deien l’economia i que en aquells temps volia dir els beneficis dels de sempre i els acomiadaments també dels de sempre. I tothom a casa, aquell mes de març, però es va evidenciar que no tothom tenia casa, i que no tothom vivia amb qui volia, i que hi havia qui tenia por de la persona amb qui compartia sostre i llit. No va ser bonic, no t’ho pensis. Va ser dur adonar-nos que el contacte era el més bell que teníem i ara no ens podíem tocar. Saber que ens quedava la paraula però que moltes persones no tenien ningú a qui trucar, i que hi havia altra gent que, volent parlar, no tenia res a dir.
Però recordo també una veïna que dibuixava colibrís, una amiga que va aprendre a ballar tango i una àvia que va aprofitar per escriure les seves memòries. Gent que va fer coses fàcils, abastables, barates, que abans mai no tenia temps a fer, però sempre havia volgut fer. Recordo que al principi sortíem cada vespre al balcó per aplaudir els professionals de la sanitat i passat el temps, la consciència i la reflexió, vam seguir sortint per aplaudir-los, ja no només a ells, sinó a la xarxa pública que apuntalaríem, a les xarxes comunitàries, a la nova organització social que ja anàvem intuint i que posaria la vida al centre: la casa, el ventre, el cor, el barri, la vida senzilla, el temps per viure-la.
I tothom a casa, aquell mes de març, però es va evidenciar que no tothom tenia casa, i que no tothom vivia amb qui volia, i que hi havia qui tenia por de la persona amb qui compartia sostre i llit
I en certa manera aplaudíem també aquella noció dels límits que havia vingut per quedar-se, d’una manera crua i exagerada: contra el “No limits” del Mobile World Congress que s’havia de celebrar setmanes abans, els límits més immediats, els de la llar, el confinament. No, no haguéssim volgut límits tan immediats, ni de bon tros, però vam aprendre a mirar-los, a donar valor al llindar, a la línia que separa i també uneix casa teva i casa meva (el carrer), al punt just on la pell es toca quan comença una abraçada, al contorn del planeta, que no, no pot eixamplar-se per emmagatzemar més merda.
Aplaudíem la lucidesa de veure els límits, que ens esperonava a cuidar-los com volíem cuidar els grans i aquell aire que s’anava tornant una mica més pur sense tants cotxes. Aplaudíem perquè volíem tornar a abraçar-nos aviat els uns als altres, sí, però no acceptaríem mai més, com a vida normal, malvendre tantes hores del nostre temps (mentre d’altra gent no tenia feina), no poder conviure amb la gent estimada, no poder trencar convivències indesitjades, l’alienació de les nostres vides, produir coses absurdes, generar riquesa per l’1% a base de precarietat vital. Aplaudíem perquè ens estàvem adonant de tot això i ens estàvem organitzant per no tornar mai més al lloc on ho havíem deixat tot. Però continuo un altre dia, bona nit, bonica, que ja t’has adormit i la història encara no s’ha acabat… això és una cosa que també vam aprendre, aquell 2020.
