Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

No limits Mobile

Bonicaaaaaa, hoooolaaaa, no em dius reeees? Oh, quin pentinat més bonic que t’han feeeet. La nena, des de Miami, fa sons de nena que no sap parlar encara. Els sentim amb claredat, la resta de passatgers del vagó. Ara la mare gira la càmera i ocupa de nou la pantalla. Has vist que gran estàààààà? Era millor sentir els sons de la nena, ara sí o sí ens mengem la videoconferència al detall.

Vaig sense cascos, eh?!, adverteix la que és al vagó (bé, les dues hi són… em refereixo a la que hi té el cos). És una advertència curosa cap a l’amiga –vigila què expliques– i de menyspreu infinit cap a la resta –sóc conscient que t’escolta tothom, vulguin o no vulguin. La miro amb mala llet, vull travessar-la amb la mirada, a ella i la pantalla que sosté com un mirallet davant la cara; vull travessar també el terra del vagó, el centre de la terra i els quilòmetres que ens separen de Miami, les palmeres d’allà i les parets de la casa on són l’amiga i la nena. Vull travessar-ho tot fent el soroll del punxó esmicolant una làmina de vidre, terra compacta, tronc i escorça, maons. Que encara hi ha quilòmetres, hòstia, encara hi ha terra, arbres, parets.

Resulta curiós que en aquest temps d’hiperconnectivitat i milions d’amics digitals, ens movem com si anéssim sols per la vida, com si al costat, cos amb cos, no hi hagués ningú

La meva mirada penetrant no funciona, la conversa segueix, ningú no pot concentrar-se en la lectura ni gaudir de la remor avorrida i propera d’un vagó de metro qualsevol una tarda qualsevol. Ara tots estem a la conversa Miami – Barcelona i sabem, ho vulguem o no, que a una tercera amiga fa temps que no la veu. Vam coincidir farà uns mesos, per l’aniversari de la Sara, però no vam xerrar gaire, està molt rara. Que no vam xerrar gaire, dic. Espera, que moc el mòbil. Que bé, ara és quan la meva cara i la del noi del meu costat viatgen cap a Miami. Quan estic a punt de saludar, la noia se n’adona i corregeix. Penso què dir, com fer-ho, però avui em fa mandra. Són massa cops de dir Perdona, és que anem més gent en aquest vagó, saps?, i no hem demanat escoltar aquesta cançó que tant t’agrada o Disculpa, les notificacions a tot volum del teu mòbil estan notificant al meu cervell que et creus que vas sol pel món i la resta no existim.

Resulta curiós que en aquest temps d’hiperconnectivitat i milions d’amics digitals, ens movem com si anéssim sols per la vida, com si al costat, cos amb cos, no hi hagués ningú. En el millor dels casos, hi veiem altres individualitats, altres bombolles, on cadascú pot fer el que li roti, i totes transitem per un mateix lloc, però no és un lloc comú. Alguna vegada m’han respost: Posa tu els vídeos que vulguis, jo no et dic què has de fer amb el teu mòbil. Ah! El mòbil, tan sagrat, una extensió més del cos. No em diguis què fer amb el meu cos, la meva vida, el meu espai sonor.

Sí que tenen límits les persones que es juguen la vida extraient coltan al Congo: per cada quilo, moren dos treballadors, ens diuen des de Mans Unides i altres ONG. Tenim límits en una ciutat que acull turistes i congressistes en un espai finit i una densitat poblacional de 16.000 persones per quilòmetre quadrat

Just mentre tot això passa dins del vagó, en un altre lloc, ja no sé si proper o llunyà, està celebrant-se una altra videoconferència (aquesta, a porta tancada), on els organitzadors del Mobile World Congress decideixen cancel·lar-lo per qüestions de salut col·lectiva, com a prevenció de contagis del coronavirus. La resta dels mortals encara no ho sabem, al vespre esclatarà la notícia i el drama, però ara, dins aquest vagó i enmig d’aquesta conversa Barcelona-Miami, jo com a bona mortal estic també pensant en la salut col·lectiva. Maleïts mòbils, en dic, maleïda addicció a la dopamina, a la immediatesa, que empetiteix el món i els minuts disponibles per fer tantes coses, per no fer res. Maleïda ansietat de la hiperconnexió, maleïda mort en vida de qui es creu totpoderós. “Limitless” era el lema del Mobile World Congress. Sense límits, quina ironia: el límit ha estat la salut. El cos dels vius, els cossos dels morts pel coronavirus, la por. Qui sap si també altres raons, però les adduïdes han estat aquestes. Perquè encara hi ha el cos i la vida, encara hi ha aquest límit. Encara no hi ha res, sense ell. Surto del vagó i el lema es repeteix, ara en forma d’anunci de TMB: No tenim barreres. No tens límits.

I jo sí que en tinc de límits. Aquest mal de cap és de tanta pantalla. Aquest no-arribo-a-tot és d’haver cregut que arribaria-a-tot-i-més, d’haver cregut que el límit era molt més lluny. Sí que tenen límits les persones que es juguen la vida extraient coltan al Congo: per cada quilo, moren dos treballadors, ens diuen des de Mans Unides i altres ONG. Tenim límits en una ciutat que acull turistes i congressistes en un espai finit i una densitat poblacional de 16.000 persones per quilòmetre quadrat, ja per davant de Nova York o Tòquio. Sí, és finit l’espai de la ciutat. Bé ho saben les persones que han de marxar de casa seva o que no poden continuar en aquests barris (hi ha setmanes, però, en què el Mobile no ve i el Cinto es queda). És finit el planeta i diumenge passat l’Antàrtida va arribar al seu rècord de temperatura registrada amb 20 graus. I seguim, sense barreres. Tia, saps què vaig veure ahir? Barcelona-Miami dos-cents cinquanta euros! Anada i tornada. Vaig estar a punt de pillar-los per venir-te a veure un cap de setmana llarg, però no em quadrava per dates. A la propera, ho compro. Dos-cents cinquanta euros només! Això, a la propera. Sense límits.