La Rita ja fa temps que és cantant. Sempre va contra rellotge: dorm de dia, quan la majoria treballen, i canta de nit, quan la resta ha abandonat el seu lloc de feina i gaudeix del seu temps d’oci. Fa cosa d’un mes, la Rita sortia cansada de treballar i va decidir agafar un taxi perquè la portés cap a casa com un coet.
Eren les quatre de la matinada i a plaça Espanya hi havia una corrua de taxis aturats, esperant clientela, a la parada que hi ha entre el carrer de Sants i la Gran Via. Va pujar al primer d’ells.
–Bona nit!
–…
–Voldria anar al Carrer Marí, 52.
–Deixa 10 euros aquí.– va ordenar-li el taxista, assenyalant un compartiment situat a la guantera del cotxe.
–Però, per què haig de pagar ara? Porto tota la vida agafant taxis a Barcelona i mai m’ha passat això. Sempre es paga quan s’arriba al destí. De fet, mai se sap quant et costarà la carrera…
–Has de deixar aquí la pasta.
–No. Dona’m el teu número de placa, això que fas no és just.
•–Baixa del taxi. Ja!
Les mans de la Rita tremolaven de nervis, però van aconseguir treure el mòbil de la bossa i fer una fotografia borrosa al número de placa d’aquell taxi, que va sortir pitant tan bon punt ella va tancar la porta.
Una nit, la Rita va demanar a un taxista que la portés a la cantonada d’Avinguda Diagonal amb Muntaner. Automàticament, el taxista va canviar el to de la conversa i es va mostrar obertament bavós, assumint que, pel fet de ser dona negra, ella es dirigia a treballar a un club nocturn que hi ha per la zona
Va adreçar-se al següent taxi de la cua. La porta no es va obrir i el conductor va ignorar-la completament dient-li que estava fora de servei. Aleshores, què coi feia allà parat? Va respirar a fons. Un nus de malestar, ràbia i plor contingut li pressionava el pit. Va esperar una estona, palplantada a Plaça Espanya, impotent davant d’allò que li acabava de passar. Finalment, un altre taxista va portar-la fins a casa.
L’endemà, va adonar-se que la fotografia que havia fet no s’havia guardat correctament. Però era igual, n’estava F-A-R-T-A i volia que tothom sabés el que li havia passat. Va escriure un post al seu mur de Facebook denunciant el panorama. Va obtenir més de 400 reaccions, uns 100 comentaris i 40 comparticions. Va sentir el suport de la comunitat afrodescendent, però també va haver de contraargumentar alguns comentaris de persones que desvinculaven aquells fets d’una motivació racista per part del taxista.
La Rita sabia del cert que allò era racisme pur. No era la primera vegada que havia tingut problemes per agafar un taxi. Una vegada, a Via Laietana, va intentar parar-ne un parell que van passar de llarg. El tercer sí que es va aturar:
–Qué, no te paran los taxis, ¿verdad?
–Sí, no entiendo por qué.
–Hay una norma no escrita entre los taxistas de que depende de la zona no se cogen a mujeres negras. Se dice que las nigerianas de la Rambla, por ejemplo, no pagan y se marchan corriendo o pretenden pagar con un favor sexual.
Tal qual. La rumorologia viatja de taxi en taxi i els prejudicis envers les dones negres es transformen en un tracte discriminatori que resulta incòmode, vexatori i injust. Un altre exemple: una nit, la Rita va demanar a un taxista que la portés a la cantonada d’Avinguda Diagonal amb Muntaner. Automàticament, el taxista va canviar el to de la conversa i es va mostrar obertament bavós, assumint que, pel fet de ser dona negra, ella es dirigia a treballar a un club nocturn que hi ha per la zona.
“Ho he denunciat perquè la gent que viu al marge de la discriminació racista conegui què està passant i quina societat tenim”. “He nascut i viscut aquí tota la vida, però en el fons no em sento d’aquí”
Amb totes aquestes vivències a les espatlles, la Rita s’ha adreçat al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme: “He denunciat perquè la gent que viu al marge de la discriminació racista conegui què està passant i quina societat tenim”. “Ho he nascut i viscut aquí tota la vida, però en el fons no em sento d’aquí”; més enllà dels taxistes, la societat i l’Estat perfilen la Rita, és a dir, construeixen una frontera de prejudicis al voltant del seu cos, a través de la qual se li neguen drets i oportunitats.
Val la pena recordar que el taxi és un servei públic (sí, per això duen el distintiu “SP” sota la matrícula), al servei de totes, que s’hauria de regir per estrictes criteris de no discriminació. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona es calcula que hi circulen 10.300 taxis… Quants d’aquests taxistes deuen pensar que una dona negra com la Rita no els pagarà la carrera?
