Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

José Roviro i Levis Flores (Comunitat de Pau de San José de Apartadó)

"Viure en comunitat no és fácil, implica que hem d'estar més units, defensar el territori i fer front als paramilitars"

/ Javier Sulé Ortega

José Roviro i Levis Flores són membres del Consell Intern de la Comunitat de Pau de San José de Apartadó, un referent de la resistència camperola a Colòmbia. Són joves, però porten la memòria de la seva gent, del procés de lluita no violenta que han defensat enmig de la guerra. Enmig de les tensions pròpies dels conflictes bèl·lics, han generat una alternativa política, productiva, jurídica i educativa. El passat 4 i 5 d’octubre van estar a Barcelona en el marc d’una gira internacional per denunciar les amenaces constants a les que viuen sotmesos i vam poder conversar amb ells. Recentment, el seu representant legal i altres líders comunitaris han estat amenaçats pels paramilitars. La Comunitat de Pau defensa que es mantenen vincles entre l’exèrcit i paramilitars i han denunciat aquesta situació des de fa més de 20 anys, també a través de comunicats públics. Arran d’això, el Comandant de la Brigada XVII de l’Exèrcit Nacional de Colòmbia els ha demandat al·legant una presumpta violació dels “drets fonamentals a la honra, “Al buen nombre” i “a la Intimidad” del personal militar. Més de 70 organitzacions internacionals van fer pública una carta, el passat 7 de novembre, en contra de la demanda dirigida a la Comissió i Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH).


Parleu-nos del vostre territori, on és la Comunidad de Paz de San José de Apartadó?

José Roviro: La regió on estem vivint és rica en naturalesa, hi ha molts animals de moltes espècies, ric en aigua, en biodiversitat… Urabá és una zona també molt rica en minerals, en petits minerals de la terra, però també és ha estat molt disputada pels grups armats en aquests més de 50 anys. La zona d’Urabá és al departament d’Antioquia a Colòmbia. Hi ha una població de més o menys sis mil persones al nucli urbà de San José de Apartadó i les 32 senderes que el componen.


Quan es conforma la Comunitat de Pau?

“Estem parlant que durant aquests 21 anys de la Comunitat en resistència civil i pacífica enfront de la guerra, ja ens han assassinat més de 300 persones que defensaven i tractaven de construir alguna cosa diferent”

J.R: Nosaltres ens vam crear el 1997 arran del desplaçament. La gent es va desplaçar perquè no tenia forma de seguir al territori, van marxar cap a les ciutats i cap altres llocs i a San José ens vam quedar més o menys unes mil persones. Ens vam reunir i vam decidir conformar la Comunitat de Pau, una comunitat neutral enfront de la guerra i el conflicte armat. A partir d’aquí, van començar els assenyalaments i assassinats per no voler col·laborar amb cap dels actors armats. Ho van fer tant els paramilitars, com la guerrilla i també l’exèrcit de Colòmbia. Van començar les massacres, les desaparicions, les violacions de drets humans, les violacions a les dones, danys als cultius, etc. El conflicte entre els grups armats va ser també contra la població civil. Estem parlant que durant aquests 21 anys de la Comunitat en resistència civil i pacífica enfront de la guerra, ja ens han assassinat més de 300 persones que defensaven i tractaven de construir alguna cosa diferent allí.


La Comunitat de Pau s’organitza amb un Consell Intern i per assemblees de cada assentament i generals diverses vegades a l’any. Però com va començar tot i quines dificultats vau trobar?

J.R: Vam començar creant uns principis i uns reglaments per poder sobreviure. D’allí va sortir la forma de treballar. La Comunitat va conformar grups de treball de fins a cinquanta persones per poder sortir al camp a collir els productes que havien deixat en el desplaçament. Sortien junts a visitar les finques, a recollir les produccions, i també per sembrar cultius de menjar per poder sostenir les famílies que eren allà, ja que era difícil sortir a la ciutat. A la carretera de la ciutat, els paramilitars van instal·lar un control que va bloquejar-ho tot durant el 2002, no deixaven passar cap classe de mercaderia, fos menjar o roba, i al que intentava passar, l’assassinaven. Primer et trobaves els militars que tenien el control i de seguida, a uns deu minuts, et trobaves els paramilitars, que feien baixar la gent del transport públic i els assassinaven davant de la població civil. Van ser més de dos anys d’un bloqueig econòmic molt fort per a aquesta regió, ens va tocar començar a construir des de zero, intentar conrear. Els nostres pares intentaven buscar formes per aconseguir aliment per poder-nos-el donar, ja que nosaltres érem petits i passàvem gana.


El 21 de febrer del 2005, soldats i paramilitars van assassinar Luís Eduardo Guerra, el representant escollit assambleàriament per la Comunitat, alguns dels seus fills i altres camperols de la zona. Quin impacte va tenir?

J.R: Per a la Comunitat va ser molt dur perquè Luís Eduardo era el cap de la Comunitat de Pau, era el nostre representant tant nacional com internacional. Va ser un cop molt dur en l’ànim de la Comunitat. Molta gent plorava, se sentia sobrepassada per la tristesa. Quan el van assassinar, molta gent va anar cap a Mulatos a buscar-los, amb molt dolor, molta tristesa, però també amb molta ràbia perquè el Govern, en lloc d’haver fet accions per evitar-ho, va coordinar la massacre amb els paramilitars.


A més a més, aquell mateix any es va militaritzar el poble de San José d’Apartadó, on vivíeu, i vau decidir fundar un nou assentament des de zero.

“La Comunitat es va declarar en ruptura amb l’estat per tot el dolor que la massacre va causar, per la tristesa, perquè el Govern no va ser capaç de complir”

J.R: La Comunitat es va declarar en ruptura amb l’estat per tot el dolor que la massacre va causar, per la tristesa, perquè el Govern no va ser capaç de complir. A partir de 2005, després de la massacre, i en declarar-nos en ruptura, el president ens militaritza San José de Apartadó el primer dia d’abril. La Comunitat ja s’havia reunit, i es va acordar que si els militars entraven a San José de Apartadó, la Comunitat es desplaçaria. No es quedaria allà, perquè seria conviure amb la Força Pública, seria trepitjar els principis i reglaments que amb tant d’esforç s’havien construït i que molta gent que ho havien fet ja havia mort. I així va ser… Ens vam desplaçar perquè el poble es va inundar de militars i policia, ens en vam anar tots de San José. Va quedar un poble fantasma, solitari durant moltes setmanes, només hi havia la policia i l’exèrcit. Després, aquesta policia i l’exèrcit van començar a portar gent d’altres parts del país i entre ells hi havia molts paramilitars. Nosaltres vam a construir un nou veïnat a deu minuts de San José, a una finca que es diu la Holandita i el vam batejar com San Josecito de la Dignidad. Vam començar amb moltes dificultats a construir les noves casetes, hi érem totes les famílies, dormíem tres i quatre famílies sota un plàstic, el sofriment era gran, hi havia moltes llacunes, i moltes malalties, que afectaven tant els nens com els adults.

Levis Flores |Javier Sulé Ortega

 


Heu estat molt contundents amb el vostre posicionament de no deixar entrar actors armats, legals o il·legals, a la vostra comunitat. Què implicava conviure amb l’exèrcit i la policia?

J.R: Posar-nos a viure o enviar els nostres fills a estudiar enmig de la policia i l’exèrcit era enviar-los al suïcidi. Els enfrontaments entre l’exèrcit i la guerrilla eren bastant forts, fins i tot l’escola va ser tirotejada moltes vegades. Ja a finals del 2005, van començar els combats de les FARC contra les bases militars a San José, i moltes vegades els militars s’amagaven a l’escola durant els tirotejos, amb els nens estudiant i a ple dia! Als nens els va tocar ficar-se sota els pupitres i les cadires per por del combat, i van matar també algunes persones amb bales perdudes. Per aquest motiu, la Comunitat va dir, no, nosaltres mai enviarem els nostres fills allà a estudiar entre militars.


Tot i així, la secretària d’educació us va denegar una docent per al nou poblet de San Josecito. Quina va ser la vostra reacció?

J.R: Vam pensar un tipus de model alternatiu. Com l’Estat no ens feia cas, sobretot l’administració d’educació, vam crear una escoleta en funció de les necessitats de la Comunitat. Es va muntar un currículum basat en la nostra història, la nostra memòria, la nostra manera de viure, en la defensa del territori, i sobretot amb l’experiència d’educadors de la nostra Comunitat. Jo vaig acabar el batxillerat a Apartadó, a una escola accelerada i vaig començar a donar suport al projecte educatiu alternatiu, a partir del meu coneixement i de l’experiència de la Comunitat, la vivència. I vam començar també a preparar-nos en altres temes amb persones amb experiència en educació popular, més alternativa. Les escoles formals de l’Estat no parteixen d’una educació que ensenyi a viure el territori, sinó que inculca aspiracions de sortir-ne, d’anar-se’n a la ciutat, d’individualitzar-se.


Paradoxalment, sembla que ha estat el propi Estat el que us ha forçat a crear alternatives…

“Si no hi hagués hagut guerra a Urabá, si no hagués existit la violència, potser la Comunitat mai s’hauria creat, la nostra Comunitat no hauria estat necessària”

J.R: Aquest sistema va fer que la gent es decidís a fer altres coses, a fer comunitat. Abans de 1996, cadascú vivia a la seva terra i conreava les seves cosetes per a la família, vivien de forma més individual. Amb el desplaçament, la gent ho va perdre tot: la terra, les seves produccions, tot. I això va obligar que la gent s’hagués d’unir, s’hagués d’organitzar, per poder començar a treballar. Jo crec que si no hi hagués hagut guerra a Urabá, si no hagués existit la violència, potser la Comunitat mai s’hauria creat, la nostra Comunitat no hauria estat necessària. Però hi havia un conflicte tan fort, un conflicte que va fer desaparèixer i va torturar molta gent. La gent, en veure’s tancada en aquest sistema, es va haver de conformar en comunitat. Els va tocar per la força aprendre’n, ni tan sols va tenir temps de pensar si volien ser comunitat, de pensar com treballarien… No, no, ningú els va donar temps. Això va ser una cosa que va sortir així del no-res: aprendre, per força, a treballar units, a treballar en grups de treball. Ningú era a la zona treballant en grups de treball per sembrar o recollir les produccions, portar uns principis i uns reglaments… ningú ens havia ensenyat res. El sistema va obligar que la gent hagués de formar-se i crear un model de vida alternatiu de forma molt accelerada, i, gràcies a això, avui ja portem gairebé 22 anys de procés de Comunidad de Paz. Tot i que la majoria dels que van començar el procés, que ho van donar tot, que van invertir la vida per poder crear aquests primers dies a la Comunitat, ja no hi són: uns perquè van ser assassinats, uns altres perquè van morir naturalment i uns altres van marxar perquè els va fer por… Els que avui hi som, entre els quals encara hi ha part dels que hi érem durant la fundació, ens sentim orgullosos de què la Comunitat no s’hagi acabat i que s’hagi creat. Nosaltres sempre diem: no sabem el que passarà, el dia que hi hagi una pau real, potser la Comunitat desapareix. Però també diem, mentre hi hagi guerra, mentre hi hagi confrontació, mentre el paramilitarisme sigui a la regió maltractant el camperol, la Comunitat continuarà existint, perquè sempre serà una resposta contra la guerra.


Què ha canviat amb la sortida de les FARC de la regió?

Levis Flores: No ha canviat res, estem vivint la història de 1997 una altra vegada. A Colòmbia han assassinat més de 300 líders i lideresses socials després dels acords de pau. El paramilitarisme continua a la zona i el Govern diu pels mitjans de comunicació que aquests líders socials van ser assassinats per problemes personals, de terres i fites i que s’assassinen entre els mateixos… Això té un nom que l’Estat colombià no vol pronunciar: paramilitarisme.

José Roviro |Javier Sulé Ortega

 


La regió d’Urabà ha destacat per una forta presència militar i també de control polític dels grups paramilitars, però com definiries el paramilitarisme amb què us toca conviure a San José de Apartadó després de la sortida de les FARC?

L.F: Són uns grups armats, te’ls trobes a la zona, amb armes llargues, vestits de civil o fins i tot, a vegades, amb roba militar, com si fossin exèrcit. Actualment, el paramilitarisme a la nostra regió i a bona part del país s’autodenomina AGC (Autodefensa Gaitanistas de Colòmbia). Ells van arribar amenaçant els camperols mentre la Brigada 17 de l’Exèrcit no fa res, perquè han treballat sempre conjuntament. Els financen les empreses perquè el nostre territori té molts minerals, carbó, petroli i també és rica en aigua, i ara després dels acords de pau, les empreses tenen interessos allí.


Enmig d’aquest context, quin compromís implica viure a la Comunitat de Pau?

L.F: La veritat és que viure en comunitat no és fàcil, perquè després dels acords de pau, vivim com en una presó. Hi ha amenaces contra els líders socials de la comunitat i això limita la nostra mobilitat; els paramilitars ens diuen que destorbem al territori, que impedim el desenvolupament… Viure en comunitat no és fàcil i implica que hem d’estar més units, defensar el territori i fer front a aquesta estructura paramilitar que, després dels acords de pau, ha arribat a la zona. Ho fem en grups de treball i amb molta gent, sempre units.

 

Articles relacionats