Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’assassinat de Lucrecia Pérez Mato, la continuïtat del racisme estructural

Amb motiu del 26è aniversari de l'assassinat de Lucrecia Pérez Matos i després de la manifestació del passat diumenge a Barcelona per denunciar el racisme, Florencia González Brizuela posa el focus en un sistema que genera morts de persones migrades, refugiades i racialitzades dins d'Europa o a les seves fronteres. González Brizuela és membre de l'Assemblea Antiracista de Barcelona, que posa en el centre l'eliminació del racisme i del colonialisme en totes les seves expressions i neix de les confluències generades durant la Tancada migrant a l'Escola Massana de Barcelona entre altres. L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb col·lectius socials dels Països Catalans

/ Lluís Ràfols

El 13 de novembre es compleixen 26 anys de l’assassinat a Lucrecia Pérez Matos, una dona dominicana que vivia a Madrid. Els assassins van ser tres homes blancs, que convençuts de la seva superioritat racial, van decidir “donar una lliçó” a les persones migrants que vivien a la zona d’Aravaca. Liderats per un guàrdia civil, van disparar a l’atzar i la mort va trobar Lucrecia aquella nit.

Tot i que el discurs hegemònic dels mitjans i institucions estatals insisteix a assenyalar aquesta mort com el primer assassinat racista al regne espanyol, nosaltres sabem que s’inscriu en una llarga llista de crims comesos en nom de la supremacia racial europea. Perquè cada mort de persones migrades, refugiades i racialitzades dins de l’Europa fortalesa o a les seves fronteres respon a una activa política racista que jerarquitza i qüestiona la humanitat de determinades persones. No es tracta de tragèdies o accidents, són el resultat de polítiques, negociacions i inversions que es gesten des de dalt de fa més de 526 anys. El racisme social, el que veiem quotidianament en persones concretes, s’assenta còmodament en una estructura racista que després pretén individualitzar aquests crims per convertir-los en anomalies o en fets excepcionals.

Cada mort de persones migrades, refugiades i racialitzades dins de l’Europa fortalesa o a les seves fronteres respon a una activa política racista que jerarquitza i qüestiona la humanitat de determinades persones

Des de l’assassinat a Lucrecia, paradoxalment el mateix any que es complien els 500 anys de la invasió dels territoris anomenats Amèrica, l’activitat de la Unió Europea i del regne espanyol s’ha perfeccionat per continuar amb la seva política de mort, tant dins com fora de les seves fronteres. S’han invertit xifres astronòmiques de diners per evitar que persones migrades i refugiades puguin accedir a territori europeu. Segons l’Informe drets humans a la frontera sud 2018, en els tretze anys d’existència de FRONTEX, agència encarregada de la gestió de les fronteres exteriors de la UE, s’han invertit 1.400 milions d’euros. Aquesta política, juntament amb l’externalització del control de les fronteres, ha donat com a resultat la normalització de la mort a la mar Mediterrània, convertint-lo en el més mortífer del món.

A l’interior de l’Europa fortalesa també s’han perfeccionat les polítiques de control i criminalització cap a persones migrades, refugiades i racialitzades. A través de diferents mesures es qüestiona i dificulta la permanència de persones migrants en territori espanyol. Existeix una àmplia gamma d’activitats en aquest sentit: des de l’enduriment de la legislació en matèria penal o estrangeria fins a la persecució als carrers a través de batudes racistes. Així mateix, es tracta d’una política de mort, que en menys d’un any ha cobrat, almenys, la vida de cinc persones: Mame Mbaye va morir perseguit per les batudes racistes a Lavapiés; Manuel Fernández Jiménez assassinat per les polítiques carceràries antigitanes; Mohamed Bouderbala assassinat al CIE d’Archidona, Màlaga; Soufian Hnin i Mamadou Barry, dos joves morts per la desprotecció cap a la infància migrant.

El racisme institucional no només afecta persones migrades i refugiades sinó també aquelles que no responen a l’ideal de ciutadania blanca europea

El racisme institucional no només afecta persones migrades i refugiades sinó també aquelles que no responen a l’ideal de ciutadania blanca europea. La criminalització cap a la població musulmana i gitana té una llarga trajectòria en la història catalana i espanyola, l’aplicació del PRODERAI és prova d’això. També és constant la denúncia de col·lectius afros que assenyalen com el racisme institucional travessa les seves vides.

Davant d’aquest panorama, moltes vegades desolador, ens preguntem les respostes que es brinden des dels moviments socials. Davant del discurs articulat dels sectors de dreta que plantegen la migració com un problema o una amenaça, és alarmant la indiferència de l’esquerra blanca. Tot i la insistència de col·lectius i persones racialitzades a assenyalar el caràcter estructural i deshumanitzador del racisme, aquestes denúncies freqüentment són despolititzades i tractades com qüestions morals, individuals, accessòries. Davant la reiterada pregunta sobre què s’està fent des de col·lectius, espais o assemblees de l’esquerra blanca enfront d’aquestes polítiques de mort i deshumanització, l’evasiva i el silenci són el senyal de la complicitat amb aquest sistema que jerarquitza la vida de les persones. Potser perquè en aquesta jerarquització n’hi ha que tenen una quota de beneficis, confort i privilegis que no estan disposats ni a qüestionar, ni a cedir.

En contrast, l’assassinat de Lucrecia ha marcat i generat una profunda reacció dins dels col·lectius de persones migrades, refugiades i racialitzades. El seu aniversari ens recorda la bona salut d’un sistema, que per general, exerceix la seva violència sobre els cossos de dones, bolleres i trans racialitzades.

Davant del discurs articulat dels sectors de dreta que plantegen la migració com un problema o una amenaça, és alarmant la indiferència de l’esquerra blanca

Diferents col·lectius s’organitzen per denunciar el racisme institucional que marca la vida de les persones racialitzades en el regne espanyol. A ciutats com Saragossa, Madrid, Bilbao i València es van convocar manifestacions per assenyalar que no es tracta d’un problema individual sinó que es constitueix sobre la base de l’opressió històrica de cossos racialitzats i en benefici per a la societat blanca. A Barcelona centenars de persones van marxar aquest diumenge pel centre de la ciutat per evidenciar les polítiques de mort, criminalització i persecució que s’imposen en el territori català.

Aquestes reivindicacions no es tracten d’una cosa nova, ni d’una sobtada “presa de consciència” de col·lectius racialitzats, sinó que responen a una llarga memòria de resistència dels nostrxs avantpassats i dels que confronten diàriament la violència racista amb la seva mera presència en un territori que constantment desplega diferents mecanismes per expulsar-los o eliminar-los. Com assenyalen els diferents comunicats llegits en les manifestacions, es tracta de la continuïtat de diferents lluites com les de les temporeres marroquines a Huelva; la del poble gitano; la dels manters; les treballadores sexuals migrants; les persones trans-migrants i totes aquelles persones que diàriament “proven” que la humanitat no depèn d’un document d’identitat.

És urgent posar al centre del debat polític les polítiques de mort i deshumanització que es despleguen cap a persones migrades, refugiades i racialitzades. Polítiques que marquen els cossos i les vides d’unes persones davant de la mirada còmplice i indiferent d’altres.