Des de fa un parell d’anys, quan es va conèixer que pateix Alzhéimer, la professió teatral ha anat homenatjant Josep Maria Benet i Jornet, el dramaturg i mestre de dramaturgs, pal de paller de la revifada del teatre de text en català, després d’una llarga travessia del desert, i considerat també el pare del fulletó televisiu made in Catalonia. Al llarg de cinquanta anys d’escriptura, Benet i Jornet ha anat demostrant una versatilitat hiperactiva, alimentada per una la reivindicació de la tradició (Guimerà, Rusiñol i Pitarra), propulsada per nous clàssics (O’Neill, Williams, Miller) i deutora de la cultura més propera, del pulp de quiosc als fulletons i els tebeos.
Dos dels espectacles de Benet i Jornet representats a la cartellera barcelonina aquesta mateixa temporada il·lustren bé la diversitat de registres i la seva ambició a l’hora de compaginar gèneres i estils. Revolta de bruixes, una obra de mitjans dels setanta estrenada el 1981, ha estat reposada al Teatre Lliure de Montjuïc (novembre i desembre del 2016), amb la secció femenina de La Kompanyia del Lliure i direcció de Juan Carlos Martel Bayod. L’acció transcorre en algun racó de la metròpoli, en unes oficines fora de l’horari laboral. A l’obra es mostra la “crisi ideològica” de l’època, concretada en la situació precària d’un grup de dones de fer feines en el torn de nit, on s’esdevé un combat entre la raó, el compromís i la consciència enfrontades a la superstició, el pactisme i la covardia, tota una lluita de classes i de personalitats de provinences sociològiques diverses, que podria funcionar com a resum de l’anomenada transició. El text és d’un realisme social, crític i càustic, amb guspires d’humor i missatge pessimista. Per la seva banda, La desaparició de Wendy es va publicar el 1974 i fou estrenada el 1985, i Oriol Broggi la reposà el passat novembre a la nova Sala Beckett del Poblenou. L’espectacle fa brollar el teatre dintre i fora del teatre, Peter Pan i les monges del col·legi del carrer de l’Hospital, els personatges imaginats i els records d’infància, brollant d’un no-lloc que és el cap de l’autor. Tot un salt sense xarxa que l’autor s’imposà com a repte i desafiament, i un calaix de sastre ple de llibertat (la llibertat de la imaginació) que contraposa ficcions amb amargors prosaiques, fugides amb cadenes nostàlgiques, sota les sintonies de l’Amarcord de Fellini.
A la telenovel·la ‘Poblenou’ ja s’intuïa l’avenir gentrificador de la ciutat postolímpica, i s’albirava el capítol especulatiu turístic de l’àrea urbana que cent anys enrere havia estat anomenada la Nova Icària
En més d’un moment de la seva trajectòria, des d’alguns sectors es va qüestionar el treball i la figura de Benet i Jornet. Tal com va passar quan, als noranta, arran dels èxits de les seves bíblies pels serials que va anar fent per a TV3 (entre d’altres, Poble Nou, La Rosa i Nissaga de poder), l’acusaven de voler ser a la vegada Corín Tellado i David Mamet. Com si això fos tan fàcil! En tot cas, la sospita semblava ignorar una part també interessant de la trajectòria de l’autor, bregat des de principis dels setanta amb els “dramàtics” als platós del circuit català de TVE. Posats a escarxofar-nos al sofà per fer una mica de retrospectiva i escodrinyar en els plecs d’aquest mainstream, es podrien reivindicar alguns elements curiosos del culebrot Poble Nou, que va emetre 190 capítols des del gener del 1994. Amb un fons de cert progressisme tou, a la cerca d’una tolerància i normalització que ara ens semblarien elementals, sobre el costumisme, el melodrama i l’actualitat es perfilaven alguns personatges televisius relativament nous per a les espectadores catalanes (homosexuals, joves emancipades, dones empoderades), i es mostrava una ciutat en ple procés d’alienació. Per exemple, podem recordar que, al serial, les membres de la família Aiguadé ja habitaven un barri de la Barcelona bipolar, avui del tot implantada, doncs el seu negoci tenia una porta a la ciutat nova i l’altra al barri antic; o que a la sèrie el celler de la tieta Victòria acabaria convertit en un supermercat. I que un premi de la loteria destarotaria els hàbits de la família protagonista. A la telenovel·la s’intuïa d’alguna manera, doncs, l’avenir gentrificador de la ciutat postolímpica, i s’albirava el capítol especulatiu, turístic i decebedor –malgrat tota la purpurina– de l’àrea urbana que cent anys enrere havia estat anomenada la Nova Icària i la Manchester catalana.
El primer text teatral que Benet i Jornet pogué estrenar en un escenari va ser Una vella, coneguda olor, escrit el 1962 i premiat el 1963 amb el guardó Josep Maria de Sagarra. L’obra, reposada per Sergi Belbel el 2011, s’estrenà al Teatre Romea el 1964, de fet ben a prop del lloc on va ser escrita i concebuda, al mateix barri on l’autor havia nascut i viscut. Aquí, la inspiració venia d’una banda de West Side Story, que Benet havia vist al veí cinema Aribau, i de l’altra en el realisme ple de misèries de postguerra de la Historia de una escalera de Buero Vallejo, escrita el 1948. Benet i Jornet posa el barri del Pedró, aleshores fronterer amb el barri xino i ara part del Raval, en un primer pla de l’acció, que transcorre en un pati d’illa atapeït de balcons, estenedors i mirades tafaneres, amb l’olor de sofregits i els sorolls de les cases que s’hi aboquen. Fins allà arriben les notícies de la propera desaparició de bona part del barri, que efectivament ja en aquell moment estava afectat per plans urbans rotunds. L’aleshores anomenada Avenida García Morato, que és avui l’Avinguda Drassanes, havia d’ampliar-se i continuar barri amunt. Com sabem, la Rambla del Raval no s’obriria fins quaranta anys després, però a l’obra, ambientada als anys seixanta, la imminència del projecte de sventramento és ben xocant per a les veïnes. La protagonista, la Maria, farta de la claustrofòbia que li provoquen aquell lloc i aquella vida, veu en la notícia una promesa d’un futur millor, o almenys diferent, ben lluny d’allà. Per a ella, la manca d’espai a la qual es veuen condemnades les classes baixes és sinònim de manca de llibertat, d’espai individual on realitzar-se. Aquest és el rerefons del qual sorgiria una història d’amor i necessitat, en un triangle fosc i amarg en què la Maria i el seu veí en Joan són dos dels costats.
Benet i Jornet va titular les seves memòries ‘Material d’enderroc’, i l’edifici on va néixer i créixer, al número 12 de la Ronda de Sant Antoni, ara ja és un bloc d’apartaments turístics més
Al llarg de trenta-set anys (els que van del 1962 al 1999), Benet i Jornet continuaria aquesta obra amb dues peces més, que conformen, doncs, una trilogia urbana, urbanística, i plena d’urbanitat. El que es mostra a la posterior Baralla entre olors (un guió dramàtic breu, amb realització de Lluís M. Güell per al circuit català de TVE) és l’empatia que la Maria sent posteriorment pel vell barri i les seves habitants esforçades i maltractades. L’acció s’ambienta el 1979; la Maria ja no és una “bleda” i fa de fotògrafa freelance, amb estudi-taller a l’antiga casa familiar del Pedró. El Joan, en canvi, no ha millorat ni prosperat com esperava, i segueix enfonsat, a parer de la Maria, en la pitjor faceta de la misèria moral del lloc i l’època anterior. El barri no ha desaparegut, sí que ha anat envellint i deteriorant-se, i la Maria que ho veu i ho entén ara sent pena per un veïnat que ha passat “anys de misèria” sense ni tan sols adonar-se que tenien dret a la queixa. La protagonista comença a enyorar la petita comunitat que facilitava les relacions a una escala humana, i a sentir cert orgull del barri treballador, abandonat a la seva (mala) sort.
Aquest sentiment anirà in crescendo i esclatarà a la tercera part de la trilogia sobre el barri, Olors, escrita el 1998 i estrenada al TNC sota la direcció de Mario Gas. Aquí, la desaparició material del barri ja està en marxa, i coincideix amb la desaparició i la dispersió de la família de la Maria. Aquesta passa comptes amb el seu passat, ara en un diàleg amb un arquitecte que resulta ser el fill del Joan. L’arquitecte ve a aplanar el camí de constructores i excavadores. Ella fotografia dia rere dia l’extinció del barri. Ell, que creu en l’arquitectura com a art, viu en les comoditats de l’Eixample, ben lluny de les estretors i els clarobscurs. La Maria declara el seu amor visceral pel pati de la infància, contraposa la memòria personal a la dels grans monuments, i esclata, plena de ràbia, perquè troba injust que el carrer Montcada, la Pedrera i la torre Calatrava segueixin dempeus mentre la seva ciutat desapareix del mapa. Tot recordant un grafiti gravat a l’escala, que ens recorda al de la Colometa de La plaça del diamant, demana si la nova ciutat tindrà un sol racó on guardar la memòria. S’invoquen les traces i es reivindica la memòria de les “condicions de vida de la classe obrera”, es vincula la transformació urbana amb la implosió personal. ¿Ens trobem en territoris de ficció? Benet i Jornet va titular les seves memòries Material d’enderroc, i l’edifici on va néixer i créixer, al número 12 de la Ronda Sant Antoni, ara ja és un bloc d’apartaments turístics més.
