El que vol dir que el colonitzat té la possibilitat de percebre en una immediatesa absoluta si la descolonització té lloc o no: el mínim exigit és que els últims siguin els primers.
Frantz Fannon
Un virus és un agent infecciós microscòpic acel·lular que només pot multiplicar-se dins de la cèl·lula d’altres organismes. Però un virus també és una imatge i, com a tal, forma part d’un constructe social en què conviuen entremesclades les nostres pors i desesperances, és a dir, els nostres fantasmes més obscurs.
El virus és una imatge neocolonial, filla legítima d’Occident, que s’assaja a principis del segle XX, però que pren formes singulars en el capitalisme tardà: la seva primera premissa és que neix a l’exterioritat, no és nostre. Allò víric també existeix a les neocolònies, però no com a imatge sinó com a mera fatalitat. Les neocolònies disposen les tombes dels seus morts per malalties (143.000 morts anuals per còlera l’any 2017 i 405.000 morts per malària l’any 2018, segons l’OMS) al costat dels altres morts per violència, pobresa, desnutrició o fugides desesperades a Occident; no fan cap distinció entre uns i altres. A les neocolònies el virus no té més significat que la vida mateixa, forma part de l’ordre de la natura.
El virus és una imatge neocolonial, filla legítima d’Occident, que pren formes singulars en el capitalisme tardà: la seva primera premissa és que neix a l’exterioritat, no és nostre
A Occident el virus és una imatge proteica però sempre funcional. La figuració actual de virus va prenent cos durant aproximadament una dècada en l’imaginari occidental, els seus llocs comuns són el zombisme postmodern i la crisi mediambiental. Totes dues representacions contenen les arestes de totes les pors de la contemporaneïtat del centre del món capitalista: ubiqüitat, velocitat inexorable, impotència. Les dues també permeten vetllar una por inconfessable, amagada als nostres sensibles cors: la invasió migrant provinent de les neocolònies, bastarda de la crisi mediambiental però també del zombisme.
El zombi postmodern no és com els seus ancestres: és més llest, més ràpid i més massa, com les marees de migrants. Posa la seva veu i el seu cos al servei del neodiscurs sobre allò víric: infecta éssers humans, que esdevenen els nostres enemics; té una temporalitat incontenible, la qual cosa ens fa sospitosos a tots; converteix la gestió ordinària del poder i la ciència a l’esterilitat, clama per un estat d’excepció. Quan tot ja ha passat, quan els zombis ja són pertot arreu, només hi ha dos escenaris possibles: l’estat militar o l’anarquia caníbal.
És evident que davant d’un enemic gegantí, i d’una empresa bèl·lica tan ineludible, els estats nació poden esdevenir impotents
La imatge espectacular de la crisi mediambiental, sent com és producte procaç i maleït de la lògica del capital, pren formes singulars a la societat del centre del món capitalista. Dispersant la responsabilitat cap a tots els humans, pretén revocar l’antiga certesa segons la qual més responsable és de la merda qui més es beneficia de què la gent cagui, fent de les solucions una càndida quimera de la governança mundial; una mena de combat contra la pobresa: si tota la humanitat n’és responsable, fins que no es posi d’acord res no canviarà. Sota aquesta premissa d’incopsabilitat, incontinència i inexorabilitat, la nostra sensible i reciclant societat fa uns anys que s’està preparant per a l’apocalipsi. El virus és la seva trompe a l’oeil, el seu artifici.
És evident que davant d’un enemic gegantí, i d’una empresa bèl·lica tan ineludible, els estats nació poden esdevenir impotents. En conseqüència, ens ofereixen triar unes cartes marcades: la gestió de l’excepció vírica només es pot encarar amb més estat. Uns demanen un estat que vetlli pel capital i subsidi les finances, altres demanen un estat que redimensioni els serveis socials per afrontar aquesta nova amenaça. Sens perjudici de la necessitat de més i millors serveis socials, el context ens condueix a una resposta equivocada: si s’accepta la definició del problema, només un estat total pot prometre resoldre-ho, o bé amb més serveis socials o bé injectant diners a l’economia. O totes dues. L’estat total ho pot fer.
No som infinits ni immortals, ni hem guanyat cap guerra a la natura. La naturalesa és allà i l’estat no és la seva negació
No obstant això, el problema no pot ser la definició vírica, necolonial, del problema. El problema és que Occident té un problema: no és omnipotent. El problema és que els estats d’aquest hemisferi no poden continuar mantenint sempre a qualsevol preu les promeses que han estat sostenint mitjançant una aliança amb el capital transnacional i la Ciència, així, en majúscules. No som infinits ni immortals, ni hem guanyat cap guerra a la natura. La naturalesa és allà i l’estat no és la seva negació.
El problema és que la naturalesa no sempre suporta la lògica del combat, perquè no som els seus contendents, sinó part de la natura. El problema és que el cost de combatre-la pot esdevenir inassumible en termes socials: perquè ja no és l’humà, que amb les seves capacitats i facultats romp la terra, la treballa, tala arbres, construeix enginys; avui són corporacions farmacèutiques les que pretenen abanderar aquesta lluita, estats nació hiperventilats –malgrat, o potser pel, seu profund desgast– sortint en defensa de la gent gran que no han volgut salvar dels desnonaments, de les retallades de jubilacions, de la mort lenta en geriàtrics que són escorxadors prêt-à-porter en funció de la classe social, cuidades per treballadores migrants sobreexplotades i infrasalaritzades. L’estat i les transnacionals farmacèutiques han de decidir fins a quins llindars portem el combat contra la naturalesa? Si és així, preparem-nos per suportar estats anabolitzats -no més justos- i epidemiòlegs prenent decisions polítiques: en els estats d’excepció, la biopolítica fa parlar els experts per legitimar l’excepcionalitat.
Nego que el principal problema del món sigui la COVID-19 i crec que estem fent pagar a les neocolònies el verí de les nostres abstretes societats
Llavors, el problema és la neuròtica tendència d’un estat total capaç de preveure l’excepció, en aquest cas en forma de virus; és el deliri deliqüescent d’un món en què la mercaderia proveirà confort, analgèsia i previsibilitat per consumir a compte del que no tinc; l’esperança idiota que les transnacionals farmacèutiques patentaran algun dia el remei total que ens farà immortals, joves, potents… mentre l’estat ens prohibeix morir.
No nego la creença en la vacuna salvadora, les seves bondats i la necessitat d’invertir diners en recerca. Nego que el principal problema del món sigui la COVID-19 i crec que estem fent pagar a les neocolònies el verí de les nostres abstretes societats, tan arrogants, tan presumptuoses, tan adotzenades.
El veritable virus, el de la pacífica possibilitat que tota la societat es quedi tancada a casa i que, a més, ens agradi la disciplina amb què ho fem, ja ens l’han inoculat
Pagaran les colònies que tenim a les nostres ciutats, habitant pisos aluminosos, amuntegades d’ençà de l’última o la penúltima crisi, sense dades, sense llibres, sense solucions romàntiques per a la imatge terrible que retorna el mirall del forçós tancament casolà. Pagaran les colònies africanes, asiàtiques, llatinoamericanes: exhaustes de viure vivint de les engrunes del capitalisme, ara hauran de viure de la podridura d’aquestes engrunes; sense ancians per cremar a la pira de virus dels països rics, perquè no arriben a ser ancians, no arriben a malalts respiratoris, no arriben a immunodeprimits. Pagaran.
Nosaltres també pagarem. Tornarem a circular pels nostres carrers, uns quants recuperarem les feines i la fe en la Ciència i l’Estat. Assajarem la protesta un altre cop. Però el virus, el veritable virus, el de la pacífica possibilitat que tota la societat es quedi tancada a casa i que, a més, ens agradi la disciplina amb què ho fem, ja ens l’han inoculat. Sí que, quan sortim, quedarà el record, potser un somriure estúpid com el del gat de Cheshire que, mentre apareix i desapareix, ens respondrà que si no sabem on anar, tampoc importa gaire el camí que agafem.
