Prop de Cherno Beach, entre arsènic, plom, coure i la vida als parcs, es troba el carrer de Sant Pere, a Sant Adrià del Besòs (Barcelonès), que viu un procés d’expulsió del veïnat a causa de l’especulació immobiliària i els interessos econòmics i polítics, processos judicials, ocupacions, conflictes de convivència i precarització. Tot açò dins el context general de pujada massiva dels lloguers a Barcelona i de futurs plans urbanístics a Sant Adrià del Besòs. Lluny del que es porta reivindicant des dels anys 90, pretenen fer del barri un nou focus de gentrificació a la costa catalana, en una de les zones més empobrides de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Els blocs 8, 10 i 12 del carrer Sant Pere van ser construïts l’any 2008 –un total de 64 pisos–, amb propietat del Banc Sabadell i administrats de la mà de la seva filial immobiliària, Solvia. Inicialment van ser destinats a lloguer de protecció oficial, calculat d’acord amb els ingressos de les habitants de cadascun, i actualment la intenció és vendre’n alguns, un cop finalitzat el primer termini del contracte de lloguer. Fonts de l’Agència d’Habitatge de Catalunya (adscrita al departament de Territori i Sostenibilitat) especifiquen que els habitatges es van qualificar definitivament el 8 de setembre de 2008, en règim de lloguer de deu anys a l’empara del Reial decret 801/2005 i el Decret 244/2005 i que “el règim jurídic d’aquests habitatges té una durada de 30 anys a comptar de la data de resolució de qualificació definitiva”.
Merche Flores –que abans vivia al barri de la Mina– i Jose Vázquez, veïnes del bloc 8, expliquen que el primer any pagaven 310 euros de lloguer, el segon 540 i l’any passat els el volien apujar a 710 euros. “El canvi era molt i ens van enviar una carta de desnonament”
Merche Flores –que abans vivia al barri de la Mina– i Jose Vázquez, veïnes del bloc 8, expliquen que el primer any pagaven 310 euros de lloguer, el segon 540 i l’any passat els el volien apujar a 710 euros. “El canvi era molt i ens van enviar una carta de desnonament. Puja més que el cost de la vida, imagina’t haver de pagar això cobrant 800 euros al mes amb dues feines. No ens ho podíem permetre i quan ens van fer fora, vam lliurar les claus i anàrem a ocupar un pis de dalt. El nostre el van ocupar unes altres veïnes”, explica Flores, que des de fa un mes està de baixa a causa d’una operació al metacarpià, derivada del seu ofici com a “dona de la neteja” des de fa 35 anys.
Al bloc 8, la superfície d’habitatge dels pisos és de 85 metres quadrats, segons indica el Cadastre, i hi ha dues habitacions; al 10, tenen 67 metres quadrats amb dues cambres; i els del 12, 72 metres quadrats amb una sola estança. Algunes veïnes han hagut de construir una habitació amb pladur per a les seves filles, menjant-se part del menjador. “Gairebé totes les parets són de pladur i tenim problemes amb les canonades. Pel que són, no té sentit pagar tant”, es queixa Vázquez.
El contracte tenia una duració de deu anys i, quan la clàusula de protecció oficial es va acabar, l’empresa propietària va intentar apujar els lloguers. Segons fonts de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, “un cop transcorregut aquest primer termini obligatori de vinculació al lloguer (que pot ser com a màxim de deu anys) la renda màxima inicial serà la que correspongui al lloguer de renda concertada, en la data del nou contracte” i que actualment la normativa fixa aquesta renda “en 8,89 euros el metre quadrat de superfície útil d’habitatge i en 3,52 euros per metre quadrat de superfície d’annexos vinculats”. En el cas dels blocs del carrer de Sant Pere, la mesura comportava una nova fiança –a més de la primera, que no la pretenien retornar a moltes de les veïnes, segons asseguren elles mateixes– de 1.800 euros i un increment mitjà de la quota mensual d’uns 350 euros, una diferència difícilment assumible per a les inquilines. “Tota la vida treballant per poder viure. Els pobres sempre serem pobres”, lamenta Merche Flores. Amb l’amenaça de desallotjament a l’horitzó, moltes veïnes van marxar a altres pisos més barats a altres barris, però altres van decidir quedar-s’hi ocupant per tractar d’aconseguir un lloguer social i pagar la mateixa quantitat que havien assumit fins aleshores. Altres, en canvi, es neguen a pagar un lloguer perquè consideren que un sostre és un dret bàsic o perquè “no és just que unes poques persones, per haver nascut en una família rica o per especular, tinguin moltes propietats i altres no tinguin on dormir” argumenta Aleth Pons.
Davant la necessitat d’habitatge, a mesura que anaven marxant les que no s’ho podien permetre o entregaven les claus a l’Ajuntament, entre elles es van posar d’acord per ocupar els pisos o els van facilitar a gent nova. D’altres però, van cobrar entre 500 i 3.000 euros a les noves ocupants, al·legant “el risc d’obrir-los”, explica una veïna del bloc 10. Amb algunes de les noves veïnes es van crear molt bones noves relacions i amb altres no tant. Algunes persones es van aprofitar de la situació i van fer pisos puntada, arribant a falsificar contractes sense dir-ho. “A una dona amb el seu nadó li van cobrar 1.500 euros per entrar en un pis, i com que no parlava bé la llengua i no coneixia com funcionaven les coses aquí, es va endur una sorpresa molt desafortunada quan va arribar l’home que hi vivia realment. Havien aprofitat que es trobava a l’hospital per buidar-li la casa i donar-li a ella”, explica una veïna.
Al bloc 8 es van tirar sis mesos sense ascensor perquè Solvia devia molts diners i no l’arreglava, relaten les habitants. Algunes veïnes van haver de viure temporalment en cases de familiars fins que es van decidir a arreglar-lo
L’any 2018, però, els blocs deixaren de pertànyer a Solvia. Vivenio, una Socimi (un vehicle d’inversió dedicat al lloguer d’immobles amb importants beneficis fiscals), constituïda pel fons d’inversions holandès APG juntament amb Renta Corporación, va comprar els tres blocs. Des de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya s’indica que “la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, en el seu article 82.2, permet aquest tipus de transmissions” i confirma que en aquest cas “es va comunicar el canvi de titularitat a l’Agència canvi de titularitat a l’Agència amb data 9 de juliol de 2018”. Vivenio va oferir entre 2.000 i 2.500 euros a les habitants perquè marxessin, al mateix temps que amenaçava de tallar els subministraments d’aigua i llum a les persones que no s’hi avinguessin, tal com expliquen les veïnes afectades. Actualment moltes persones han marxat, però altres com Aleth Pons i la Merche Flores es neguen a abandonar les seves cases. Durant els darrers mesos, les veïnes que decidiren continuar lluitant per un lloguer assequible es van haver d’enfrontar a les negatives d’ambdues empreses, a la persecució judicial, i a la recent –des de l’agost–vigilància de la immobiliària, segons que asseguren. Els vigilants són tres joves de l’empresa Motal, que fan torns cada vuit hores per, oficialment, assegurar-se que no els passa res als tres blocs: la façana, les portes, etcètera. “La majoria de les persones estem així de malament, sigui ocupant o de lloguer, i és clar que nosaltres no tenim cap problema amb què ocupin“, explica Jaime Carrión, un dels afectats. Les veïnes expliquen que la seva funció és evitar que s’ocupin els que queden buits. Com s’ha dit, les condicions dels habitatges no eren bones. Al bloc 8 es van tirar sis mesos sense ascensor perquè Solvia devia molts diners i no l’arreglava, relaten les habitants. Mentrestant, veïnes recentment operades o embarassades no podien ni pujar les escales i algunes van haver de viure temporalment en cases de familiars fins que es van decidir a arreglar-lo. “Imagina’t que passa qualsevol emergència aquí, sense ascensor ni extintors”, diu Flores indignada.
L’estratègia per fer-los marxar també ha consistit en la difusió de propaganda denigrant sobre les noves inquilines dels blocs, especialment dels números 10 i 12, i contra l’ocupació en general. Arran d’algunes de les noves incorporacions de veïnes procedents del barri de la Mina i de Sant Roc, entre altres, i de la situació de precarietat, van començar a sorgir conflictes de convivència al carrer de Sant Pere: entre les veïnes, al bar de la cantonada i amb el col·legi de monges que hi ha enfront. Part de les veïnes del bloc 10 llançaven mobles pel balcó perquè tampoc funcionava l’ascensor i l’empresa no l’arreglava, hi havia baralles a hores intempestives de la nit, música a un volum molt elevat, desordres i manca d’higiene en l’escala, i pràctiques sexuals a ulls públics, segons expliquen les veïnes. En repetides ocasions, la unitat d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana es van personar a altes hores de la nit. “No es pot viure així”, explica una veïna. La majoria d’habitants –tant llogateres com okupes– van demanar que marxessin les persones “conflictives” organitzant casserolades setmanals cada dijous. Tot i que una de les famílies se n’anà, encara continuen, doncs no s’ha acabat de resoldre el conflicte.
L’autoorganització i el suport mutu del veïnat
Alguns mitjans de comunicació –com El Mundo, Telecinco o Antena 3– van abocar comentaris contra l’ocupació arguments racistes al·ludint a la seva condició d'”ètnia gitana”, aprofitant la situació i ignorant les causes multifactorials que han generat aquests conflictes. Aleth Pons, un veí nou i membre del Sindicat d’habitatge de Sant Andreu, explica l’arrel del conflicte des de la seva visió. “Per una banda, l’expulsió de gran part del veïnat que s’ha traduït en una gran quantitat d’habitacles buits a causa de l’especulació a Sant Adrià, els condicionants econòmics, culturals i socials provocats pel sistema capitalista i la propietat privada, les diferents morals o formes culturals d’entendre i viure l’espai públic i privat. Al cap i a la fi, la gent va venir perquè no tenia altra opció davant la manca de solucions reals”. De fet, l’escola ha decidit col·locar una tela verda al pati perquè les alumnes no vegin les veïnes a l’hora de l’esplai. Per una altra banda, la immensa majoria de les veïnes que estan llogant donen suport a les que estan ocupant, però fiquen èmfasi en treballar per una bona convivència. “Els mitjans de comunicació enganyen. Jo no dono cap problema per estar ocupant. Tampoc les gitanes com a tal, jo he conviscut amb moltes”, expressa Flores. Les veïnes que comparteixen bloc no han volgut respondre perquè diuen que estan fartes de la manipulació i la generalització dels mitjans de comunicació i es queixen que la mediatització del conflicte està afectant els seus fills a l’escola. “Imagina’t que ta mare et fa fora de casa amb una filla i que no tens diners ni per la fiança. Què faries?”, ens pregunta una d’elles.
Una altra de les eines per fer pressió a totes les veïnes va ser l’amenaça d’un tall en els subministraments bàsics d’aigua i llum i el bloqueig del quadre de comptadors, a través de la col·locació de portes antiokupes al pati de llums. Finalment només es va procedir a ficar les portes en el quadre de comptadors de la llum, sense cap tall. Actualment, les ocupants esperen que facin el mateix en els de l’aigua. Segons Pons, el tall de la llum va aconseguir aturar-se gràcies a l’autoorganització de les veïnes, després d’una primera reunió entre les diferents ocupants. Arran d’aquestes trobades van poder defensar-se de la immobiliària i fer front als conflictes interns. “Les veïnes estem treballant per reforçar els nostres vincles des del suport mutu i entendre el context de cadascú, però sempre buscant el benefici comú contra els interessos especulatius”. En comptes de recórrer a la policia, per exemple, les veïnes opten per l’autogestió interna dels blocs 10 i 12: fan torns de vigilància i així han aconseguit una disminució de les trucades veïnals a la policia i una millor convivència entre totes les afectades. A més, cada vegada aconsegueixen més suport extern.
La Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona (PAC) els dona suport, tant per aturar futurs desnonaments, com per a l’assessorament legal. A part de les diferents associacions pel dret de l’habitatge, s’han aconseguit reunions en grup amb l’Ajuntament. Tot i això, de moment, no han aconseguit cap solució per part de l’administració, ni immediata ni a llarg termini. La llista d’espera per accedir a habitatges socials és llarga, però a més, hi ha pisos que continuen sense destinar-se a l’ús per al qual van ser construïts, com és el cas de més de 60 habitatges de protecció oficial al barri de la Mina, que després de vuit anys tapiats i en desús s’han ocupat. Les ocupants són les famílies que haurien d’haver rebut els pisos, però que davant la passivitat de l’Ajuntament han hagut d’obrir-los elles mateixes.
La Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona (PAC) dona suport a les ocupants del bloc, tant per aturar futurs desnonaments, com per a l’assessorament legal; també han aconseguit reunir-se amb l’Ajuntament, sense cap proposta de solució ferma, de moment
Totes aquestes batalles per un sostre van fent que, a poc a poc, algunes de les veïnes s’organitzin més enllà del seu carrer i cada cop es pugui donar més suport a altres casos. El passat 24 de setembre, la PAC va convocar una concentració en solidaritat amb una de les famílies ocupants –la majoria de membres de la qual amb diversitat funcional física– que estava amenaçada amb un tall dels subministraments bàsics i amb la retirada de custòdia dels seus fills. “El dret a l’habitatge és proporcional a la teva cartera. Tothom té dret a un sostre, excepte quan ja no tens els recursos. El dret queda només en paper”, exclama Aleth Pons.
Mentrestant, la societat Vivenio tracta de fer-les fora i que hi entrin noves inquilines amb més recursos. Les veïnes continuen sense trobar solucions i sense saber on podran viure quan les desallotgin. “Jo vivia a baix llogant i ens feren fora. Vam haver de lliurar les claus a l’Ajuntament per deixar constància que ja no vivíem allí. Tot i estar ocupant en un altre pis, amb empadronament inclòs, Solvia segueix cobrant-nos el lloguer de l’antic pis, on viu ocupant una parella amb un nadó. No sabem on estan anant a parar aquests diners. Qui hauria de donar explicacions als mitjans són ells, perquè estan deixant la gent al carrer”, conclou Flores. Pons pensa que la solució passaria “perquè no existiren els bancs, ni les immobiliàries, ni la propietat privada, ni l’especulació. Que la gestió de l’habitatge fos comunitària, de totes, i cooperativa”.
