Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Novembre de 1918, un armistici que no va dur la pau

Coincidint amb les celebracions pel centenari de l’armistici que va cloure oficialment la Gran Guerra, repassem alguns dels escenaris bèl·lics que van continuar actius després de la signatura d’una pau revengista imposada per l’imperialisme occidental i les seves aspiracions globals, que van col·locar així la primera pedra pel sorgiment del feixisme i l’esclat de la futura Segona Guerra Mundial

 

Alexandre Lavado i Campàs | @A_LVCM

L’11 de novembre de 1918, a les 11 del matí, el so de les armes va emmudir i la Primera Guerra Mundial es va considerar acabada. O això es creu. El fet és que l’armistici alemany no va marcar el final de les accions bèl·liques i la violència, que van continuar en escenaris com la mateixa Alemanya, els Balcans, el Bàltic, Rússia o Turquia, entre molts altres. Com a conseqüència dels diferents tractats van sorgir nous estats com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, els països Bàltics o el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, fet que seria la llavor d’un nou cicle de violències, conflictes i dictadures a causa de la pau imposada pels vencedors i les tensions nacionalistes.

En les recents commemoracions pel final de la guerra, els líders europeus han obviat com, en la immediata postguerra, tropes britàniques, estatunidenques, franceses, alemanyes, poloneses, russes o balcàniques van continuar enfrontant-se per tot el món

En les recents commemoracions pel final de la guerra, els líders europeus han posat en relleu que les dures condicions de la pau, fonamentades en la revenja i la humiliació, van ser la base pel sorgiment del feixisme i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Tot i això, han obviat com, en la immediata postguerra, tropes britàniques, estatunidenques, franceses, alemanyes, poloneses, russes o balcàniques van continuar enfrontant-se per tot el món. Sense anar més lluny, després d’una sanguinària guerra de guerrilles amb l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, en les seves sigles en anglès) iniciada el 1919, Gran Bretanya va reconèixer la independència d’Irlanda l’any 1921.

En primer lloc, la Gran Guerra va acabar amb la signatura de més d’un tractat de pau, un per cada país vençut. Tots els tractats van ser batejats amb els noms dels palaus parisencs on van ser firmats i tots ells van reflectir els anhels dels tres principals vencedors: els Estats Units, el Regne Unit de la Gran Bretanya i França. Aquests van imposar als vençuts totes les condicions que van voler, sense possibilitat de negociació. Sota l’aparença del liberalisme dels Catorze Punts de Wilson, que era una resposta al Decret de Pau redactat per Vladimir Lenin el novembre de 1917, les tres potències van utilitzar els tractats per refer completament el mapa d’Europa i Orient Pròxim, repartir-se les colònies i humiliar els vençuts.


Un reguitzell de tractats banyats de sang

El primer tractat firmat va ser el de Versalles, del 15 de juny de 1919, el qual afectava Alemanya. El principal objectiu del tractat era reduir la capacitat econòmica i militar alemanya, limitar les seves forces armades i apropiar-se de les seves colònies fent-la entregar el corredor de Gdansk i una part de l’Alta Silèsia a Polònia i Alsàcia i Lorena a França. L’article 231 la culpava de tots els danys i pèrdues ocasionades pel conflicte i, malgrat la duresa de les imposicions, s’esperava que Alemanya actués de barrera en cas d’una guerra amb el comunisme soviètic.

Cal recordar que la rendició alemanya va ser forçada per la revolució dels consells de treballadors i soldats, decidits a proclamar un nou govern revolucionari. El Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el qual havia donat suport als pressupostos de guerra alemanys contradient les directrius pacifistes de la Segona Internacional, estava decidit a controlar la situació i evitar qualsevol revolució. Per aquest motiu el seu líder, Friedrich Ebert, es va aliar amb la jerarquia militar per desactivar i reprimir els consells de treballadors. Fruit d’això, les autoritats alemanyes van organitzar els Freikorps, cossos paramilitars d’extrema dreta enviats a reprimir de manera violenta tota organització revolucionària. Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht van ser algunes de les seves víctimes.

Imatge de la revolució alemanya el gener de 1919

 

A aquest clima de violència política s’hi va sumar, entre 1923 i 1925, l’ocupació de la regió minera del Ruhr per part de tropes franceses i belgues. El motiu de la invasió va ser assegurar el pagament de les indemnitzacions de guerra per part d’Alemanya, les quals havien estat impossibles d’assolir. Malgrat la resistència no violenta de la població, aquesta invasió va esperonar a ultranacionalistes com Adolf Hitler a dur endavant el fallit Putsch de Múnich.

El tractat de Saint Germain en Laye, firmat amb Àustria el 10 de setembre de 1919, reduïa l’antic Imperi Austrohongarès a una república d’uns 80.000 km² i 6,5 milions d’habitants. Abans de la guerra disposava d’una superfície de 675.000 km² i 52 milions d’habitants, a més de comptar amb importants fonts d’aliments, matèries primeres i mercats, que van passar als nous països sorgits dels tractats de pau. En aquest context de greu crisi econòmica i política, Àustria es va enfrontar amb els eslovens pel control de Caríntia.

Fruit del rebuig a aquesta pau, a Hongria va esclatar la revolució comunista de 1919, essent brutalment reprimida l’agost de 1920 per l’exèrcit romanès que seguia les ordres de les potències vencedores

Per altra banda, el tractat de Neully-Sur-Seine va ser firmat amb Bulgària el 27 de novembre de 1919 i estipulava l’entrega de Macedònia a Sèrbia, Dobrutja a Romania i Tràcia a Grècia, quedant-se sense accés al Mar Mediterrani. També se la va obligar a reduir les seves forces armades i a pagar indemnitzacions de guerra milionàries.

Especialment dur va ser el tractat de Trianon, firmat el 4 de juny 1920, que imposava a Hongria grans pèrdues territorials i demogràfiques. El país magiar va perdre dos terços del seu territori i tres quarts de la seva població, elements que es van repartir entre Txecoslovàquia, Sèrbia i, especialment, Romania. Fruit del rebuig a aquesta pau, va esclatar la revolució comunista de 1919, essent brutalment reprimida l’agost de 1920 per l’exèrcit romanès que seguia les ordres de les potències vencedores. La invasió va deixar un rastre de violència contrarevolucionària i antisemita que va permetre a l’almirall Miklós Horthy instaurar una dictadura ultraconservadora.

El tractat de Sèvres, del 10 d’agost de 1920, afectava l’Imperi Otomà però mai va ser aplicat. Estipulava la reducció de l’Imperi a la zona d’Anatòlia, entregant la resta de les seves possessions a grecs, francesos, britànics, armenis i italians i donant la independència a països com Egipte, Palestina o el Iemen. La imposició d’aquestes condicions va provocar l’aixecament nacionalista de Mustafà Kemal, que en els anys següents va lluitar victoriosament contra els grecs i els seus aliats occidentals, expulsant-los d’Anatòlia. El tractat de pau de Lausana, firmat el 24 de juliol de 1923, va permetre a Turquia recuperar territoris de Tràcia i l’Egeu a més de decretar un intercanvi forçós de població entre Grècia i Turquia d’uns 2 milions de persones, dels quals 1,3 milions eren grecs de Turquia i 400.000 eren musulmans grecs.

Infanteria turca durant la guerra contra els grecs

 

D’aquests tractats de pau i els canvis geopolítics realitzats, en van sorgir gran quantitat de conflictes armats, revolucions i contrarevolucions. La unificació del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, produïda el primer de desembre de 1918 i germen de la futura Iugoslàvia, es va accelerar pels atacs de les forces italianes a Rijeka, decidides a guanyar per la força el que els havien negat els vencedors. Polònia, per exemple, va declarar la guerra a la Rússia Soviètica el 14 de febrer del 1919 i va iniciar la invasió d’Ucraïna, arribant fins a Kíev el 1920, d’acord amb les intencions de Jozef Pilsudski d’expandir les fronteres poloneses.

Arran de la revolució d’octubre i la retirada de Rússia de la guerra, els aliats de l”Entente’ van centrar els seus esforços militars en acabar amb la revolució i donar suport a les forces blanques per reintroduir Rússia a la guerra

La reacció soviètica, fonamentada en l’expansió armada de la revolució i duta a terme després de derrotar a la majoria de forces blanques, va consistir en una contraofensiva que va recuperar part dels territoris perduts i es va aturar al Vístula, on van ser rebutjats. La pau resultant, firmada el març de 1921, va establir una nova frontera oriental per Polònia: la línia de Riga. En el front occidental, les tropes poloneses es van enfrontar amb els Freikorps alemanys a les regions de Poznan i Silèsia entre els anys 1919 i 1920. Al sud, polonesos i txecs es van enfrontar a la regió minera de Teschen.

Respecte a Txecoslovàquia, cal esmentar la història de la Legió Txeca, una força de 50.000 soldats que van prendre part en el front oriental primer i en la Guerra Civil Russa després, un dels fronts de postguerra més cruents. Arran de la revolució d’octubre i la retirada de Rússia de la guerra, els aliats de l’Entente van centrar els seus esforços militars en acabar amb la revolució i donar suport a les forces blanques per reintroduir Rússia a la guerra. Per la seva banda, els imperis centrals van voler aprofitar la manca d’oposició per tancar d’una vegada per totes la guerra a l’est, envaint Ucraïna, Estònia i Finlàndia. La reacció dels aliats es va concretar en el desembarcament de tropes britàniques, japoneses i estatunidenques a Vladivostok i més contingents britànics a Murmansk i a Arkhànguelsk. Francesos, serbis, canadencs, romanesos i italians també van ser enviats al nord de Rússia, mentre que uns 20.000 grecs van ser desplegats a Crimea. A la seva presència s’hi sumaven els opositors a la revolució de tota mena: des de tsaristes, social revolucionaris o cosacs fins a camperols. Alhora, els aliats utilitzaven la Legió Txeca i el seu desig de tornar a casa per mantenir-la com un element disruptiu dins el territori rus.

Tropes occidentals desfilant a Vladivostok durant la Guerra Civil rusa

 

Aquestes intervencions, emmarcades en el context de la Gran Guerra, van canviar amb l’arribada de la pau. Les potències vencedores no podien justificar de cap manera la presència militar en territori estranger, malgrat la seva intenció d’acabar amb la revolució. Per aquest motiu, les tropes aliades van ser retirades progressivament entre 1918 i 1920 i l’ajuda militar es va concentrar en l’enviament de quantitats ingents de material militar consistent en fusells, metralladores, canons, uniformes i equipament. Tot i la voluntat de fer continuar la guerra a Rússia i acabar amb la revolució bolxevic, les forces contrarevolucionàries van ser derrotades per l’Exèrcit Roig, degut en bona part a la mala organització i nul·la capacitat militar dels blancs.

Aquests són alguns dels escenaris bèl·lics que van continuar actius després de novembre de 1918. Vist aquest conglomerat de conflictes, parlar de pau després del 1918 és un oxímoron amb una forta intencionalitat política. L’imperialisme occidental i les seves aspiracions globals, causants de la Gran Guerra, no van desaparèixer amb ella, sinó que després del conflicte van dictar la pau. Aquesta pau, imposada i revengista, va ser la primera pedra pel sorgiment del feixisme i la futura guerra. Però no cal arribar fins als anys 30. L’endemà mateix de l’armistici, la guerra i els morts van continuar per tota Europa, fruit del nacionalisme irredemptista i els moviments contrarevolucionaris nascuts de la guerra més brutal mai vista.