Divendres 3 d’abril, casc antic de Pamplona. Una columna de vehicles de l’exèrcit espanyol ocupa el carrer de la Merced mentre sona la “Marxa reial”. Obre la comitiva una ambulància i un parell de patrulles de la policia municipal de la capital navarresa. Immediatament, comencen a sonar les cassoles i els xiulets des dels balcons de la zona. Els soldats, aliens a l’esbroncada, caminen desafiants en columna de dos i amb les mascaretes posades. De tant en tant giren el cap per vigilar els balcons. Cap operació de desinfecció, cap atenció o suport a una llar d’avis. De fet, l’escamot militar desplegat ni tan sols pertany a la Unitat Militar d’Emergències (UME), sinó que s’integra al regiment América 66, amb base a la caserna d’Aizoáin, a dos quilòmetres de la ciutat.
En l’estratègia desplegada pel govern de Pedro Sánchez arran de la crisi del coronavirus els militars –en el marc de l’operació Balmis– acaparen el protagonisme mediàtic de les intervencions
Una operació de característiques similars es desplega el 12 d’abril a la plaça de l’Ajuntament de Sant Mateu (Baix Maestrat), un petit municipi de 2.000 habitants a mig camí entre Vinaròs i Morella. Cinc tot terrenys de l’exèrcit i un vehicle de la Guàrdia Civil es fan una foto de grup davant l’estupefacció del veïnat. Tampoc pertanyien a l’UME. És una dinàmica que es repeteix des de la declaració de l’estat d’alarma de llarg a llarg de la geografia espanyola, amb especial controvèrsia al País Basc i als Països Catalans. Forma part de l’estratègia desplegada pel govern de Pedro Sánchez arran de la crisi del coronavirus: els militars –en el marc de l’operació Balmis– acaparen el protagonisme mediàtic de les intervencions.
“S’ha volgut convertir una crisi sanitària en un estat de guerra. Tot el llenguatge, les metàfores, l’exaltació de les virtuts militars… Arribar a sentir en una roda de premsa que ‘tots som soldats d’aquesta guerra’ és gravíssim. Això té i tindrà conseqüències”, opina Gabriela Serra, actual presidenta del Consell Català de Foment de la Pau (CCFP), un organisme consultiu de la Generalitat de Catalunya que s’ha mostrat molt crític amb la militarització de la resposta a la COVID-19. Les paraules de Serra fan referència a les declaracions del cap de l’Estat Major de la Defensa, Miguel Ángel Villarroya, qui compareix diàriament des del palau de la Moncloa després de la reunió del comitè de gestió tècnica del coronavirus. Davant les càmeres, l’acompanyen els principals comandaments de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia (CNP), així com diferents càrrecs polítics del govern espanyol. “Posar en una compareixença més uniformes militars que personal civil és terrible; així inoculen el llenguatge militarista entre la població”, conclou la presidenta del CCFP.
Desinfeccions estèrils
El darrer mes, diferents divisions de les forces armades han actuat en una trentena de municipis de Catalunya, en alguns d’ells per petició dels mateixos ajuntaments i en d’altres per iniciativa del govern de l’Estat espanyol. La primera operació es va dur a terme el 19 de març a l’aeroport del Prat, on una trentena de soldats de l’UME dels 85 que s’hi van desplaçar van fumigar amb lleixiu i detergent part de les instal·lacions. Quan van arribar, un estol de periodistes els esperava per immortalitzar el moment, que es va difondre bastament als mitjans de comunicació estatals. Tanmateix, quan els flaixos van desaparèixer, les més de 400 treballadores de la neteja que tenen cura de la infraestructura van desinfectar-ho tot, com fan cada nit.
L’any 2018, l’UME només tenia una assignació pressupostària de 31 milions d’euros –el 0,32% de la despesa del Ministeri de Defensa espanyol– i des de les entitats en defensa de la cultura de la pau critiquen que se l’hagi prioritzat per davant dels cossos de protecció civil o d’ONG especialitzades en salut
“S’ha de diferenciar molt el moment d’emergència, en què l’Estat pot fer servir tots els recursos, i l’escenificació, que per nosaltres és censurable”, afirma Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau, qui creu que “l’exèrcit necessita tenir un paper més legitimat dins la societat i s’han fet coses que van en aquesta línia. L’UME, la presència a les escoles… tot això forma part de la voluntat de relegitimar-se dins la societat”. L’any 2018, l’UME només tenia una assignació pressupostària de 31 milions d’euros –el 0,32% de la despesa del Ministeri de Defensa espanyol– i des de les entitats en defensa de la cultura de la pau critiquen que se l’hagi prioritzat per davant dels cossos de protecció civil o d’ONG especialitzades en l’àmbit de la salut.
Jordi Calvo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, considera que “es podria haver donat una resposta 100% civil i amb una millor qualitat des d’una perspectiva sanitària. Dubto que la formació d’aquests 8.000 militars sigui millor que la de Metges sense Fronteres o la Creu Roja. La millor resposta hauria estat fer servir tots els recursos amb qui és expert en salut, però s’ha reaccionat amb els militars pensant en el repte del confinament i no el de la salut”. En la mateixa línia s’expressa Gabriela Serra, que qüestiona la mateixa existència de l’UME: “Una unitat d’emergència hauria de pertànyer als serveis de protecció civil. Els exèrcits no estan preparats per fer tasques de desinfecció; estan preparats per fer la guerra. No té sentit tenir una unitat d’emergència militar quan això hauria de recaure en personal civil”.
El Borbó, de camuflatge
Cinc dies des de la declaració de l’estat d’alarma. Aquest és el temps que Felip VI va trigar a comparèixer davant la ciutadania i exercir de cap d’Estat enfront de la crisi del coronavirus. En plena polèmica pels negocis del rei emèrit i enmig d’una cassolada massiva, el monarca va reclamar “deixar de banda les nostres diferències”. La seva segona aparició pública va ser divendres 3 d’abril des de la base de Retamares, a Pozuelo de Alarcón (Madrid), indret des d’on es coordina l’operació Balmis. Vestit amb uniforme militar de campanya i abillat amb mascareta i guants, va visitar el cap de l’Estat Major de la Defensa acompanyat de la ministra de Defensa, Margarita Robles, per transmetre personalment el “reconeixement que tota la societat espanyola fa de la tasca desenvolupada per les forces armades”.
La retòrica i els fets inquieten les organitzacions de cultura de pau i fan venir a la memòria les paraules de l’expresident espanyol Adolfo Suárez: “Treure l’exèrcit al carrer és fàcil, el que és difícil és tornar-lo a les casernes”
Així és com Felip VI va voler acreditar l’afirmació que havia pronunciat el general Villarroya dies abans, després que s’anunciés la incorporació de la Guàrdia Reial a l’operatiu contra la pandèmia: “El rei demostra ser el primer soldat d’Espanya”. La retòrica i els fets inquieten les organitzacions de cultura de pau i fan venir a la memòria les paraules de l’expresident espanyol Adolfo Suárez: “Treure l’exèrcit al carrer és fàcil, el que és difícil és tornar-lo a les casernes”. Gabriela Serra es pregunta si el motiu de la sortida dels militars a l’espai públic és “no només per ara, sinó en previsió a possibles respostes, lluites o mobilitzacions que hi hagi amb posterioritat, com un assaig de què podria passar quan s’acabi el confinament i comencin les reivindicacions per recuperar drets i llibertats i poder sobreviure de manera digna”.
Una seguretat humana
Totes les previsions apunten que la crisi social i econòmica desencadenada per la COVID-19 tindrà un abast molt més gran que l’ocorreguda d’ençà de la crisi financera de l’any 2008. És per tot això que la vocal de Pau i No-violència de la plataforma d’organitzacions per a la justícia global La Fede, Arés Perceval, convida la societat a un canvi de paradigma i reclama que “ens hem d’adonar que cal posar tots els esforços a garantir un sistema de serveis públics universals i de drets fonamentals, des de les cures, posant la vida i la sostenibilitat del planeta al centre. No volem una seguretat militaritzada, volem una seguretat humana”. Per Jordi Armadans, la situació en què ens trobem certifica que “estem fent una dilapidació de recursos en l’àmbit militar que fa minvar la inversió en el que és necessari per protegir les persones; és un peix que es mossega la cua”.
“El moment cultural i polític del món és la securització. Així fem front a tots els reptes com a societat, als riscos i a les amenaces contra el nostre estil de vida”, assenyala Jordi Calvo
Malgrat tot, sembla que el rumb està marcat i la reacció dels estats a qualsevol crisi passa per una sortida que reforci el discurs de la seguretat, extrem corroborat a la perfecció per la resposta de la Unió Europea als creixents fluxos migratoris. “El moment cultural i polític del món és la securització. Així fem front a tots els reptes com a societat, als riscos i a les amenaces contra el nostre estil de vida”, assenyala Jordi Calvo. Al seu torn, Gabriela Serra es pregunta “com és possible que no es toqui la despesa militar i que sigui superior a la despesa en salut? Com és possible que l’OTAN surti enmig de la crisi del coronavirus a demanar que la pandèmia no repercuteixi en la despesa militar?”. Aquestes preguntes queden a l’aire i ressonen com ho fan les paraules pronunciades pel president de la República Federal Alemanya, Frank-Walter Steinmeier: “Aquesta pandèmia no és una guerra, és un test de la nostra humanitat”.
Miguel Ángel Villarroya Vilalta
General i cap de l’Estat Major de la Defensa
“En aquesta guerra irregular i rara que ens ha tocat viure o lluitar, tots som soldats.” Amb declaracions com aquesta, pronunciada el 20 de març des del palau de la Moncloa, aquest general de l’Exèrcit de l’Aire ha volgut inocular en les seves compareixences diàries virtuts militars: disciplina, sacrifici i moral de victòria. Nascut a la Galera (Montsià) l’any 1957, Villarroya compta amb quaranta anys de carrera i és el segon català que arriba a la cúspide de les forces armades espanyoles. Durant el darrer govern del Partit Popular, va exercir el càrrec de director del gabinet tècnic del Ministeri de Defensa espanyol. Ha estat pilot de guerra i va participar de les missions bèl·liques internacionals al conflicte de Kuwait el 1991 i dels Balcans i Ruanda. Com a cap de les forces aèries, va estar al capdavant de la unitat 45, realitzant tasques de transport de personalitats del govern espanyol i de la Casa del Rei, i va esdevenir el pilot personal de Joan Carles I. En la presa de possessió del seu càrrec actual –nomenat per l’executiu de Pedro Sánchez– el passat 17 de gener, va manifestar la seva “indestructible lleialtat a Sa Majestat el Rei i a la institució que representa”.
José Ángel González Jiménez
Comissari principal i director adjunt operatiu del CNP
El primer representant del Cos Nacional de Policia (CNP) al comitè de gestió tècnica del coronavirus va néixer el 1959 a Aguilar del Río Alhama (La Rioja) i va iniciar la seva carrera l’any 1984 a l’Acadèmia General Militar de Saragossa, on es va llicenciar com a tinent. Va ser destinat a les Companyies de Reserva General, unitats antidisturbis dels llavors anomenats grisos, creades l’any 1969 per la dictadura i que fins al 1991 no van ser reconvertides en les actuals Unitats d’Intervenció Policial (UIP). Durant setze anys va estar al capdavant de la unitat VII de les UIP, radicada a Valladolid, i posteriorment va dirigir la Brigada d’Estrangeria i Fronteres d’Alacant, fins que va tornar a la capital del Pisuerga com a cap de seguretat ciutadana i, finalment, com a comissari provincial. Després d’un breu pas per Melilla, va ser nomenat cap superior de l’Aragó l’any 2017. El ministre Fernando Grande-Marlaska el va designar número dos del cos l’agost de 2018. Una de les missions que ha escomès ha estat formar part del Centre de Coordinació Operativa (CECOR), que va planificar la repressió contra les protestes a Catalunya per la sentència del procés. González va donar positiu per COVID-19 i l’1 d’abril va ser rellevat de les seves funcions en la crisi pel subdirector general de logística del cos, José García Molina. Aquest darrer també es va contagiar i l’11 d’abril va ser substituït per María Pilar Allué, comissaria principal i subdirectora general de recursos humans i formació del CNP.
Laurentino Ceña Coro
Tinent general i director adjunt operatiu de la Guàrdia Civil
El coronavirus podria ser el darrer combat en primera línia de la benemèrita d’aquest militar nascut el 1955 a Colunga (Astúries). Així ho apuntaven els rumors un cop la socialista María Gámez va ser nomenada directora general de l’institut armat, primera dona al capdavant d’un cos amb 175 anys d’història. Grande-Marlaska va recuperar el càrrec que fins ara ocupen ell i seu homòleg del CNP, José Ángel González, després que el seu predecessor, Juan Ignacio Zoido, els suprimís arran de l’escàndol de l’anomenada policia patriòtica. Aleshores, Ceña va assumir per escalafó aquest càrrec, que converteix de facto el seu tenidor en el cap de tots els agents del cos i en l’enllaç amb el Ministeri de l’Interior espanyol. L’actual govern desconfia de l’asturià per haver estat l’home de confiança de Zoido, fruit de la seva etapa al capdavant de la Comandància de Sevilla (on l’exministre fou alcalde) i com a cap de zona d’Andalusia. El seu periple va arrencar quatre dècades abans, a l’Acadèmia Militar de Saragossa, l’any 1972 –en ple franquisme–, i posteriorment va ser destinat a l’Acadèmia Regional de la Guàrdia Civil de Sabadell. Després de passar per Lleó i especialitzar-se en el maneig d’helicòpters, l’any 2002 es va fer càrrec de la Comandància de Tarragona. L’octubre de 2019 va tornar a Catalunya per ocupar una cadira al CECOR. Tanmateix, Ceña no va resistir la COVID-19 i va caure malalt el 24 de març, quan el cap de l’Estat Major de la Guàrdia Civil, José Manuel Santiago Marín, el va substituir a les rodes de premsa des de la Moncloa.
