Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Trenta anys de propaganda militar cara i ineficient

Dues dècades després de sepultar l’exèrcit de lleva, forçat a suspendre de manera caòtica el servei militar obligatori, el seu prestigi no sembla remuntar, malgrat els ingents fons públics destinats a missions internacionals i unitats d’emergència

Militars de l’exèrcit espanyol a Bòsnia, l'any 1992 / Arxiu

Potser la idea de posar l’exèrcit a càrrec de l’emergència sanitària –se suposa que per convèncer la població de la utilitat de la institució– al final no li acaba de funcionar, al govern espanyol, veient les horribles xifres que està deixant la pandèmia. Encara és d’hora per saber quina percepció tindrà la població del vincle entre la intervenció militar i el desenllaç de la crisi del coronavirus, però, en tot cas, està bé saber que no seria la primera vegada que una operació d’imatge de l’exèrcit a gran escala s’acaba convertint en un tret al peu.

Això va passar el 26 d’agost de 1990, quan la fragata Santamaría i les corbetes Descubierta i Cazadora van salpar en direcció al golf Pèrsic per col·laborar en la mobilització internacional que responia a la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein. En aquests vaixells s’hi van embarcar desenes de joves que complien el servei militar obligatori, una decisió del govern socialista de Felipe González, per tal de prestigiar un reclutament forçós, en aquella època cada cop més en qüestió pel creixent nombre d’insubmisos i objectors de consciència. La reacció popular va ser exactament la contrària a la pretesa pel govern. L’enviament a una guerra impopular de joves sense preparació que just rondaven la vintena va generar una gran alarma social, amb desercions incloses i un salt en les sol·licituds d’objecció que es dispararien del 13% de la lleva al 21%, marcant l’inici de la fi de la mili, malgrat que l’obstinació del PSOE allargaria l’agonia gairebé una dècada.


Un exèrcit per a la pau?

La sortida al golf Pèrsic va ser la primera i última dels reclutes en una operació real, però la internacionalització de l’exèrcit espanyol no havia fet res més que començar, com a pas conseqüent de la integració a la Unió Europea i l’OTAN. Just en plena efervescència del moviment antimilitarista, l’Estat espanyol es va dedicar seriosament a vendre les seves forces armades com un “agent de pau” fins i tot més eficient que el pacifisme.

L’Estat espanyol s’ha dedicat a vendre les seves forces armades com un “agent de pau” fins i tot més eficient que el pacifisme

A la guerra de Bòsnia es produeix la primera participació massiva en una missió dels cascs blaus de l’ONU, amb 1.400 efectius. La missió va acabar resultant un desastre, ja que els militars espanyols van ser incapaços d’aturar una neteja ètnica de Mostar –ciutat sota la seva protecció–, que es va perpetrar davant dels seus nassos. El fracàs va ser convenientment maquillat informativament, i va seguir-lo una implicació internacional cada cop més intensa, amb 83 operacions en els darrers trenta anys. Significativament, les xifres oficials no diferencien entre les missions de pau i les bèl·liques.


L’UME, el “caprici” de Zapatero

Amb el final sobtat del servei militar obligatori, la necessitat de prestigi de l’exèrcit –que ara necessitava convèncer el jovent per reclutar-lo– va fer-se més urgent. És en aquest context que, el 2005, un PSOE acabat de tornar al poder crea la Unitat Militar d’Emergències (UME), un “caprici de Zapatero”, segons ho va qualificar el Partit Popular. El portaveu de Farmamundi, Xavier Maria Torres, assenyala que l’UME és un experiment atípic, car i ineficient que militaritza funcions dels Bombers o Protecció Civil –amb molt menys pressupost. Però s’ha convertit en la millor eina de maquillatge d’un exèrcit que continua esquitxat d’escàndols de corrupció, avions que cauen i submarins que no suren. La participació en desastres naturals com incendis, inundacions o terratrèmols, sobretot si hi ha càmeres de televisió, els ha proporcionat una bona plataforma publicitària, a més d’una eina –indissimulada– d’humiliar l’independentisme quan ha actuat a Catalunya. Els números, però, són escandalosos, i és que a pesar que tenen millor material, els 3.500 militars de l’UME participen, de mitjana, en 34 incendis i realitzen 26 intervencions en inundacions, grans nevades o operatius internacionals cada any, unes dades que resulten insignificants si ho comparem amb les actuacions anuals del cos de Bombers de Barcelona, en el qual treballen 607 efectius: 21.000 intervencions. La ràtio és demolidora: 2.000 intervencions del cos de Bombers per cada intervenció de l’UME.


La poteta a les escoles

Des de la suspensió de la mili, el contacte amb joves i estudiants ha estat quasi una obsessió per a l’exèrcit, que ha anat reforçant la seva presència en fires i salons de l’ensenyament diversos o també en espais lúdics com l’Expojove de València o el Festival de la Infància de Barcelona, d’on van intentar per totes les vies mantenir-s’hi un cop es va reconvertir en La Ciutat dels Somnis. Un interès amb “clars objectius de reclutament”, explica Jordi Múñoz, de la campanya Desmilitaritzem l’Educació. L’últim intent en aquest sentit va ser el projecte d’entrada directa a les escoles amb “conferències i activitats” sobre “les forces armades, la bandera i el Rei”, que va quedar paralitzat el 2018 pel canvi de govern.

Article publicat al número 498 publicación número 498 de la Directa

Articles relacionats