A la nostra part de món, els barris de renda baixa són, amb diferència, els més afectats per la COVID-19. Qui ha d’eixir de casa, agafar transport públic i posar en risc la seua salut, ix de casetes sense balcó, amb estances compartides per habitants de totes les edats. El iaio a l’habitació del major i la tieta, malaltissa, a la de les nenes, perquè la menuda de quatre anys cap al llit del matrimoni; la qual cosa no desagrada gens ni mica a la mare.
No estava previst que la tieta estigués allà, però el seu exmarit era el titular del lloguer quan es van separar i va haver d’eixir ella del pis. Com que els metges li han dit que pot ser tot psicosomàtic, es pren paracetamol (abans prenia ibuprofén, però diuen que és un perill per al coronavirus) i va aguantant, del llit a la butaca de ràfia i una pastilla per a la depressió. Com que l’ajuda a vestir-se i a dutxar-se quan es troba pitjor, de Pasqua a Rams regala un vestit a la neboda del mig, que té deu anys. Ella està sempre alerta, busca tindre la tieta dins el seu camp de visió, inclús quan juga amb la germana; a les nits, tanca la porta de l’habitació, apropa els dos llits i busca el contacte de la seua mà.
Els barris de renda baixa són, amb diferència, els més afectats. Qui ha d’eixir de casa, agafar transport públic i posar en risc la seua salut, ix de casetes sense balcó, amb estances compartides
El iaio no fa nosa si no s’apaga el televisor i té a l’abast un got de vi. Es lleva d’hora, però sopa abans que ningú i se’n va a l’habitació que comparteix amb el xicon, de catorze anys, sovint capficat a la pantalla del mòbil, la seua connexió amb els professors de l’institut i, a sobre, amb els amics. A hores d’ara, la mare ha deixat de renyar-lo pel mòbil, se sent culpable perquè, d’un dia per l’altre, l’ordinador s’havia quedat sense arreglar quan els va sorprendre l’estat d’alarma. El que faça falta per mantenir aquella mena de pau.
Deu fer un mes que la mare no surt més enllà de la porta de l’entrada a sacsejar estovalles i, a les vuit, per aplaudir els metges i les infermeres heroïnes, i a la policia quan passa amb la sirena xiulant, que és quan pot veure les veïnes i ser vista. Ella s’ha acomiadat de les cases on netejava. No ha pogut fer altra cosa, encara que al marit no li haja agradat gens ni mica. La por no se li’n va del cos quan rumia si la tornaran a agafar. De dia, té el pensament ocupat en sortir-se’n amb les tasques de la neteja: l’únic vàter, cada volta que en fa ús el iaio, i una bugada per dia –un rajolí d’amoníac i l’aigua calenta serà suficient i, al cap i la fi, diuen pel WhatsApp que el detergent contamina el planeta. N’enganxa un bon grapat per les finestres, perquè sols li corresponen dos cordells de l’estenedor compartit i l’home necessita la seua muda per anar a treballar. Gràcies a Déu i que dure aquesta sort. Ell és qui va a comprar, aprofitant que va sovint a l’estanc, encara que haja tornat del treball. Tots plegats bufen un sospir, mentre que ningú no diu res.
L’intent de fer-nos creure que la crisi ens afecta a tothom igual no ha fet el pes.
De les 190 malalties autoimmunes que afecten entre el 3 i el 7% de la població mundial (l’OMS en reconeix 80), diu DeLisa Fairweather, el 78% de persones afectades són dones
La proporció a les UCI és de 23 homes per cada 10 dones. I moren 18 homes per cada 10 dones. Però al cap del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias del Ministerio de Sanidad li sembla que “no es una variable interpretable”, perquè les malalties per grup de risc les pateixen més els homes. De les 190 malalties autoimmunes que afecten entre el 3 i el 7% de la població mundial (l’OMS en reconeix 80), diu DeLisa Fairweather a l’article “Sex Differences in Autoimmune Disease from a Pathological Perspective” a The American Journal of Pathology, el 78% de les persones afectades són dones. Que es fan cròniques i els símptomes de dolor pel cos i l’esgotament irrecuperable condicionen la seua vida. Però com no en saben més, les afectades es troben deslegitimades davant els metges i inspecció de sanitat. La bona notícia és que hi ha la possibilitat que la lluita permanent del sistema immunològic contribueixi també contra aquest coronavirus.
Sharon R Lewin i Thomas A Rasmussen, a la publicació The Lancet del 14 de març, manifestaven la seua preocupació perquè les dones no siguen al centre on es prenen les decisions sanitàries més importants, donat que la seua informació és privilegiada a l’estar sempre a la primera línia de les cures, tant dins la família com en tasques d’atenció social, per identificar tendències i detectar el començament de possibles brots, cosa que milloraria la seguretat sanitària mundial. Just com el que havia demanat, als estats de tot el món, la Junta Executiva de l’OMS.
Tanmateix, seguim esperant a després de la Revolució?
