La interpretació estàndard de la crisi econòmica europea, des d’Alemanya, es pot resumir de la forma següent. En començar la crisi (2007-2008), la situació als països de la perifèria europea era molt semblant a la d’Alemanya a principis de segle. La diferència estava en què, al contrari que els països perifèrics, Alemanya va saber posar (i mantenir) ordre en els seus comptes públics i introduir reformes importants en el mercat de treball i en la protecció social dels treballadors (les anomenades reformes Hartz). Aquestes reformes, fetes amb la col·laboració d’empreses i sindicats, van flexibilitzar la contractació col·lectiva, van permetre la moderació salarial i, en conseqüència, van millorar la competitivitat de les empreses i van contribuir a la recuperació econòmica. Els països perifèrics, segons aquesta interpretació, no ho han fet (o ho han fet massa tard o malament) i, per tant, són responsables del seu propi infortuni i no tenen cap dret a demanar ajuda als països del centre (en particular Alemanya), que van bé.
És justament contra aquesta visió que el professor Sergio Cesaratto (de la Universitat de Siena, post keynesià amb tocs de marxisme sraffià en economia, i clarament d’esquerres políticament) ha escrit recentment un llibret en què es pregunta (referint-se a la Unió Europea -UE) Qui és que no respecta les regles del joc. Ens recorda que una unió monetària (ara l’euro o abans el “patró or”) es regeix per unes “regles del joc” implícites: el sistema només és sostenible si hi ha els mecanismes i els instruments (que depenen de decisions polítiques) que permetin un ajust simètric en cas que es produeixin desequilibris en la balança per compte corrent amb l’exterior (exportacions menys importacions de béns i serveis, rendes i transferències), tant si són dèficits com si són superàvits. Una primera conclusió del professor Cesaratto és que el país que ha violat les regles implícites del funcionament de la unió monetària ha estat Alemanya, amb una economia amb grans i creixents superàvits exteriors gràcies a les seves exportacions, ja que, en no realitzar els ajustos que requeriria l’existència de la unió monetària, surt beneficiada econòmicament de la situació.
Al contrari que els països perifèrics, Alemanya va saber posar (i mantenir) ordre en els seus comptes públics i introduir reformes importants en el mercat de treball i en la protecció social dels treballadors
En els anys anteriors a la crisi, els mercats financers consideraven que el deute públic de tots els països de la zona euro, també els perifèrics, estava garantit pel conjunt de països membres i, per tant, no hi havia països en risc de fer fallida. Els tipus d’interès nominals dels països havien tendit a convergir però encara hi havia diferents taxes d’inflació nacionals i, per tant, disparitat en els tipus d’interès reals, que eren més baixos en els països (perifèrics) amb més inflació. Això alentia la demanda en els països centrals i la disparava en els perifèrics, especialment en el sector de la construcció, cosa que estimulava la concessió de crèdits per part del sector bancari i l’endeutament, al principi sobretot privat. Els bancs dels països perifèrics demanaven préstecs als bancs dels països centrals per finançar l’endeutament d’empreses i famílies que compraven grans quantitats de productes, especialment als països centrals, que veien augmentar les seves exportacions i els seus superàvits exteriors.
Durant un temps, es va pensar que aquests desequilibris produïen una convergència tot encoratjant les inversions a la perifèria i reduint les disparitats de desenvolupament, però després es va veure que no havia estat així, ja que les inversions s’havien fet essencialment en sectors de baixa productivitat i que no generaven convergència. I tot el castell de cartes es va enfonsar després de la fallida de Lehmann Brothers i de la crisi grega, quan els fluxos de capital interbancaris del centre cap a la perifèria es van interrompre de forma brusca (sudden stop).
Els efectes immediats no es varen produir en el sistema bancari sinó en el mercat de títols/deute públic. Els mercats financers varen començar a tenir dubtes sobre la capacitat d’alguns governs de pagar els seus deutes i, per tant, varen demanar taxes d’interès cada cop més elevades per compensar l’augment dels riscos, però aquest increment agreujava el risc de fer fallida. Fins que alguns països perifèrics varen ser incapaços de tornar a finançar les seves emissions de deute públic i, en conseqüència, es varen veure abocats a demanar/acceptar la intervenció de la troica. Això suposava, ajustos fiscals amb retallades de despesa i augments d’impostos i també la liberalització i desregulació dels mercats, especialment del mercat de treball.
Els bancs dels països perifèrics demanaven préstecs als bancs dels països centrals per finançar l’endeutament d’empreses i famílies que compraven grans quantitats de productes, especialment als països centrals, que veien augmentar les seves exportacions i els seus superàvits exteriors
En definitiva, com assenyala Cesaratto, el que ha passat a la zona euro és el que passa normalment en una crisi de sudden stop. Tot i que la crisi es va manifestar en el mercat del deute públic, originàriament va ser una crisi de deute privat: els bancs dels països del centre van donar crèdits de forma excessiva i les empreses i les famílies de la perifèria es varen endeutar també massa. Uns i altres hi tenen una responsabilitat. D’altra banda, les regles de funcionament previstes en els tractats europeus són totalment inadequades, ja que només es preocupen de limitar les situacions de dèficit i deute públics i no els problemes produïts per un excessiu endeutament privat o per impedir polítiques de devaluació competitiva real com les que han fet a Alemanya. Una crisi del sector exterior en un context de tipus de canvi fix (euro) i d’endeutament privat (que en part es transforma en públic), que acaba portant a ajustos estructurals i polítiques d’austeritat (retallades de despesa pública, més impostos, reformes estructurals, sobretot del mercat de treball), més desigualtats en la distribució de la renda, més endeutament i manca de demanda suficient.
Sense menystenir aquestes explicacions, d’altres (p. ex., Michael Roberts, José A. Tapia) intenten esbrinar on està la causa essencial de la crisi. I, a partir de les dades disponibles, conclouen que a partir dels anys 70 del segle passat va començar a esgotar-se l’empenta de l’acumulació de capital que havia estat molt important a partir de la II Guerra Mundial. Entren en crisi tant l’hegemonia del capitalisme dels EUA com la societat/estat del benestar i augmenta la competència internacional, el que fa reaccionar als capitalistes que amb el neoliberalisme (Reagan, Thatcher) intenten recuperar la rendibilitat del capital tot frenant les demandes i reivindicacions dels treballadors (o sigui augmentant la taxa d’explotació) que havien anat in crescendo en els anys 60. Des d’aquesta perspectiva, és la caiguda de la rendibilitat de les empreses (taxa de benefici dels capitalistes) la que provoca la caiguda de les inversions/acumulació de capital, especialment de capital fix, i com a conseqüència dona lloc a les crisis i, en concret, a la Gran Recessió de 2007-2008.
