Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Món àrab: la realitat i la gent

Les majories socials de la regió no volen ni dictadura ni gihadisme, segons demostren diverses enquestes

El passat mes de maig, l’Arab Center for Research and Policy Studies va presentar l’últim baròmetre d’opinió sobre el món àrab, en el qual es prenia el pols a onze països de la regió: Mauritània, el Marroc, Tunísia, Egipte, Sudan, Palestina, Líban, Jordània, l’Iraq, l’Aràbia Saudita i Kuwait. Del llarg i minuciós desplegament de temes, em quedo amb dues dades: la primera, en relació amb la democràcia, la segona, en relació amb el suport al gihadisme i les seves variants.

Com vol governar-se la població àrab? El 74% aposta per la democràcia enfront d’un minso 17% que s’hi oposa. Més eloqüent: un 76% defensa una democràcia pluralista en la qual tots els partits, laics i religiosos, estiguin representats. En societats molt conservadores en les quals la religió s’assumeix com un valor decisiu, crida l’atenció, en efecte, l’escàs suport a la xaria com a fonament de l’ordre polític (només el 13%) o a un sistema electoral que exclogui les opcions polítiques laiques (6%).

Una enquesta de la Fundació Adenauer conclou que el suport a Estat Islàmic oscil·la, al nord d’Àfrica, entre el 0,6% i el 2% de la població

Als qui pensen –d’esquerres o de dretes– que el món àrab i musulmà s’inclina “culturalment” per la dictadura, l’enquesta els recorda que únicament un 5% prefereix un règim autoritari. Aquests resultats coincideixen, per cert, amb els de l’estudi de 2016 de la Fundació Adenauer, limitats al nord d’Àfrica, però que confirmen la sorpresa digna de reflexió: les mateixes majories que es declaren profundament religioses es mostren a favor de la separació entre política i religió. En ambdues enquestes, Tunísia apareix, malgrat les dissonàncies, com el país menys distant, als ulls de la gent, de les preferències expressades en les respostes.

Respecte a la relació amb el gihadisme, l’enquesta de l’Arab Center és contundent. En contra d’allò que la islamofòbia europea podria imaginar-se, resulta que el 92% de les persones consultades rebutja Estat Islàmic (EI) enfront d’un 2% que considera com a “molt positiva” la seva existència. En l’enquesta de la Fundació Adenauer abans citada, el suport a EI oscil·lava, al nord d’Àfrica, entre el 0,6% i el 2%. Tots dos estudis coincideixen a l’hora d’identificar les causes d’aquest suport al gihadisme, segons explicaven les persones consultades: l’atur, la pobresa, la corrupció i la intervenció estrangera. Quan es parla de “radicalització” del món àrab, aquests percentatges haurien de comparar-se amb les astronòmiques xifres que les opcions d’ultradreta reben a Europa: Estat francès, Hongria, Itàlia, Àustria, Alemanya, etc.

Les enquestes, en definitiva, proven que les majories socials de la regió no volen ni dictadura ni gihadisme. La realitat demostra, a la vegada, que no importa gens allò que pensi la ciutadania sobre la regió. Després de les esperances activades el 2011, tota l’atenció torna on era: dictadures fortificades o restablertes (de l’Aràbia Saudita i Síria a Egipte i Líbia) i respostes terroristes del nou gihadisme que justifiquen les dictadures, així com el suport exterior a aquestes. Per als qui insisteixen a veure la mà de l’imperialisme estatunidenc arreu, cal recordar que en la derrota de les intifades àrabs ha estat molt més decisiva la guerra freda interregional entre l’Aràbia Saudita i els Emirats, d’una banda, i entre Qatar i Turquia, de l’altra, que el vell i caduc esquema de la Guerra Freda. Aquesta guerra, que està destruint el Iemen i que s’estén per tota l’Àfrica, explica també el cop d’estat del general Sisi a Egipte, la descomposició de Líbia i les divisions polítiques a Tunísia. Tant els Estats Units com Rússia –i ja no cal dir la Unió Europea– han anat sempre a remolc d’aquest conflicte en el qual Israel, fidel aliat de l’Aràbia Saudita, imposa la seva voluntat tant a Moscou com a Washington. Com demostra el debilitament dels Germans Musulmans una mica a tot arreu, l’ascens del mariscal Hafter a Líbia i la contracció autoritària d’Erdogan (per no parlar de la resposta de Trump a l’assassinat de Khamal Khashoggi), és l’Aràbia Saudita qui va guanyant. De totes les contrarevolucions possibles, s’està imposant la més reaccionària, violenta i antidemocràtica.

En aquest context de bucle històric intensificat, convé recordar dues dades més de l’enquesta de l’Arab Center. La primera és que la major part de les consultades (un 49% enfront d’un 39%) considera positives les revolucions i contestacions del 2011. La segona és que també una majoria (45% enfront del 34%) considera que no han estat encara derrotades, que travessen sens dubte una fase difícil però que acabaran per aconseguir els seus objectius. Tots els obstacles segueixen allà, però també totes les causes, incloses la voluntat i l’esperança de canvi.

 

 

Article publicat al número 466 publicación número 466 de la Directa