Sempre que hi hagi una persona en condicions de vulnerabilitat trobarem algú a prop esperant per demostrar la seva superioritat. No fa gaire parlava amb un company al qual van haver d’ingressar en ple confinament. Havia aprofitat l’estat d’alarma per iniciar un procés de discontinuació de la medicació psiquiàtrica que estava prenent i va entrar en crisi. Vaig rebre una trucada seva des de l’hospital en el qual estava ingressat. Ple de ràbia, em va confessar: “No nego que hagi comès errors, però tampoc poden fer això”. Llavors em va explicar que l’havien lligat, que havien permès que es fes les necessitats damunt. “No podem deixar que això quedi així”, em va dir.
Durant els quinze anys que porto en contacte amb la salut mental m’he trobat molt de sofriment relacionat amb la violació de drets. Persones que queden marcades tota la vida per un tracte més aviat pròxim al mal tracte, al qual s’acostumen. La conclusió que trec quan un company m’explica que ha sentit infringida la seva dignitat en un hospital psiquiàtric és la de sorpresa. No m’hi acabo d’habituar i crec que és un bon indicador. Hem naturalitzat que, en un ingrés psiquiàtric, una persona que passa per moments de gran fragilitat ha de ser controlada abans que protegida o cuidada. Els hospitals aquí funcionen com una figura controladora, de vegades per por, de vegades per comoditat, o ambdues. En no poques ocasions, sento per part d’alguns sanitaris que no els queda altra opció que la de lligar. Em pregunto llavors com ho fan en aquells llocs en els quals no s’exerceix la contenció mecànica. Recordo una trobada que vaig tenir amb el psiquiatre Franco Rotelli. Comentava que ell mai havia lligat ningú com a mesura de contenció a l’hospital psiquiàtric de Parma que dirigeix des de 1980, i que aquest mateix fet demostrava que es podia fer. Em va impactar l’evidència de l’argument per la seva simplicitat.
Respectar significa escoltar, negociar, entendre, dialogar. Sempre és més fàcil imposar. Es requereix menys temps i de pas ens evitem una mica de caos: una ficció d’ordre al qual aquests dies hem tret la màscara
Què ocorre llavors? Per què a Espanya encara ho fem? Hem dissenyat un sistema assistencial de salut mental en el qual no caben altres fórmules d’actuació. Quantes contencions hem eludit per arribar a haver de lligar algú? Una persona no es trenca d’un dia per l’altre, hi ha tot un procés. En un món en el qual se’ns repeteix fins a l’extenuació el concepte d’estat de benestar, reconèixer tant de malestar ens recordaria el fracàs d’aquesta mateixa idea; així que tendim a defugir la tristesa, la melancolia, a pesar que puguin ser sinònims de lucidesa. Qui en “el seu sa judici” no es deixaria envair per cert abatiment davant tant d’imperatiu de competir, consumir, tenir èxit, treballar fins a no poder més, viure una vida programada des que naixem? I per què s’evita esmentar, sinó, el nombre de suïcidis que hi ha a l’any? És una xifra prou cridanera per passar-la per alt. Però no ho fem perquè ens cridaria a la reflexió sobre la mena de món que anem construint.
Ara mateix, per exemple, en la crisi de la COVID-19 ens importen –i ha de ser així– les morts, destruir el virus o trobar-li una vacuna. Diuen que després vindran les conseqüències psíquiques, com si no en tinguéssim des del principi de la crisi. I és que el malestar psíquic no és fàcil de quantificar, no s’observa al microscopi i és molt més subtil i subjectiu. Releguem el necessari abric emocional per allò que sí que quantifiquem –segueixo sense entendre la no quantificació dels suïcidis.
Així que no, no es respecten els drets de les persones amb problemes de salut mental, ni els de tants altres col·lectius vulnerables. Respectar significa escoltar, negociar, entendre, dialogar. Sempre és més fàcil imposar. Es requereix menys temps i de pas ens evitem una mica de caos: una ficció d’ordre al qual aquests dies hem tret la màscara.
