Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La involuntarietat, un mar de dubtes

Es respecten els drets fonamentals de les persones amb problemes de salut mental?

/ Lluís Ràfols

La primera reacció instintiva a aquesta pregunta ens fa dir que no per dos motius: primer perquè aquest tema està al centre de les nostres contradiccions i tenim més preguntes que respostes, i segon perquè només fa dos anys que treballem en psiquiatria i ja hem pogut veure que no sempre es respecten els drets de qui ve a visitar-se.

La resposta a aquesta pregunta no és lineal, té molts vessants. L’abordem sense intenció de representar la veu de la psiquiatria i sempre des del punt de vista de dues persones en formació. Amb tot, independentment de l’experiència, la preocupació pel tractament de la involuntarietat és compartida per moltes companyes d’especialitat. Les línies que en alguns casos es xafen són fines i canviants, i sovint l’ètica personal es contraposa a les pors, les responsabilitats legals o l’estructura i els recursos dels llocs on treballem.

La nostra idea d’acompanyament va en la direcció de construir relacions terapèutiques horitzontals. Perquè són justes, respectuoses i ens hi sentim més còmodes. Això no obstant, entenem que el major punt de controvèrsia rau en la involuntarietat. Perquè no té en compte l’autonomia i s’acompanya de situacions que generen patiment, com els internaments a portes tancades, els boxs d’urgències, l’administració de medicació forçada o la possibilitat de patir contencions mecàniques. Tot dins d’una estructura material i institucional que afavoreix la tendència al tracte vertical i en la qual veiem possibilitats de canvi que reduirien, sense cap dubte, els conflictes a què ens enfrontem. En les contencions mecàniques, per exemple, s’evidencia que amb més recursos esdevenen molt menys necessàries. Desitgem un futur en què no hàgem de fer-les.

En el cas dels ingressos involuntaris ens trobem en una cruïlla. Per una banda hem observat que és una pràctica freqüent no sempre justificada, i per una altra se’ns acudeixen situacions clíniques en què no trobem altra manera de fer-ho.

En la carrera de Medicina aprenem a posar en una balança els riscos i els beneficis d’una actuació determinada, i a moure’ns amb cura en aquest equilibri en cada nova persona que visitem

En la carrera de Medicina aprenem a posar en una balança els riscos i els beneficis d’una actuació determinada, i a moure’ns amb cura en aquest equilibri en cada nova persona que visitem. Nosaltres hem decantat més la balança cap a la involuntarietat en les situacions en què la clínica comporta un trencament amb la realitat que puga suposar un risc per a qui el viu o per als qui estan al seu voltant. Sabem que és una valoració subjectiva feta en un moment puntual que pot donar lloc a errors, però també hem observat que quan el quadre és reversible i tractable pot suposar un benefici.

Un dels casos més colpidors que recordem fou el d’un home que se suïcidà durant un permís terapèutic pensant que estava arruïnat a causa d’un episodi depressiu amb clínica psicòtica. Creiem que si s’haguera mantingut temporalment la involuntarietat de l’ingrés, la situació haguera sigut reversible. Som conscients que el resultat el fa esdevenir un cas extrem, però l’escenari clínic no és tan infreqüent. També sabem que hi ha, en moltes unitats de psiquiatria, persones ingressades involuntàriament a qui aquesta decisió, presa en nom seu, no els beneficia.

Valga aquest text breu com una primera aproximació a una pregunta que demana respostes complexes. Una complexitat que, pensem, amb els anys s’anirà desembrollant i durant el procés trontollaran alguns aspectes que ara es donen per fets. Reconeixem en la psiquiatria aspectes de la professió que ens agraden i dels quals estem aprenent i altres que ens generen contradiccions. Dels últims ens caldrà l’honestedat d’acceptar-los i no defallir en intentar pensar-los des de nous llocs.

Article publicat al número 501 publicación número 501 de la Directa

Articles relacionats

La rondalla de l’ordre

Fotografies | Lluís Ràfols