“Soy utópico, porque la utopía es real, no tiene nada que ver con la quimera”
Julio Anguita
Tercera columna confinada i de proximitat. Setmana a setmana, la pandèmia despulla el rei sistema. Creu Roja i Càritas han hagut de doblar l’ajuda alimentària i les xarxes de suport mutu no donem l’abast. Al mateix temps que m’entra per WhatsApp la petició d’ordinadors d’una educadora social del barri, m’estavello contra el tuit del ministre Castells: “La bretxa digital és un mite” (aix, Castells, com has pogut escriure això? Quin coi d’assessor t’assessora?). El fucking tuit entra a la meva coctelera mental amb l’Anguita i Michelle Obama perquè acabo de veure el documental sobre la seva vida (Becoming). Recordo que Anguita era mestre d’institut i que el primer que va dir en reprendre les classes, després de la seva etapa política, és que no li agradaven els llibres de text i que ell parlaria als alumnes de desigualtats i del repartiment de la riquesa. Vint anys després, la primera dama negra, via Netflix planetari, segueix exportant el mite de la meritocràcia als Estats Units: si ets bona estudiant, encara que siguis pobre, pots arribar a Harvard i colar-te a l’elit com ella. Quina sort. Aquí les dones de la seva generació que vam arribar a la universitat des dels pitjors barris només arrosseguem mancances i inseguretats, i la ràbia d’haver perdut pel camí desenes de companys i companyes infinitament més lúcids que el 80% de la gent que avui surt als mitjans.
Molts d’aquells primers fills i filles universitàries de la classe obrera van acabar de profes i, quina casualitat, són gent amb una especial sensibilitat amb els alumnes que ho tenen més difícil. Avui, com la resta, estan entre flipant i indignats per haver de justificar que no estan de vacances, mentre es mengen el marró d’haver d’explicar a les famílies que no tenen ni idea de com es farà el que diu el Departament que es farà. La crítica als de dalt ve de lluny (“als despatxos no tenen ni idea del que hi ha a les aules”), però el que els esgarrifa és, sobretot, la distància social: no la que no saben com faran complir als centres, sinó la que es demostra sense massa dissimulació a tots els debats educatius que es comencen a obrir. Els pares i mares amb Twitter, capacitat i influència, inunden les xarxes socials amb les seves necessitats i opinions, i després ja tot és l’antidiàleg. Obrim les escoles. A favor o en contra. Les escoles no són per aparcar nens. A favor o en contra. L’escola no pot carregar amb tot el pes d’anivellar la societat. A favor o en contra. “Hem de poder garantir un aprenentatge competencial i socialitzador en condicions”. Stop. A favor. 10.000 vegades a favor. Però com es fa quan no s’ha pogut garantir mai abans en condicions?
Catalunya és un dels territoris europeus amb uns nivells més alts de segregació escolar, i diu la Fundació Bofill que amb la pandèmia la cosa empitjorarà si no fem alguna cosa i ràpid
Catalunya és un dels territoris europeus amb uns nivells més alts de segregació escolar, i diu la Fundació Bofill que amb la pandèmia la cosa empitjorarà si no fem alguna cosa i ràpid. Qui, quan i com ens hi posem? Fa un any es va signar un pacte contra la segregació molt poc pactat (la meitat de la comunitat educativa no el va signar perquè no tocava l’autèntica causa estructural de la segregació, o sigui, el suport a la concertada), i tampoc no s’ha implementat. La Bofill fa ara recomanacions que al meu barri sonen com la carta als reis: “Cal un increment significatiu de les dotacions de personal docent que garanteixi la possibilitat de treball en grups flexibles i reduïts, i de personal no docent (tècnics d’integració social, educadors socials, psicòlegs, mediadors…) per fer treball d’acollida i seguiment dels alumnes que requereixen un suport social i emocional més intensiu”. Sí! Ho volem tot i ho volem ja! Però si l’educació no ha estat tema fins ara, la segregació encara menys. Per culpa de la maleïda distància social sembla un tema de profes motivats i ONG, quan dels 121 municipis amb més de 10.000 habitants, la majoria tenen nivells alts o molt alts de segregació escolar. La segregació, com tantes coses, sempre són els altres.
Males notícies, ministre Castells, sí que hi ha bretxa digital. Males notícies, conseller Bargalló, els dispositius no han arribat, es veu que per culpa de la centralització –quines coses– i de la traçabilitat. L’educadora del meu barri, la que busca ordinadors a sota de les pedres, diu que no calia esperar la pandèmia per garantir la connectivitat a les famílies empobrides, que la bretxa es veia: a les biblioteques que s’omplien de nens i nenes per connectar-se i fer els deures, i als voltants de tots els espais amb wifi oberta on els adolescents feien vida (a l’Hospitalet, amb uns nivells molt alts de segregació escolar, tenim acords amb grans empreses tecnològiques per fer-nos smart city, però prou wifi gratis no tenim). Al barri, tots els centres educatius són de màxima complexitat i la majoria d’alumnes són NESED o amb necessitats específiques de suport educatiu digital. Parlo amb una tutora d’ESO que va riure per no plorar quan el Departament li va preguntar quants NESED tenia a classe: 30 de 32.
Aquesta tutora, mentre les xarxes debaten el paper social de l’escola, fa derivacions a Serveis Socials i es coordina amb altres profes per posar deures, alternativament, a les cases on hi ha dos germans i només un dispositiu. Ha estat ella la que ha hagut d’explicar als seus alumnes que a les farmàcies els donaven mascaretes i els horaris en què podien sortir, i ja té malsons amb la tornada: “Ens estem preparant per al desastre”. Els pares ni fiscalitzen el professorat ni poden donar suport, i els xavals estan perdent els hàbits. Cada dia que passa augmenta el risc d’abandonament, fins i tot al batxillerat, la joia de la corona, i pateixen perquè arribaran en pitjors condicions – encara més– a la selectivitat. Sap perfectament que una aula a l’estiu i a 40 graus és ingovernable, però no deixa de pensar en els nens i nenes que malviuen amb la seva família en pisos i habitacions compartides, i que com que no tenen dades no tenen contacte amb els amics: “Per a molts, la sortida del confinament serà l’escola al setembre”. El to de veu li canvia quan m’explica que li diuen: “Profe, que al final resulta que sí que m’agrada l’institut, quan tornem?”. És el to de veu de l’orgull. De la vocació. Del servei públic.
En aquest racó del país, cada Isabel que arriba a la universitat és el fruit dels esforços creuats i sostinguts de molta gent, i cada Isabel que no ho aconsegueix, un nou motiu per a la desesperança
La profe m’il·lumina i parlo amb la Isabel, una veïna gitana que fa primer de batxillerat i vol fer Educació Infantil. Vol anar a la universitat i coneix totes les rutes acadèmiques possibles per arribar-hi. Forma part de l’elit acadèmica del barri i formarà part de les futures noves generacions de profes sorgits de la classe obrera. Segueix el ritme escolar perquè és molt llesta i perquè té ordinador, connexió, uns profes i uns pares que estan a sobre d’ella, i el suport de la Fundació Pere Closa. Amb els companys i companyes tenen un grup de WhatsApp i em confirma que una part se n’ha despenjat, però que d’altres han aprofitat el confinament per millorar nota. Té por del virus però vol tornar a classe i veure tothom. Em repeteix diverses vegades que el que ella vol és ser una dona independent. En aquest racó del país, cada Isabel que arriba a la universitat és el fruit dels esforços creuats i sostinguts de molta gent, i cada Isabel que no ho aconsegueix, un nou motiu per a la desesperança. Quan la mesura de l’èxit de tot el nostre sistema educatiu sigui que totes les Isabels de tots els barris arribin allà on vulguin, quan acabem amb la maleïda distància social, llavors sí, llavors tot anirà bé.
